Text del 2001
“Si el sistema funciona és perquè els ciutadans el fan funcionar”
Fíguls Advocats, firma dedicada a l’assessorament jurídic ubicada a la comarca del Bages, té una llarga tradició al darrere. Va ser fundada fa més de mig segle pel pare del nostre protagonista, el lletrat Josep Maria Fíguls Martínez, que assegura que els seus antecedents van tenir molt a veure a l’hora d’escollir la professió d’advocat, que ara ell exerceix a Manresa: “Naturalment, no tenia cap capacitat crítica per escollir un altre ofici.”
Al llarg de la seva infantesa, però, el van acompanyar molts altres somnis: “Per bé que l’opció de l’advocacia no em desagradava, vaig voler ser arquitecte, físic i fins i tot astronauta.” Aquesta entranyable afirmació ens dóna una idea de la multitud d’interessos que mouen la vida d’aquest jurista català, per a qui el concepte de vocació no és excessivament realista. De fet, el seu incansable desig d’aprendre el va dur a realitzar també estudis d’història de l’art, una llicenciatura que va compaginar amb els primers anys d’exercici de la professió.
Aquest barceloní no va poder incorporar-se al despatx familiar un cop acabada la carrera de dret, abans li va caldre completar el servei militar. Quan finalment va passar a formar part de l’equip de Fíguls Advocats, Josep Maria es va trobar, principalment, “un bufet civilista, dels d’abans. Allà vaig descobrir la meva preferència pel dret mercantil i societari.” La seva és sens dubte una tasca feixuga: “Estem sotmesos a uns terminis, uns horaris i unes pressions excessives. Per definició, totes les feines que consisteixen a ocupar-se dels problemes dels altres són estressants.”
Malgrat la seva convicció que la feina és un mitjà de supervivència, reconeix que l’exercici d’advocat aporta “un cert plaer intel·lectual, sempre relatiu. És molt agradable quan, a dos quarts de deu del vespre, que encara ets al despatx però ja no hi reps trucades, intueixes la solució d’una consulta.”
Si bé la seva experiència en el món del dret és ja molt àmplia, aquest jurista continua tenint molt presents els consells paterns, com la màxima segons la qual “els clients, si no són amics no són clients.” Com entendre aquest punt de vista? “El problema de la persona que et visita no és quelcom que es pugui resoldre amb un cop de bisturí, sinó que al darrere hi ha una empatia.” El primer pas en l’assessorament és aparentment senzill: “Algú explica una història i el seu interlocutor se l’escolta. Sempre s’ha dit que els juristes tenim molt en comú amb els capellans i els psiquiatres. Els lletrats practiquem la versió seglar del secret de confessió, el secret professional.”
Aquesta complicitat client-assessor esdevé particularment necessària a Catalunya, “un país petit, amb idees petites i negocis petits. A Catalunya, el client de l’assessor d’empresa ha de prendre decisions estratègiques i tàctiques i està molt sol a l’hora de prendre-les. I, com que no en pot parlar amb el cònjuge, en parla amb l’advocat. És molt important que l’assessor es faci seu el client des del punt de vista empàtic, perquè aleshores tot anirà molt millor.”
La solitud de l’empresari està molt relacionada amb les múltiples exigències de l’Estat, unes exigències que en molts casos semblen dissociades de la manera de fer dels pobles mediterranis: “Les directrius que regulen les societats mercantils de tot Europa, compartides per tots els països de la Unió, són fruit del dret alemany. Aquest dret s’ha transcrit gairebé literalment a l’hora de redactar les normatives comunitàries, i parteix d’un punt de vista basat en actes constitutius registrals, i es veu mancat del tarannà llatí que caracteritza els catalans.” El nostre protagonista ha après, doncs, a acontentar-se amb l’inevitable, però té molt clars els avantatges i els inconvenients d’aquest dret: “Tot i la seva manca d’originalitat, ens dóna molta seguretat jurídica. Ara bé, resulta confús, perquè, entre d’altres coses, exigeix múltiples certificacions i visites al Registre Mercantil. L’empresari es troba constantment sotmès a les demandes de l’Administració.”
Per a en Josep Maria, els empresaris es mereixen gairebé la categoria d’herois: “Si fa 20 anys convertir-se en industrial ja implicava un risc elevat, avui aquest risc s’ha multiplicat.” Per aquesta i altres raons, la tasca de l’emprenedor no és senzilla. D’altra banda, el responsable de Fíguls Advocats considera que “els ciutadans d’aquest país hem heretat dels francesos la convicció que l’Estat té molt de poder, i nosaltres en som els súbdits, de fet, uns dels més obedients d’arreu d’Europa.” Fins i tot superem els nostres veïns: “A França, el poble, quan no està d’acord amb alguna mesura, és capaç de paralitzar tot l’Hexàgon, i aconsegueix que el govern s’assegui a negociar, cosa que aquí és impensable. La nostra confiança en el sistema és suprema.”
Aquesta actitud explica, per exemple, el fet que “la introducció de l’IVA a Espanya es realitzés d’una manera molt dolça.” Opina que el fet d’escollir el camí de l’aventura empresarial ve determinat per “l’entorn.” De tarannà crític, afirma que “els catalans no estem fets d’una pasta especial.” Així, segons el seu parer, la història ha tingut molt a veure amb l’efervescència de l’empresa familiar al nostre país gràcies a “institucions romanes que no van ser abolides, com ara les herències, que concentraven tot el patrimoni en els hereus. El segon fill, en canvi, havia de tirar endavant amb els escassos mitjans que li facilitaven.”
“D’altra banda, l’orografia catalana també ha tingut molt a veure amb el creixement del país”, no en va subratlla: “gràcies als salts d’aigua del nostre país hem pogut construir l’Eix del Llobregat. Des de la Renaixença, amb esdeveniments tan remarcables com ho pot ser la construcció del Liceu, el nostre poble no ha viscut una època similar de prosperitat. Els catalans anem subsistint i, gràcies a aquest fet, el teixit empresarial s’ha mantingut. Realment, aquí ens manquen indústries de producte acabat. És ben clar que el futur rau en el sector de serveis.”
Actualment el món del dret està experimentant una evolució considerable. La millor manera de fer front a aquest desbordament de novetats és “aplicar el sentit comú.” Per estalviar temps, “al despatx disposo d’una persona que llegeix per mi. No em puc permetre dedicar hores i més hores a consultar jurisprudència i legislació.” I és que el nombre de dades s’ha multiplicat de manera sorprenent: “Als anys vuitanta, entre normativa i jurisprudència, hi devia haver uns quatre toms; actualment n’hi pot haver una vintena.” Sembla que no hi ha alternativa, per això “cada cop hi ha més gent. En conseqüència, hi ha un conflicte d’interessos entre els ciutadans i fins i tot entre l’Estat i els ciutadans.” Aquest jurista, de tarannà rebel i alhora conformista, té molt clar que per resoldre qualsevol tensió la millor via és el diàleg, un diàleg no imposat: “Si el sistema funciona és perquè els ciutadans el fan funcionar.”
