Text del 2002
El fonamental, a més de la sensibilitat artística i una certa capacitat manual, és la vocació i les ganes de treballar.
“L’aparadorisme neix a Catalunya el 1972, amb l’entrada de les botigues en franquícia. Tot i que abans ja existia aquesta activitat, només tenia una dimensió artística, és a dir, es portava a terme en determinades festivitats i dates per adornar i fer més vistosos els aparadors, però no tenia la finalitat d’incrementar la venda d’articles. Aquestes arrels decoratives expliquen que durant els primers anys es busqués fonamentalment l’impacte decoratiu en l’ambientació i construcció d’aquestes peces artístiques. Després, el nostre sector ha evolucionat seguint les directrius dels àmbits de la publicitat i el màrqueting. Actualment, s’hi amalgamen diversos coneixements que qualsevol professional ha de tenir presents: retolació, campanya, publicitat, etc. Aquesta complexitat ens ha convertit en tècnics, la funció última dels quals és incrementar l’índex de vendes.”
Les paraules anteriors de Josep M. Boix, president del Gremi d’Aparadoristes de Catalunya, resumeixen el naixement i la consolidació de la seva professió, en la qual, durant els inicis, s’hi van abocar “professionals d’àmbits molt diversos, com la decoració, les belles arts, el màrqueting, la publicitat, etc.”, ja que no existia cap mena d’estudis per formar específicament aquests treballadors.
De fet, aquest va ser el seu màxim objectiu: “Vam constituir l’Agrupació d’Aparadoristes de Catalunya l’any 1982 amb la finalitat de fundar una escola que formés els professionals del sector. Els professionals del món de l’aparadorisme treballàvem de manera independent i sense gaire relació entre nosaltres. Per aquest motiu, ens vam adonar que, tot i les possibilitats de mercat existents, no hi havia una pedrera per continuar amb la nostra activitat. Desgraciadament, l’Agrupació no va funcionar tal com havíem previst. L’any 1985 la vam tornar a fundar com a Associació Professional de Dissenyadors d’Aparadors de Catalunya; posteriorment, es va transformar en Gremi d’Aparadoristes de Catalunya.”
Immediatament el Gremi va engegar, gràcies al suport del Departament de Comerç de la Generalitat de Catalunya, una campanya amb l’objectiu de difondre la importància d’aquestes tècniques no només per a les botigues del món de la moda, sinó per a tots els establiments comercials en general: “Es van fer xerrades per tot el territori a fi de sensibilitzar el comerç. Aquestes converses van ser fonamentals perquè el sector s’igualés a l’europeu. La nostra funció no només se centra en les botigues de roba, sinó que engloba tota mena d’establiments. En el cas català, els següents a preocupar-se per aquesta qüestió van ser els joiers; més tard, s’hi afegiren les agències de viatges, i tot el comerç en general.”
Al mateix temps també es promovien altres activitats: d’una banda, la tasca de divulgació i d’intervenció com a jurats en els concursos d’aparadorisme que s’engegaren en nombroses poblacions catalanes i que pretenien, un cop informats els botiguers de la importància d’aquest nou vessant publicitari i d’imatge, implantar-lo i fomentar-lo entre els establiments catalans; d’altra banda, la creació de la desitjada escola: “L’any 1989 s’inaugurava Window Disseny, l’Escola d’Aparadorisme de Barcelona.”
Aquest centre s’ha anat consolidant amb el pas del temps: “Actualment hi acudeixen alumnes de tot el món, i el 90% dels nostres associats hi ha estudiat.”
La tasca desenvolupada des d’aquesta institució privada ha fet possible que en el moment present Catalunya sigui una pedrera indispensable –i també immillorable– en la formació de professionals del sector del futur. Aquests cada cop tindran més pes i s’encarregaran d’assessorar més establiments comercials: “La nostra tasca sempre parteix d’una anàlisi, després de la qual es desenvolupa el vessant artístic. Nosaltres som molt conscients que l’aparador és la imatge de la botiga i que, per tant, ha de variar en funció del públic al qual es vol adreçar.”
La vàlua dels aparadoristes catalans va ser demostrada durant l’exhibició celebrada a la ciutat de Milà, un dels màxims exponents en el món de l’aparadorisme. Aquest reconeixement explica que fossin les mateixes autoritats comunitàries les que sol·licitessin la seva participació en la consolidació de l’ofici: “Des de 1996 col·laborem en el Programa de Formació del Futur Aparadorista, juntament amb les delegacions d’Alemanya, Portugal, Itàlia i França. Ha estat així com hem pogut confeccionar un pla d’estudis reconegut en la Unió Europea per a la formació dins de l’àmbit del visual-merchandising, ja que aquesta és la denominació internacional de la nostra activitat. Aquests estudis són reglats –donen lloc a l’obtenció d’un diploma acreditatiu oficial que comporta tota una sèrie de reconeixements i drets jurídics que van més enllà de l’estricte exercici de la professió– a França i Portugal.”
A l’Estat espanyol, en canvi, “formen part de la formació no reglada; tenen una durada de deu mesos i en la majoria dels casos representen una formació de postgrau per als nostres alumnes, l’edat mitjana dels quals oscil·la entre els vint-i-quatre i els vint-i-sis anys. Aquests sovint provenen de camps tan variats com les belles arts, l’interiorisme, la publicitat i el màrqueting. Tot i així, també ens n’arriben altres que no han tingut cap mena de formació anterior. Per ser admès a l’escola és necessari superar una prova prèvia, que nosaltres considerem adequada i suficient per determinar les inclinacions i possibilitats de l’aspirant. Per això, no és rellevant el fet de posseir o no uns estudis previs per tal de formar-se com a aparadorista i destacar en l’ofici després. El fonamental, a més de la sensibilitat artística i una certa capacitat manual, és la vocació i les ganes de treballar.”
El darrer element és també indispensable un cop es conclogui el període de formació: “Tot aquell que ho desitgi podrà treballar força dins del nostre sector. L’escola disposa d’un servei de borsa de treball que garanteix la inserció laboral als estudiants.”
La combinació dels aspectes creatius, la manca de monotonia d’una activitat que es renova constantment i el seu escàs o nul índex d’atur, fan especialment atractiva aquesta professió per a les noves generacions. I, a més a més, en aquests moments la presència de l’intrusisme en aquesta dedicació és pràcticament inexistent; segurament perquè els botiguers són conscients de la complexitat de “dissenyar i executar un projecte” que ha de connectar amb la sensibilitat, les necessitats i els desitjos del públic i que, d’aquesta manera, va més enllà de la simple exposició atractiva dels productes: “Si un determinat client va a un centre comercial i no s’hi sent a gust, perquè la seva decoració i els mostradors de les botigues no s’avenen amb les seves possibilitats i tipologia, no hi tornarà. Per això, és tan important executar els estudis previs que determinin amb quina mena de consumidors ens hem de comunicar per tal d’assolir les seves expectatives de la manera més acurada.”
