José González i Baschwitz
Fotografia cedida
TH, 9è VOLUM. Biografies rellevants dels nostres arquitectes

Sr. José González i Baschwitz

Entrevistat el 21-3-2018.

Forjat en l’arquitectura municipal, aquest professional ha adquirit posicionament en l’urbanisme, un terreny on ha sabut desenvolupar-se gràcies a un tarannà dialogant, transparent i sincer. En les seves propostes, sempre busca solucions que permetin que els veïns visquin millor. I en tot moment té en compte que els projectes no són seus, sinó dels qui formen part d’aquell paisatge. Un paisatge per al que sempre ha mostrat una gran sensibilitat derivada de la seva passió per la muntanya.

L’escala de la casa on vivia de petit és el record més llunyà que conservo

La primera imatge que rescato de la meva infantesa és la d’una escala, la de la casa on vivíem, a Carbayín Bajo (Astúries). Era propietat de l’empresa en què treballava el pare, que era enginyer, i hi vivíem tota la família, de deu germans: cinc nois i cinc noies. Em semblava una casa immensa, tot i que no fa gaire vaig voler visitar-la i, a banda de comprovar que l’havien reconvertit en biblioteca pública, vaig constatar que aquells espais grandiosos s’havien tornat petits. La memòria em remunta als quatre anys, quan els pintors que vingueren a casa em van deixar la brotxa perquè pintés el sostre inclinat de les golfes que ara m’arriba pel genoll. De l’escala, recordo especialment el forat, i guardo la imatge de com el meu germà hi feia baixar el fil que penjava d’una grua de Mecano. A vegades em sorprèn que aquesta imatge de l’escala, i del seu forat, m’hagi quedat tan gravada. Sobretot perquè un projecte arquitectònic no el pots donar per acabat fins que no encaixes l’escala.

L’arquitectura fou la vocació frustrada de la mare

La nostra és una família poc arrelada, que històricament s’ha caracteritzat per establir-se allà on més còmode es troba. Qui no ha marxat en primera generació, ho ha fet en segona. Dels vint-i-quatre néts de ma mare, només dos romanen a Astúries. L’avi patern, Jerónimo González Martínez, havia nascut a la localitat asturiana de Sama de Langreo, tot i que acabà vivint a Madrid, atès que fou president de la Sala Primera del Tribunal Suprem durant la Segona República. De tarannà liberal, no ha estat fins que m’he fet gran que m’he adonat de la seva altura intel·lectual. Pel que fa a l’avi matern, era alemany, tot i que el cognom molt possiblement té un origen polonès. Abandonà el seu país nadiu per desavinences amb la comunitat jueva. Tot i ser jueu, no combregava amb aquella ortodòxia. La meva àvia, que es deia Bertrand i pertanyia a una família de naviliers, era mig belga i mig espanyola. Del seu matrimoni nasqué ma mare, la Gloria, una dona que en una altra època hauria estudiat Arquitectura. Fou la seva vocació frustrada, ja que pensava que de res li serviria estudiar aquesta carrera perquè no la podria acabar. Decidí cursar Belles Arts, però només va fer dos cursos perquè, un cop s’hagué casat, ja no pogué continuar. Pintava i dibuixava molt bé. Amb noranta-cinc anys, encara pinta.

Ningú m’influí de manera directa a decantar-me per l’arquitectura

No puc afirmar que aquella frustració de la mare, tanmateix, m’influís per acabar estudiant Arquitectura. Com a molt, ho devia fer de manera indirecta, igual que ma germana gran, que també es diu Gloria i que, nou anys més gran que jo, acabà la carrera d’Arquitectura poc abans que jo la comencés. Sempre ha estat com una segona mare, però he de dir que, en general, a casa sempre hi havia hagut molt llenguatge tècnic. Si el pare era enginyer, tres dels meus germans decidiren seguir-ne les passes, i un quart tambécomençà enginyeria. Malgrat això, jo no tenia gaire clar cap a on volia orientar la meva professió. En acabar el COU, atès que sobresortia en matemàtiques i en dibuix i que aquestes eren assignatures característiques, vaig optar per aquesta carrera. El segon dels meus quatre fills, l’Eloi, també treballa com a arquitecte. En canvi, el gran, en Joan, és enginyer industrial a Tòquio, i el tercer, en Miquel, també és enginyer. En Guillem, que només té cinc anys, em fa l’efecte que no es decantarà per l’arquitectura, carrera a la qual també es dedica sa mare.

