Josep Felip
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. Josep Felip Fillat

RAMBLA ADVOCATS

Text del 2001

“El món de l’empresa és el món de l’esforç”

 

“Sóc jurista per vocació, no per tradició familiar”, subratlla Josep Felip i Fillat. La vocació a què fa referència és fruit “d’un elevat sentit del que és just i del que no ho és. Recordo que, quan era adolescent i pas­se­java amb la mare per Lleida, ja li comentava que un dia hi tindria un des­patx d’advocat.” I així ha estat. La Terra Ferma és l’entorn on ha des­en­vo­lupat la seva trajectòria professional, primer a Tremp i, ara fa 12 anys, es va instal·lar a la capital, on va establir el despatx Rambla Advocats, que està constituït per quatre lletrats.

“Tant en el marc de l’assessorament individual com en el d’empresa, l’advocat rural és molt diferent de l’urbà. En un poble, el client ja co­neix les teves referències de lluny. Moltes vegades et visita per de­ma­nar-te un primer consell i posteriorment trasllada la seva consulta a Barcelona.” Pel que sembla, doncs, als municipis reduïts encara perdura la por del què diran: “La gent dóna molta importància a la discreció.”

Per sort, la incorporació de mitjans com “el correu electrònic i el fax” a les assessories ha estat un element clau perquè els clients de poble poguessin salvaguardar la seva intimitat, no en va ja no necessiten des­plaçar-se a ca l’advocat per efectuar-hi determinades gestions. “En un en­torn rural hi ha tres figures importants: la del capellà, la del patriarca pagès i la que representen professionals com el metge, el mestre, el far­macèutic o l’advocat, persones que, sobretot en el passat, gaudien de gran prestigi per la seva formació. A mi m’han arribat a demanar si a­consellava el casament d’un fill, cosa que no té res a veure amb el món jurídic.” En canvi, “a ciutat l’advocat ha adquirit el rol del professi­onal liberal estricte.”

És indubtable, però, que actualment tant el lletrat de províncies com el d’una urbs estan igualment capacitats per facilitar sa­vis consells, i en aquest punt les noves tecnologies tenen de nou molt a veure, ja que “els dos accedim a la mateixa informació en temps real.”

En opinió de Josep Felip, “la professió ha passat per diverses etapes. Primerament hi va haver la de l’advocat coneixedor de molta juris­prudència i venerat per la seva experiència, que va perdurar fins a fi­nals de la dècada de 1970. Posteriorment, la xarxa ha popularitzat la informació, de manera que el lletrat s’enfronta al repte d’adquirir cada cop més perícia.”

Així, tot i els avenços tècnics que han carac­teritzat els darrers anys, “la nostra tasca continua sent molt artesana, sobre­tot en l’assessorament d’empreses petites, on el component humà és molt important. Una construcció jurídica és, al cap i a la fi, una cons­trucció humana.” Aquest professional lleidatà es revela, doncs, com un bon coneixedor dels diversos contextos en què es desenvolupa l’activitat de l’assessor ju­­rídic. Assegura que bona part d’aquest i d’altres coneixements els deu “al lletrat trempolí Fèlix Simó, amb 50 anys d’exercici, un mestre en tots els sentits. Com jo, no ha perdut mai el contacte amb la vila on va néixer. Ell em va ensenyar a fixar-me en els clients, en els seus gests, en les seves mirades i en la forma com s’explicaven. Gràcies a ell i als meus anys d’exercici, he descobert que és tan important preguntar com observar.”

És a còpia d’observar aquests clients que ha descobert fins a quin punt l’empresari s’aferra al seu negoci, encara que estigui agonitzant: “Un indi­vi­du que perd l’empresa no és com un treballador que perd la feina. Els negocis tenen per objectiu fer diners, però una firma fundada únicament amb aquest objectiu no reïx. Les empreses funcionen quan els responsables hi tenen una implicació gairebé sentimental. Darrere el desig d’adquirir un patrimoni hi ha un projecte social, d’afecte pel país, per la ciutat… És per això que a l’emprenedor li costa tant presen­tar una suspensió de pagaments. Per a moltíssima gent, la seva em­presa és la seva vida. El món de l’empresa és el món de l’esforç.”

Si hi ha alguna modalitat de negoci que aquest lleidatà conegui fil per randa és la cooperativa agrària, una entitat molt arrelada a la Catalunya interior que, “en una determinada contrada, sorgeix en els moments de crisi motivada per múltiples factors, com ara una plaga als cultius. Una cooperativa és una empresa amb la finalitat de donar satisfacció als seus associats des del punt de vista dels serveis. Fèlix Simó em va dir un dia que ‘societat anònima’ volia dir ‘sense ànima’, a diferència del que passa amb el cooperativisme. Tanmateix, el marge de benefici que pugui obtenir una cooperativa és sovint superat pel de les socie­tats anònimes. Com a conseqüència, a l’hora de la veritat, qui més ser­veis pot aportar a l’agricultor o al ramader acaba sent precisament la societat anònima. No oblidem que avui dia hi ha multinacionals de­dicades íntegrament al món agrari.”

En aquestes circumstàncies, les cooperatives rurals hi tenen poc a dir, no en va “difícilment podran com­pe­tir amb els preus que certes companyies es permeten d’oferir. No­més ens cal veure casos com el de Nigèria, on els models d’explotació ramadera són similars als de les nostres cooperatives. Allà l’any 2000 van haver de llençar tota la llet que havien produït, i, curiosament, si entres a una botiga nigeriana, només hi trobes lactis procedents de les multinacionals holandeses. Els productors africans, a diferència dels europeus, no disposen d’ajuts econòmics per abaratir costos.” En el cas de Catalunya, “el Departament d’Agricultura de la Generalitat està treballant per reestructurar les cooperatives, amb la idea d’aug­men­tar-ne les dimensions. Normalment, com més especialitzades, millor funcionen. Han de perseguir el producte diferenciat.”

La pagesia catalana ha evolucionat notablement: “La vella idea de la Catalunya rural és purament bucòlica. Ho demostra, en primer lloc, el fet que avui el 90% dels pagesos catalans estan integrats en al­guna societat. En segon lloc, la facturació que aquesta activitat arriba a generar en zones de producció intensiva és sorprenent. Finalment, hi ha tota una xarxa d’oficines del Departament d’Agricul­tura que les empreses agrícoles visiten cada dia de mercat per assessorar-se de les subvencions, facilitades per diversos orga­nismes, a què poden optar.”

Per tots és sabut que la famosa crisi de l’encefalopatia espongiforme va resultar molt perjudicial per al nostre sector ramader, i en aquest sentit la histèria col·lectiva va jugar un paper fonamental: “Un respon­sable de sanitat animal m’ha comentat recentment que les proba­bilitats que aquesta malaltia afecti una sola persona al territori català eren pràc­ticament nul·les. Cal tenir en compte que el 1995 el De­par­tament d’Agri­cultura ja va posar fil a l’agulla en aquesta qüestió.” Aquest és, per tant, un missatge tranquil·litzador que es mereix tot el nostre crèdit, no en va procedeix d’un autèntic especialista en la pro­blemàtica de la pagesia catalana.