Text del 2002
Una de les principals funcions dels col·legis de metges és garantir a la societat l’acció impecable i assenyada dels professionals.
La labor dels quatre col·legis professionals de metges de Catalunya ha estat significativa al llarg dels darrers anys. La defensa i la representació dels seus integrants davant la societat i les institucions ha romàs el poder impulsor d’un col·lectiu que ha aconseguit aplegar –malgrat les inconveniències conjunturals– els interessos comuns dels professionals, per assolir un reconeixement social indispensable i un pes rellevant, inviable amb una lluita individualista i disgregada. El Col·legi Oficial de Metges de Tarragona és un exemple punter: “L’any 1999 vam ser capdavanters a modificar els estatuts, amb el fi de fer prevaler el manteniment i la millora de la competència professional i l’exercici de la bona praxi. Som els precursors a Catalunya, i a la Unió Europea, a incorporar funcions específiques que ens diferencien.”
Segons Josep M. Bertran –president del Col·legi, metge vocacional, ciutadà compromès amb el poble català per la seva tasca política desenvolupada durant vuit anys com a senador per Convergència i Unió a Madrid, però sobretot, home de discerniment positiu i de discurs veraç–, “és un fet irrefutable pugnar per la qualitat de la prestació de l’exercici professional. La primera qüestió diferencial del Col·legi de Tarragona consisteix a identificar en els nostres estatuts una fórmula amb la qual realitzem, en col·laboració amb el Col·legi, les societats científiques i la universitat com a ens creditors, una avaluació de l’actualització dels coneixements i de les habilitats dels llicenciats en medicina i cirurgia que volen col·legiar-s’hi, per tal de facultar-los per a la pràctica professional de la medicina. La iniciativa es fonamenta en la necessitat dels metges de perpetuar i dignificar la competència per mitjà de la formació continuada, i respon a la velocitat vertiginosa amb què es mouen els esdeveniments en l’actualitat.”
Una segona qüestió innovadora de la institució tarragonina és la incorporació d’un sistema de reconeixement periòdic de competència lligat a la col·legiació, “perquè una de les principals funcions dels col·legis de metges és garantir a la societat l’acció impecable i assenyada dels professionals. No n’hi ha prou amb registrar-los, hem de vigilar l’ètica professional a través de la nostra comissió deontològica, creada i elegida per tots els col·legiats i reconeguda per tota la societat tarragonina amb equanimitat i imparcialitat, per tal d’analitzar els temes que ens arriben.”
Tant les denúncies de ciutadans contra metges negligents com els conflictes laborals entre els propis professionals es dirimeixen per mitjà d’aquesta comissió que actua amb rigor i seriositat, “però no és la nostra intenció tenir un caràcter sancionador o punitiu.”
Aquestes actuacions tenen una gran rellevància en el present, perquè la imatge del metge pateix els efectes devastadors d’un tractament mediàtic injust: “Travessem moments delicats. S’emfasitzen només els escassos errors mèdics, incomparables als nombrosos resultats reeixits, dels quals no es parla perquè no són notícia. Per sort, la relació de confiança metge-pacient continua funcionant.”
El Col·legi ha definit competència professional magníficament: “La manifestem com el conjunt de saber, la qual cosa significa mantenir actualitzats els coneixements científics; saber fer, que indica portar actualitzades les habilitats i la tecnologia; voler fer, que és l’actitud positiva de l’exercici professional; incorporar criteris d’eficiència, que suposa aconseguir els millors resultats amb el menor cost econòmic; criteris d’efectivitat, és a dir, aconseguir resultats en el menor termini, i empatia, que implica generar confiança en l’entorn.”
Emparar els drets i les obligacions del metge és una tasca del Col·legi, tot i que el receptor dels serveis mèdics és contemplat com el catalitzador de la pràctica efectiva i honorable de la professió: “Defensem els interessos confluents de la societat i dels professionals de la medicina. Allò que desitgen el pacient i el metge és el mateix, però ens comuniquem poc.”
Catalunya ha avançat considerablement, tot i que el teixit social s’ha d’impregnar “de més coordinació i acció per poder determinar les grans línies mestres de les polítiques de cada sector. Llavors, evitarem insuficiències. El ritme dels esdeveniments, de les necessitats de la societat va més ràpid que la capacitat normativa de la política de les institucions.”
Catalunya va ser la impulsora del traspàs de competències en matèria de sanitat a les autonomies. La caracteritza un model sanitari avançat fixat pel govern de la Generalitat, però amb un pressupost irrisori. “No encaixa el fet que Tarragona compti amb aquest excel·lent patró, però amb un dels nivells de retribució més baixos de tot l’Estat.”
El Col·legi es mostra preocupat i crític davant el desajustament explícit entre la societat civil i les forces polítiques: “L’allunyament entre les necessitats de la societat i les directrius de la política no correspon a la pauta social que ens interessa a tots. Avançaran millor aquelles civilitzacions que donin més importància a l’ensenyament i la sanitat, a la formació i la salut, els dos eixos bàsics de qualsevol patró social fructífer. Caldria fer, però, un esforç més contundent amb sanitat i ensenyament.”
El prototipus seguit pels quatre col·legis de Catalunya va més enllà d’una tendència al compromís i a la conciliació. Tot i respectant la territorialitat geogràfica del principat, “és essencial implantar un model que harmonitzi els criteris, amb el benentès que establim unes sinergies preponderants, que ens impliquem i ajuntem els esforços amb uns objectius consensuats que afavoreixin l’espargiment de serveis vers els col·legiats de Catalunya”, per recolzar-los en la seva labor professional i ajudar-los a consolidar-se en el present i a prosperar cap a un avenir gràvid de canvis socials i de reptes tecnològics i científics que milloraran el rendiment de la recerca i la seva aplicació. “Tot això marcarà una diferència en l’exercici de la medicina en el nou segle xxi, al llarg del qual el sector públic mundial haurà de fer la reflexió de com mantenir uns equilibris que permetin que la societat del benestar sigui una realitat.”
Correspon a les potències polítiques adoptar una postura valenta, i als educadors conscienciar les generacions joves, per facilitar una promoció de la salut.