Enorme contrast entre Valladolid i Barcelona

Vaig començar la carrera a Valladolid, atès que en aquells anys no hi havia cap altra escola d’arquitectura al nord d’Espanya. El centre depenia de Madrid; només hi havia tres cursos i, en finalitzar-los, havíem de traslladar-nos a la capital per completar els estudis. Tot i això, hi havia la possibilitat de demanar un trasllat a Barcelona. I uns pocs estudiants cada any escollien aquesta opció. Ja fos perquè m’atreia poder estudiar amb l’Oriol Bohigas i el Rafael Moneo, ja perquè la capital catalana llavors era una alternativa a l’oficialitat, vaig decantar-me per venir a Catalunya. Era una aventura a una destinació desconeguda i moderna, en una època en què no es viatjava tant com ara. Malgrat que a la universitat de Madrid també hi havia figures interessants, Barcelona es revelava com una sortida amb un contrapunt transgressor que la feia encara més atractiva. Dit i fet; i un cop aprovat el trasllat, vaig arribar a una ciutat que gens tenia a veure amb Valladolid. Aquesta ciutat castellana, on vaig viure la mort de Franco, era una societat molt tancada, amb famílies militars endogàmiques, contraposades als obrers que treballaven a la Renault i que eren coneguts com els rojos, i amb una classe eclesiàstica també molt hermètica. En canvi, en aterrar a Barcelona, vaig descobrir una realitat social molt barrejada: un paradís on convivia gent de tota mena amb la més absoluta normalitat.

Les assignatures que més feina em donaven eren les que més m’agradaven

En arribar a Barcelona, acabàvem d’entrar a la democràcia. Algunes classes començaven a fer-se en català, encara que molt bàsic, perquè llavors la gent el parlava pitjor que no pas ara. Tanmateix, aquells eren uns moments de llibertat, i normalitzar la llengua catalana formava part de l’ambient progressista que es vivia arreu. Quatre setmanes més tard, jo mateix ja prenia apunts en les classes en català. Atès que havia estudiat francès, em resultà més fàcil familiaritzar-m’hi. També de seguida em vaig avesar a l’Escola d’Arquitectura. Mai no em vaig penedir d’haver cursat aquesta carrera. Sempre m’he sentit molt còmode amb la meva professió, malgrat que les matèries que jo dominava, les matemàtiques i el dibuix, es corresponien possiblement amb la part menys arquitectònica, que coincidí amb la meva estada a Valladolid. Aquells tres primers anys a la ciutat castellana foren molt durs; ens feien passar pel sedàs i els cursos esdevenien totalment selectius. Hi havia companys que portaven sis anys fent primer. A Barcelona, d’altra banda, vaig haver d’enfrontar-me amb assignatures que per a mi resultaren més dificultoses. No obstant això, van ser les que més em van agradar.

