Text 2001
“Hem de potenciar més les relacions humanes i comprendre els problemes dels altres; així podrem arribar a aconseguir una justícia”
Josep Fríguls Joe és un enamorat de la seva vocació, el dret. Porta exercint l’advocacia 23 anys plens de satisfaccions i experiències de tots colors, cosa que li ha conferit una actitud i un criteri molt personalitzats al llarg de tots els processos de transformació que ha patit la nostra societat i, per consegüent, la seva professió. Especialitzat en dret mercantil i civil, sempre ha estat relacionat amb el món de l’empresa.
“Em vaig decantar pel dret perquè sempre m’han agradat les relacions humanes, a més crec que aquestes es poden practicar de debò fent de lletrat. A la vegada penso que és una de les carreres que ofereix més possibilitats d’aplicació en nombrosos àmbits i d’acoblament a l’empresa familiar. A la meva família sempre hi ha hagut antecedents en el món empresarial. El meu pare posseïa una indústria càrnia i, quan vaig acabar la carrera el 1980, vaig esdevenir assessor jurídic de l’Associació nacional de les indústries de la carn. Després en vaig ser secretari de juntes i, actualment, sóc el seu president, a més de continuar-hi desenvolupant la labor d’assessor advocat, que mai no he deixat.”
Els seus inicis van estar marcats per una persona molt especial, l’Hble. Sr. Josep Delfí Guàrdia Canela, actual conseller de Justícia, professor a la facultat i mestre incondicional: “Tot el que he après ho he d’agrair profundament a qui em va despertar aquesta ànsia vocacional, a qui em va inculcar i ensenyar el respecte a la justícia i als companys i que la humanitat de l’advocat passa per davant de tot. Ell em va imposar la toga, i vaig romandre gairebé vuit anys al seu despatx, fent de passant.”
El panorama empresarial actual presenta una problemàtica particular, pròpia d’una època metamòrfica, que Josep Fríguls coneix de prop: “A conseqüència de l’aplicació massiva de normatives, paradoxalment, el dret mercantil es complica. Arriba un moment en què l’empresari es desconcerta, amb tota la raó i tot el dret d’espeternegar; ja no sap per on navega. M’atreveixo a dir que caldria conformar unes normes-marc específiques per als àmbits empresarials. No crec que això hagi de plantejar una inconveniència tan grossa. Per part de les administracions competents, s’hauria de tendir a no distorsionar l’empresari amb postures contradictòries, ni amb una delegació de competències gens transparent. D’altra banda, val a dir que, actualment, la iniciativa empresarial pateix un procés de retrocessió evident, ja que tan sols l’administració de la burocràcia que comporta la constitució d’una societat limitada, per exemple, té un cost elevadíssim, inassumible.”
L’advocat ha de ser un perfecte coneixedor de les normatives, ha de complir amb una tasca explicativa, fins i tot clarivident i interpretativa, dels complexos organigrames legislatius que afecten els motors de l’economia: les empreses, petites, mitjanes o grans: “Ser assessor suposa estar sempre al dia. Concretament, des que jo vaig acabar la carrera hi ha hagut tres canvis en la llei processal. Un advocat ha de fer comprendre tant els drets com les obligacions al seu client. No es pot ser un advocat destructiu. Nosaltres hi som per impartir calma i tranquil·litat, de manera que hem de mantenir el cap fred, més que no pas l’empresari, el qual es troba immers en les situacions pròpies de la seva funció.”
Quant a la nova Llei d’enjudiciament civil, Josep Fríguls és del parer que es va voler anar massa de pressa: “El problema d’aquest país nostre és que les lleis les fan els polítics. No vull dir que, tècnicament, la nova llei no sigui òptima o que no estigui ben redactada, però després s’ha d’interpretar i aleshores comencen els problemes. Crec fermament que s’hauria de baixar a nivell de carrer, perquè al cap i a la fi els advocats som els que posem en pràctica les normatives, i entre tots nosaltres poder consensuar una llei pràctica i àgil. Respecto la gent que ha esgotat les vies de negociació, però també hi ha gent que no vol negociar i es llança al plet amb lleugeresa. Considero que aquesta és l’última baula que s’hauria de trencar. No podem fer com en el món laboral, on hi ha milers de plets.”
De tot el que més amoïna Josep Fríguls destaca l’evident pèrdua de qualitat que afecta la seva professió. Sense ànim d’ofendre les ments brillants de les noves generacions, aquest “home de conviccions” observa –amb la temperança que l’experiència i una fructífera trajectòria li han atorgat– un panorama si més no molt diferent d’aquell que ell va conèixer no fa pas tants anys: “Trobo que és indispensable dignificar més la professió, fugir de l’aparent mala fama que ens persegueix. Hem d’aconseguir l’equilibri de l’ennobliment. L’advocat ha de ser un confessor; si el convertim en una màquina de fabricar bitllets, malament rai. S’han de cercar els valors, i fins que els advocats no arribem a fer veure a la gent quins són els valors humans de les coses, costarà una barbaritat mantenir el rerefons vertader del dret en el futur. El meu professor em va ensenyar a no trencar mai la paraula d’un company. És una manera de dignificar la carrera i això s’està perdent. La causa principal n’és la massificació que comporta la competència ferotge o deslleial.”
No fa gaire temps hi regnava molt de respecte entre els advocats, que representaven les forces vives: “Malauradament, avui dia els despatxos semblen factories de plets. Crec que el rol de l’advocat ha de ser el del bon negociador, el de l’ens que assoleix el diàleg i la concòrdia. La coneguda dita que expressa que més val un mal acord que un bon plet continua sent una veritat absoluta.”
Malgrat les mancances que Josep Fríguls nota en el seu terreny professional, afirma: “Em sento molt orgullós de la carrera que vaig escollir perquè, insisteixo, m’apassionen les relacions humanes, el tracte i el diàleg amb els companys. Gràcies a Déu, n’he trobat de molt admirables. M’agradaria que les noves generacions d’advocats no perdessin els costums. No vull ser classista, però hem d’entendre que hi ha d’haver unes normes de respecte inalterables, que ja ens arriben dels nostres antecessors. Les relacions estan perdent qualitat i intensitat. I no parlo del saber, evidentment. Des del Col·legi, a més, hem de rebre un recolzament ferm per tal de trencar la barrera que s’ha aixecat entre el ciutadà i nosaltres, ha de desaparèixer la por que la societat sent vers la figura de l’advocat.”
Així doncs, en un futur molt immediat, el professional que realment sent aquesta vocació –que demana tanta implicació i per la qual s’ha de sentir vertadera passió– té un deure pendent, el de repensar-la: “És evident que la societat ha canviat en aquests anys, i que tots nosaltres funcionem amb un ritme molt accelerat, però és imprescindible escoltar més a les persones, ens agradi o no.” El contacte amb els companys i amb el món judicial és una experiència que ha omplert sempre Josep Fríguls, i continuarà fent-ho: “El dret m’ha fet més humà, m’ha enriquit com a persona i com a professional.”
