Text del 2001
“La competència d’una empresa ha d’estar en funció de les seves possibilitats”
Fa més de 35 anys que Miquel Castillón exerceix com a advocat, uns anys en què ha vist canviar moltes coses, tant en la societat com en el mateix món del dret, però no ha deixat mai de preparar-se per estar al dia i no perdre el tren d’una professió que demana una revisió constant: “Abans d’acabar la carrera vaig estar treballant de passant amb l’advocat Josep M. Imbert Perejoan. Després, em vaig independitzar i vaig obrir el meu propi despatx a Badalona.”
Va ser aleshores quan va iniciar-se en el món de l’empresa: “Portava l’assessorament de petits tallers de reparació d’automòbils, caldereries, i d’altres, fins que em vaig posar d’ajudant amb el doctor Hernández Izal, un brillant maritimista.” Precisament, Miquel havia estat alumne seu a l’escola de nàutica: “Vaig treballar amb ell una colla d’anys i vaig aprendre’n moltes coses. Portàvem afers realment importants, com el naufragi del Rosario, i treballàvem per companyies amb una forta solera.”
Però l’empresa tornava a cridar-lo i va decidir deixar el dret marítim per tornar a l’empresarial: “Vaig posar un despatx a Barcelona i em vaig convertir en l’advocat extern d’un bon nombre d’empreses importants ubicades a la ciutat.”
Malauradament, la crisi de mitjan els setanta va provocar el tancament d’algunes d’aquestes empreses i Miquel es va veure obligat a viure situacions realment dramàtiques: “Va ser una època molt dura, fins i tot vaig haver d’estar un temps vivint fora de casa, perseguit per grups d’obrers. De fet, en una ocasió me’n van entrar 70 al despatx i em van tenir tancat allà sota amenaça més de 24 hores, amb la policia a baix al carrer, i encara perquè la secretària s’havia pogut escapar a avisar-los.”
Es tractava de fallides que afectaven molta gent i que es produïen en uns moments d’ebullició de la societat civil: “Hi havia una lluita social molt aferrissada, el que havia estat un sindicat vertical molt quiet, de cop i volta va començar a disparar-se, van començar a sorgir els líders obrers, que defensaven els interessos d’un sector social molt concret. Molts dels advocats laboralistes d’aquells moments no anaven a buscar una millora, sinó directament una lluita, i jo era l’advocat de l’empresa i per això patia tot l’enfrontament, perquè consideraven que era qui defensava el capital, el que els tancava l’empresa, el que els arruïnava, i el cert és que vaig veure alguns casos en què l’empresa se’n va anar en orris precisament per l’absentisme dels empleats o per no haver deixat que hi entrés un inversor estranger.”
La cultura empresarial del moment, tanmateix, tampoc no era l’adequada per resoldre conflictes d’aquestes característiques: “Sempre és una situació molt trista haver de tancar una empresa; no s’hi diverteix ni l’advocat ni l’empresari ni ningú. L’empresari petit d’aleshores no sabia distingir entre el que era el calaix de la seva empresa i el que era realment seu. Sovint els havia de recordar que d’aquelles 50.000 pessetes que tenien, només 5.000 eren seves, perquè amb les altres havien de pagar tot allò que havien comprat.”
Però si les coses els anaven malament, encara s’embolicaven més: “Començaven a avalar amb el patrimoni personal, amb els diners de la dona o amb el que fos, quan el millor hauria estat tancar o transformar-se i fer una altra cosa, però no sempre ens escoltaven.” Així, sovint, Miquel havia de dir-los allò que no els agradava gens sentir: “Procurava fer-los entendre que el millor era que un censor jurat de comptes els fes una auditoria i els expliqués realment com anaven les coses i quins camins podien seguir.”
Per sort, les coses han anat canviant: “Actualment ja són més empresaris que amos. Abans entenien que ells podien fer allò que volien, ara es té molt més en compte el concepte que l’empresari és el que porta una empresa amb un sentit de transcendència per sobre d’ell mateix. M’explico: una empresa no és res més que un grup de persones que sota una direcció de treball conjunta tutelen uns interessos comuns, que sobrepassen la persona i fins i tot l’empresa.”
Aquells petits negocis, doncs, han progressat perquè no els ha quedat més remei que agafar un altre criteri per poder enfrontar-se amb els competidors: “La competència d’una empresa ha d’estar en funció de les seves possibilitats, el que no pot fer és sortir dels seus límits de cop i volta, perquè aleshores acabarà perdent. No es tracta de fer unes inversions terribles que no es corresponguin amb el seu mercat, perquè si no disposa d’una estructura prou forta i d’un capital suficientment important, no se’n sortirà.”
I és precisament el tema d’inversions i de capitals el que desenvolupa Miquel Castillón des de fa uns quants anys: “Vaig associar-me amb uns companys enginyers i economistes i vaig entrar en una societat anomenada Newbrok, que està a Madrid i té una delegació a Mèxic.” En aquest país va treballar dos anys per tirar endavant un projecte realment interessant: “Portàvem una companyia molt important i vam treballar en l’apropament que aquesta volia fer amb el govern mexicà.”
La línia actual ja no se n’ha allunyat: “Assessorem empresaris que pretenen establir contacte amb els mercats de capital de Nova York, estem contínuament en contacte amb el que passa a Wall Street, i aconsellem els nostres clients sobre el que ens sembla que els serà més adient.” La crisi provocada arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, però, ha fet que canviessin moltes coses: “En aquells moments tractàvem amb el Bank of America per un assumpte important, i l’hem hagut de reproduir tot de nou perquè el personal va morir a la torre sud el dia de l’enfonsament. Això ha provocat que els negocis estiguin sortint de la ciutat i es desplacin a d’altres punts dels Estats Units i també al Canadà i a Anglaterra. El cert és que hi ha molta por i Manhattan està vivint moments molt difícils.”
Miquel és un bon exemple de com els assessors han sabut adaptar-se a la nova metodologia de treball: “Les fronteres han caigut i el professional s’ha d’espavilar en molts factors. L’advocat d’empresa també ha de saber de números i per això mateix he procurat continuar formant-me tant en matèries econòmiques com humanístiques.” A més, és important tenir un coneixement profund del client: “Si no és així no li puc oferir un assessorament de qualitat. No he volgut quedar-me mai a la superfície d’una empresa.” D’altra banda hi ha la legislació: “S’està incidint en uns mercats nous i n’has de ser conscient. Ja no pots tenir un negoci de vetesifils com tenien les nostres àvies, ara tot és molt més complicat. Penso que no es tracta tant de la legislació, sinó d’aconseguir encaixar-hi.”