Organització d’un sistema per rendir millor a la universitat

Acabàrem coincidint sis estudiants d’arquitectura que veníem de Valladolid en un mateix pis. No ens coneixíem gaire, però, en aquells tres anys que vam compartir sota un mateix sostre, vam travar una estreta relació. Això no impedí que eixampléssim el cercle i que establíssim amistat amb molts altres grups. Fou una època inoblidable, en què gaudírem de Barcelona i la seva gent. Érem coneguts com «els d’Urgell 3», perquè el pis que habitàvem era a aquell número del carrer Comte d’Urgell. Tan sòlida esdevingué aquella amistat que encara avui ens continuem veient amb la resta del grup, excepte un dels components, que va morir. La compenetració era total, i fins i tot ens organitzàvem per treure el màxim profit de la carrera. A quart assistíem a classe amb regularitat perquè ens agradaven els professors que teníem. Tanmateix, a cinquè les coses canviaren i, a excepció de Rafael Moneo, els docents no ens resultaven tan atractius. És per això que vam decidir que cada dia un de nosaltres assistiria a les classes corresponents, que prendria apunts i s’assabentaria de les convocatòries d’exàmens i després compartiria tota aquesta informació amb la resta del grup. D’aquesta manera cadascú de la colla quedava alliberat per acudir a les sessions del seu interès. Amb aquest sistema rendíem molt millor.

Fer un projecte final de carrera conjunt al voltant del llac de Banyoles

Per al projecte final de carrera, al grup de Valladolid vam decidir desenvolupar un treball col·lectiu i que cadascú n’assumís una peça concreta. El projecte girava al voltant de l’adequació de la vora del llac de Banyoles. La idea havia sorgit a partir d’un exercici d’urbanisme que havíem fet i que ens havia captivat. Llavors, l’espai entre la ciutat i el llac quedava molt difús i desorganitzat. Era una zona interessant, que permetia connectar la capital del Pla de l’Estany amb aquest paratge lacustre i mantenir-ne l’esperit natural. La possibilitat de fer quelcom des del punt de vista col·lectiu resultava molt engrescadora. Vam estar un any treballant en una proposta urbanística en aquest sentit, però a l’Escola, finalment, ens digueren que el projecte havia d’orientar-se a l’arquitectura i que desestiméssim l’opció de fer-lo en equip. Tot i això, vaig aprofitar parcialment la idea per al meu projecte final de carrera, que fou per al Club de Natació i Rem de Banyoles, al mateix llac.

Rafael Moneo et despullava quan analitzava els teus projectes

D’aquells anys guardo un especial record de les classes de Rafael Moneo. Era un arquitecte capaç de desenvolupar una lliçó amb només un paper al davant. Les seves correccions són el millor que conservo d’aquella època. A diferència d’altres professors, que es limitaven a avaluar si els plaïa o no el projecte, ell l’analitzava a fons, endevinava què t’havies proposat fer i, amb un gran esperit crític, et raonava per què no havies arribat a aconseguir el que pretenies. Et despullava per complet. Fins i tot, et destruïa, però sempre amb un propòsit constructiu. En general, vam gaudir de molts bons professors. Vaig conèixer Ribas Piera i vaig tenir ocasió de gaudir de tot el grup d’Oriol Bohigas: Gabriel Mora, Rafael de Càceres… En definitiva, dels arquitectes que han marcat les directrius urbanístiques de Barcelona aquestes darreres dècades.

Un padrí d’excepció: Ricard Pié

Al grup de Valladolid gaudíem de bona premsa perquè desenvolupàvem bons projectes. Això sí: hi invertíem molt temps a preparar-los. Treballàvem moltíssim, potser perquè érem conscients que ens enfrontàvem a una dificultat afegida, com era la de no tenir contactes que ens obrissin portes. Quan véns de fora, no pots comptar ni amb familiars ni amb amics que et facilitin l’entrada a un despatx. Tot això t’obliga a esforçar-te al màxim per obrir-te pas professionalment. Llavors em causava una certa vergonya revelar que no havia treballat mai a cap despatx. Com també em faltava empenta per anar a trucar portes, segurament per un problema d’educació. Esperes que vinguin a buscar-te quan allò que cal és que siguis tu qui vagi a la recerca d’oportunitats. Més endavant vaig aconseguir col·laborar amb Manuel de Solà-Morales fent perspectives, tot i que de manera externa. Però qui en realitat esdevingué el meu padrí, ni que fos de manera fortuïta, fou Ricard Pié, un urbanista força reconegut, marit de Rosa Barba, reconeguda paisatgista. En Pié estava fent el pla general d’ordenació urbanística per a l’Arboç i cercaven un arquitecte municipal. El candidat triat havia estat Sebastià Jornet; tanmateix, ell no havia acabat encara la carrera, raó per la qual acabà oferint-me l’oportunitat a mi.

Posicionat, sobretot, en l’àmbit urbanístic

Quan en Pié em suggerí convertir-me en arquitecte municipal de l’Arboç, li vaig confessar que no tenia experiència en aquesta feina. Em digué que evités revelar-ho. Vaig dubtar molt abans d’acceptar la proposta. D’aquella vivència vaig treure’n una gran lliçó: sempre has de dir que sí i no deixar-te vèncer per la por. Fou així que vaig rebre el meu bateig com a arquitecte. La meva opera prima fou el pavelló poliesportiu de l’Arboç, que m’encarregaren tres anys després d’accedir al càrrec. En aquell temps la llei permetia que qualsevol projecte d’aquesta mena fos assumit per l’arquitecte municipal. Això m’obligava a desplaçar-me un cop per setmana a aquell poble del Baix Penedès. Em vaig lluir tot el que vaig poder, i sempre he pensat que l’obra aixecada fou prou digna. Posteriorment he pogut seguir fent altres projectes esportius, com ara el poliesportiu del Col·legi dels Sagrats Cors (al costat de la boca del túnel de Vallvidrera) o les piscines de Premià, i continuar fins ara que estem fent la reforma del poliesportiu de Campdevànol i projectant-ne el de Canyelles. La línia urbanística sempre l’he trobada socialment més rellevant i és on he adquirit un posicionament més consolidat, mentre que l’arquitectura ha esdevingut per a mi un divertimento.

Experiència de viure en comuna com a sistema alternatiu de convivència

Paral·lelament a la tasca d’arquitecte municipal a l’Arboç, desenvolupava feines esporàdiques a través del despatx del meu cunyat. En Solans ens havia fet també algun encàrrec i havia esdevingut un bon contacte. Quan el meu cunyat s’incorporà a l’Incasòl, vaig passar a treballar a les golfes de casa. Des que havia acabat el servei militar, residíem en un àtic de Pubilla Cases amb altra gent, una experiència en comuna en què cadascú administrava la seva economia. En l’actualitat hi ha molta gent que comparteix pis, però no la vida. Nosaltres, en canvi, compartíem la vida. Era un ambient heretat del tarannà hippy, en què vam forjar una amistat que es prolongà durant molts anys. Amb el temps hem acabat perdent la relació per circumstàncies diverses, però aquella experiència fou entranyable. Compartíem casa amb una parella i mitja quan tinguérem el nostre segon fill. Sopàvem junts, tot i que després podíem sortir per separat. Teixírem una relació intensa. Érem un grup molt seriós, format per gent amb un esperit molt convençut de formar una comunitat com a sistema alternatiu de convivència. Tots érem professionals que enteníem aquella forma de vida com una iniciativa interessant d’interrelació personal més enllà de la parella. A poc a poc, però, la resta de components van anar marxant i ens quedàrem sols la nostra família al pis del Poblesec, on ens havíem traslladat perquè era un barri més cèntric. Posteriorment, amb la meva primera esposa optàrem per fixar la residència a Vilassar, on els nostres fills podrien gaudir de més autonomia que a Barcelona.

Treballant amb persones de tots els colors polítics

Vaig romandre deu anys com a arquitecte municipal de l’Arboç. Aquella etapa fou la meva gran escola, perquè allí vaig assimilar l’urbanisme a força de l’experiència i de picar pedra. La feina de l’arquitecte municipal d’un poble aplega diferents branques. La més dura és l’atorgament de llicències. Però l’atribució mes interessant rau a tirar endavant actuacions, impulsar-les des del sector públic o a través de promotors privats. Aquesta tasca reclama integrar espais buits en la trama urbana, la qual cosa, a la vegada, suposa pensar en la gent, en com repercutirà sobre la vida de les persones aquella actuació i decidir qui ho ha de fer i com. Al cap i a la fi, el pla general urbanístic d’un poble de dimensions modestes l’acaba aplicant l’arquitecte municipal. Fou una època que professionalment em marcà i m’exigí molt. En aquell temps vaig veure passar uns quants batlles, la qual cosa em suposava una responsabilitat addicional, atès que si hi ha canvis al capdavant de l’Ajuntament has d’assumir les insatisfaccions que la nostra tasca genera en veïns i propietaris. Resultava difícil adaptar-se als relleus constants a l’alcaldia. Tanmateix, estic orgullós d’haver treballat per a gent de tots els colors polítics i haver-me entès amb persones amb les quals no combregava gens ideològicament.

L’urbanista ha de posar traves al capital

Històricament m’he identificat amb l’esquerra i sempre he considerat que l’urbanisme respon a una mentalitat progressista. L’urbanisme pretén limitar la voluntat d’aquelles persones que busquen el lucre a partir del terreny. Els urbanistes treballem per transformar el terreny en un entorn amable, on la gent pugui viure millor. La nostra tasca consisteix a posar traves al diner. No evitem que el propietari del terreny n’obtingui benefici, òbviament, sinó que procurem que les actuacions siguin racionals i tothom hi surti guanyant. Per a mi, aquest és un plantejament clarament progressista i d’esquerres. Això ho vaig poder aplicar a la política municipal, que depèn més de les persones que del partit. L’actuació dels responsables de l’alcaldia no respon a una estratègia partidista, sinó a la voluntat de tirar endavant iniciatives que afavoreixin el poble. És per això que vaig treballar molt a gust com a arquitecte urbanista, tot i que també vaig patir gent insofrible a tots els partits polítics.

Capacitat de guanyar concursos que d’entrada semblen perduts

La política municipal, en poblacions petites i mitjanes, té l’encís del tracte que estableixes amb la gent. Posteriorment he mantingut aquesta experiència en diferents poblacions a través d’alguns concursos que he guanyat. Crec que, per guanyar-ne, has d’actuar amb sinceritat, dir què penses i evitar adaptar el teu discurs. Per decidir si hi concorro o no, em limito a consultar si reuneixo les condicions de les bases i prescindeixo de fixar-me en qui governa el municipi. M’he presentat a concursos d’idees una vintena de vegades i he aconseguit una dotzena de primers premis, a banda d’haver quedat entre els tres primers en tres ocasions. Quan he vist l’oportunitat, no l’he deixada escapar. D’aquesta manera, he guanyat concursos a Montmeló, a Vic, a Granollers, a Girona… Pel que fa a concursos de mèrits, encara m’hi he presentat més vegades. En aquests casos, a l’hora de postular-t’hi valores si assoleixes els punts objectius en joc, determinats per la trajectòria professional. A la documentació a aportar cal afegir-hi una redacció, de valoració subjectiva, on exposes la proposta. Aquest bloc determina qui guanyarà, perquè en la resta compareixem molt igualats. Pots guanyar un concurs per un marge mínim, potser n’aconsegueixes vuitanta punts i els teus rivals en tenen tot just dos menys. En tinc molts, de guanyats o de perduts, per aquest estret marge. Aquestes mínimes derrotes couen molt. A l’hora de presentar la candidatura, reuneixo informació sobre la població en qüestió, identifico quins són els seus problemes, les seves necessitats, els seus neguits… i començo a redactar una proposta que hi doni resposta. Aquí hi ha els punts que calen per vèncer. Així podem guanyar concursos que d’entrada estan perduts gràcies a aquesta tasca d’aprofundir en el coneixement del terreny i a la sinceritat amb què exposo els meus plantejaments.

Els projectes urbanístics no estan tan ben retribuïts com els d’arquitectura

Professionalment depenc molt dels concursos. Un concurs de mèrits reclama invertir-hi una setmana sencera a fons. Paga la pena esforçar-s’hi, perquè un projecte guanyat pot representar feina per a un bon grapat d’anys. Proporcionalment, els projectes urbanístics no estan tan ben retribuïts com els d’arquitectura, però són forfets a llarg termini que et poden garantir cents mil euros en quatre anys. Recordo que, tot just quan encaràvem la crisi econòmica, em vaig presentar a tots els concursos possibles. D’aquesta manera, en iniciar l’etapa crítica, comptava amb dos plans generals sobre la taula, la qual cosa em va permetre afrontar aquest període amb una certa tranquil·litat. No esperava, tanmateix, que la crisi s’estengués tant, i això provocà que els darrers anys travesséssim penes i treballs. No obstant això, vam aconseguir superar-los.

Concebre un pla urbanístic significa no perdre mai de vista l’espai

El Pla d’Ordenació Urbanística Municipal determina què es pot fer urbanísticament i què no: quantes plantes es poden aixecar, com quedaria definit un soterrani… La part més bonica és l’estructural: com estableixes l’estructura que ha de servir la ciutat, els diferents espais viaris (per als vianants, les bicicletes, el transport públic…), els equipaments que ha de tenir per a un determinat sostre de població que has calculat, els espais que han de créixer, on s’han de situar i per què, etc. Tot ha de quedar perfectament definit. Així mateix, tot això reclama una gestió en la qual intervenen diferents àrees: legal, econòmica… I és molt important que en tota aquesta concepció urbanística no es perdi de vista l’espai. Cal pensar en el paisatge que generes, en les façanes, en si al teixit urbà hi ha suficient zona verda, en si els vials gaudeixen de prou vorera perquè els vianants hi passegin còmodament i segura. Al capdavall, els plànols esdevenen documents freds i, sovint, poc intel·ligibles. Quan dissenyem el pla urbanístic cal reflexionar si aquell espai que estem concebent ens agrada, si es correspon amb el que realment desitgem. I tenir clar quin és el model que perseguim: una ciutat amb pocs vehicles, amb més dinamisme, amb més espai de convivència…

L’arquitecte urbanista ha d’acceptar que els projectes no són de la seva propietat

La intervenció urbanística és necessària, no només per posar traves a la pura especulació, sinó també per afavorir pràctiques més sostenibles. Fa anys que fem pedagogia perquè la gent comprengui que no pot aspirar a aparcar el cotxe sempre a la porta de tot arreu. A Suïssa, a la majoria de destinacions hi has d’arribar en tren, autobús, telefèric… Projecten bons aparcaments i cobren els serveis que calgui per poder-ho mantenir tot en perfecte estat de revista. Igual que ens plantegem el sostre de població d’un municipi, hem de pensar quin límit de vehicles hi volem. Si aspirem a unes ciutats més habitables, les voreres han de tenir més amplada i això suposa sacrificar espai de calçada. Tot i això, l’arquitecte urbanista ha d’acceptar que els projectes no són seus i, si bé pot aportar la seva visió i experiència i els seus raonaments, ha d’escoltar els plantejaments que fan els ciutadans. Sistemàticament fem reunions on discutim amb els veïns les solucions que poden ser millors per a la població. Cal parar atenció a l’hora de celebració d’aquestes reunions per tal que la participació sigui màxima i heterogènia. I és que ens vam adonar que, convocant-les al vespre, provocàvem que hi hagués una immensa presència masculina, atès que encara són les dones les que tenen cura de la canalla. Si avançàvem la convocatòria un parell d’hores, el públic assistent era molt diferent i les observacions, més plurals.

Davant els interessos econòmics, cal actuar com a director d’orquestra

Qualsevol projecte urbanístic ha de superar un llarg procés, des que se’n fan els primers esbossos fins que s’arriba a l’aprovació definitiva. Pel mig hi ha la redacció de tota una normativa, l’exposició del projecte, el període d’al·legacions en què la gent es pot expressar, l’avaluació de les autoritats de medi ambient… Hi concorren molts elements, i és per això que l’urbanista ha d’assimilar que la seva funció no rau a evitar que el projecte inicial no es mogui ni un mil·límetre. El projecte és el resultat d’un procés de correlació de forces on hi conflueixen la gent del poble, els equips tècnics, l’equip polític i els professionals de les administracions que intervenen en la seva aprovació. Per aquesta raó, l’arquitecte farà bé de no encaixar qualsevol objecció com un enfrontament, sinó pensant que la base del projecte és suficientment satisfactòria com per admetre elements que el poden millorar. I quan apareixen agents que defensen uns determinats interessos econòmics, el que cal és actuar com a director d’orquestra. Has d’oferir contraprestacions perquè tothom hi surti guanyant. És lògic que els inversors vulguin obtenir un benefici de les operacions. Cal quadrar les xifres i evitar pelotazos. Sempre he actuat amb transparència i explicant als alcaldes el propòsit del projecte: l’estructura, els equipaments, què cal potenciar… En haver estat sincer, en general me n’he sortit, tot i que he coincidit amb ajuntaments que em superaven per l’esquerra, als quals he hagut de fer-los entendre que els inversors també hi han d’obtenir un guany si volem que una operació prosperi.

Exemples com Cadaqués demostren que la integració urbanística pot ser fàcil

La de l’arquitecte és una lluita permanent entre creativitat i normativa. La flexibilitat normativa afavoreix la creativitat, tot i que també pot propiciar autèntics nyaps. A un poble del Pallars em vaig trobar una normativa tan permissiva que una sola edificació els podia destruir el poble. Els ho vaig advertir, però no gosaven revertir el planejament aprovat. A Cadaqués, en canvi, hi ha arquitectures precioses i ben encaixades, tot i respondre a plantejaments ultramoderns. En un casc antic, n’hi ha prou amb respectar el plànol de façana i jugar amb materials i colors adequats per assolir una integració perfecta. I això és el que passa a aquesta vila empordanesa, on cases modernes no fan mal d’ulls perquè a la seva edificació s’han respectat quatre normes bàsiques. Amb els paviments també cal ser raonable. A una zona mediterrània com la nostra, una plaça dura de grans dimensions reclama l’ombra dels arbres. Però hi ha places dures que aconsegueixen un bon encaix, fins i tot sense arbres. És el cas de la plaça porxada de Granollers, que gaudeix d’una activitat comercial frenètica. Convé tenir en compte sempre l’escala i el seu entorn.

Acostuma a ser més fàcil atacar les actuacions urbanístiques que defensar-les

A mida que adquireixes experiència no depens tant dels advocats urbanistes, perquè ja coneixes les gestions a dur a terme. Els factors jurídics cal tenir-los en compte quan s’emprèn tot projecte. En urbanisme, els lletrats entren en joc quan es produeixen litigis si algú planteja un contenciós. Sol haver-hi advocats per les dues bandes, mirant de defensar cadascuna de les posicions. Habitualment els jutges no tenen grans coneixements d’urbanisme i situen el dret civil per sobre del dret urbanístic. En certa manera, els jutges no es revelen com a bons aliats dels urbanistes. Normalment costa més defensar les actuacions urbanístiques que atacar-les. Per això calen bons advocats urbanistes amb capacitat per defensar les actuacions que es fan als municipis amb la voluntat d’afavorir l’ús social.

L’ambient al despatx no s’ha ressentit ni en moments crítics

Estic satisfet de l’ambient laboral generat al despatx. Sempre he basat la relació amb els meus col·laboradors en unes directrius bàsiques: llibertat d’horaris, abonament de totes les hores treballades, una política salarial sense gaires diferències, transparència absoluta (amb accés a tota la informació, inclosa l’econòmica, per part de tot l’equip) o la implicació en el projecte, fent que les persones visquin el projecte al llarg de totes les seves fases. Aquest tarannà m’ha permès forjar unes bones relacions amb tothom amb qui he treballat i que l’ambient al despatx no s’hagi ressentit ni en els moments més crítics. Si m’he penedit de quelcom és de no haver exercit com a professor. Malgrat tot, a vegades m’han convidat a impartir classes a l’administració pública, l’escola Sert i l’empresa Absis. Amb aquesta empresa vaig col·laborar desenvolupant software per a administracions públiques que gestionen l’urbanisme. En els seus orígens, l’ús del GIS (Sistema d’Informació Geogràfica) a l’urbanisme requeria que algú en fixés les bases. Aquest treball pioner em portà finalment a col·laborar en el disseny i el bolcat el mapa urbanístic de Catalunya.

Vam fer l’avantprojecte d’integració dels túnels de Vallvidrera de manera artesanal

Sempre m’ha interessat el paisatgisme. Sobretot des que vaig treballar, juntament amb l’Enginyer Robert Vergés, a l’avantprojecte d’integració dels túnels de Vallvidrera. Era en l’època en què Albert Vilalta dirigia Tabasa, i férem tot l’avantprojecte sense ordinadors, mitjançant fotomuntatges a partir de fotos aèries, acetats i aquarel·les, pràcticament de manera artesanal. Quan la meva germana veié la feina que estava fent va dir que m’envejava. Tothom quedà molt content dels resultats obtinguts; jo, el primer. Vaig pensar que, a partir d’allí, tots els projectes viaris seguirien aquest model. Tanmateix, em vaig equivocar, perquè, tot i que és una solució econòmica, no hi ha hagut aquesta sensibilitat amb la integració paisatgística. Arran d’aquella experiència em sorgiren altres projectes a cavall entre l’enginyeria i el paisatge, com ara la integració de la via fèrria al seu pas per Vic.

Passió pel muntanyisme

La meva sensibilitat paisatgística deu respondre a la meva passió per la muntanya. Durant mes de vint anys he estat anant amb un grup que cada mes fèiem un cim del Pirineu o dels Alps. Sortíem els divendres al vespre per fer nit al refugi i dissabte a primera hora començar a fer via. D’aquesta manera, podíem compartir el diumenge amb la família. També he viatjat tres vegades a l’Himàlaia, a fer trekking. Fer muntanya no és el mateix que mirar el paisatge, és integrar-t’hi, formar-ne part. L’experiència muntanyenca més dura que recordo és el primer ascens a l’Aneto. Vam fer-lo per la via Salenques, que, a banda del bivac, suposava vuit hores de cresta i, després, tot el descens. A l’Aneto, hi vaig fracassar en tres intents hivernals. Un cop, perquè ens enfonsàvem en la neu fins a la cintura ja abans d’arribar al refugi. Una altra vegada ens equivocàrem i vam pujar al cim del costat. Ara, tres vegades l’any com a mínim, sortim amb una colla d’amics, amb el meu fill petit. Sobretot per un afany de convivència.

Em dol el silenci més enllà de l’Ebre davant les barbaritats perpetrades a Catalunya

La meva condició de català d’adopció m’ofereix avantatges a l’hora d’opinar sobre el procés que viu Catalunya. Crec que el problema s’hauria pogut resoldre cinc anys enrere amb alguns gestos, com ara garantir un mínim respecte lingüístic i que, en l’àmbit fiscal, els catalans no fóssim més pobres un cop satisfets els impostos. Tanmateix, hem entrat en una espiral enverinada a base de duresa i càstig per part del Govern central. Costa d’entendre les escasses veus crítiques fora de Catalunya, perquè a banda de testimonis dispersos com Iñaki Gabilondo, Suso de Toro o Pérez Royo, més enllà de l’Ebre ningú més denuncia les barbaritats que s’estan produint. On és l’esquerra d’aquest país? Em dol aquest silenci. El PSC, que històricament feia de frontissa amb el PSOE, es desintegrà quan Pasqual Maragall es retirà. Aquella frontissa del PSC era molt important, perquè era el contrapès que evitava que el PSOE fes «seguidisme» del PP en aquests temes. La solució a la crisi catalana és factible, malgrat que cada cop és més difícil. Reclama interlocució.