Text del 2001
“La normativa és molt clara, el problema ve a l’hora d’interpretar-la”.
Josep M. Bonastre va deixar la seva població natal, Montblanc, quan tenia quinze anys, disposat a acabar el batxillerat i a estudiar una carrera. Es va decidir per l’advocacia i des del 1972 que exerceix a Terrassa i també a Barcelona, València i Saragossa. A la universitat va descobrir que hi havia molts camps dins del dret i que, de ben segur, caldria escollir a l’hora de dedicar-s’hi professionalment. “Malgrat que vaig fer la passantia amb dos mestres que em van ensenyar civil i administratiu, després vaig optar pel dret laboral, i és el que he fet des d’aleshores. Abans, a l’advocat se li anava a preguntar sobre qualsevol tipus d’àrea, ja fos civil, matrimonial, de família, d’arrendaments, etc., però ara ningú no pot pretendre dominar-les totes, i si ho fes seria realment un ingenu, per això ens hem hagut d’especialitzar.”
Des del 1972, però, el dret laboral ha anat canviant i aquest professional i els seus clients s’han hagut d’adaptar a les novetats: “Durant molts anys vam estar sota la Llei de contracte de treball de l’any 1944 (que va estar en vigor fins al 1976); era una normativa molt punitiva i quan en una empresa hi entrava un advocat laboralista tothom pensava que s’acomiadaria o castigaria algú.”
Després, amb l’arribada de les llibertats i el reconeixement dels sindicats com una eina més dins del món laboral, aquest dret adquireix una dimensió realment important: “S’han legitimat i actualitzat els drets dels representants dels treballadors i l’empresari s’adona que no pot posar-se en mans del gestor de tota la vida, que li cal un assessorament molt més ampli. Ara el treballador pot accedir a qualsevol informació, i després de la Constitució del 1978 entén que ja no és un subjecte passiu, sinó que té dret a uns òrgans de representació dins la pròpia empresa i que també és algú per a dir-hi la seva.” Així, doncs, les coses canvien notablement: “L’empresari comprèn que aquell dret laboral era anacrònic i que en l’actualitat les coses són molt diferents. Ara ha de tenir en compte els treballadors abans de prendre una decisió col·lectiva, ha de fer planificacions salarials i marcar-se fites i objectius anuals.”
L’Estatut dels Treballadors va acabar de consolidar aquesta nova perspectiva ja que “va representar un posar-se de ple a la realitat. Entre tots s’havien de confegir les relacions laborals, i això era molt diferent del que s’havia fet fins aleshores. Bàsicament es tractava d’explicar per què es feien les coses. Les facultats organitzatives tenen uns límits, de la mateixa manera que no hi ha llocs de treball intocables.”
En l’àmbit laboral, una de les parts més delicades de les feines que encomanen als advocats són els acomiadaments: “Hi ha diferents maneres de portar a terme els acomiadaments, depenent de les dimensions de l’empresa. Una multinacional té el seu Departament de Recursos Humans, i és aquest el que es posa en contacte amb la persona i li comunica la decisió que ha pres. Aleshores, si aquest treballador pensa que els seus drets no estan reconeguts, interposarà la corresponent demanda a través dels òrgans jurídics que consideri oportuns.”
Tanmateix, si un cas semblant el traslladem a un petit taller de set o vuit empleats, les coses són molt diferents: “Aquí el que hi ha és un maldecap considerable per part de tots, perquè hi ha hagut una relació diària entre l’empresari i el treballador, una relació que potser ha estat de molts anys, i fins i tot pot passar que l’acomiadament ultrapassi les dues parts en qüestió. En aquests casos sovint el meu client no es veu amb cor de transmetre la notícia al treballador i em demana que ho faci jo.” I cal fer-ho amb molt de tacte: “No pots oblidar mai que per a aquella persona el que tu li planteges és un trauma i, d’altra banda, jo miro d’aconsellar-li que no prengui cap decisió en calent, que es tranquil·litzi una mica i vagi a parlar amb un company advocat que l’assessori sobre els seus drets.”
Un tema molt actual i que arriba sovint al despatx de Josep M. Bonastre és el de la prevenció de riscos laborals, la llei corresponent del qual –del 1995– encara està portant molta cua. “La normativa és molt clara, el problema ve a l’hora d’interpretar-la. Considero que és un avenç, que el tema de la seguretat només ens preocupava quan ja s’havia produït una desgràcia i que aquesta llei intenta actuar abans no passin les coses. Es crea la figura dels comitès de salut, i els treballadors hi participen, però encara hi ha molta gent que no n’ha entès bé tots els termes.”
I s’explica: “D’entrada, és una llei que obliga des d’una drogueria amb dos o tres dependents fins a una gran empresa a fer una avaluació de risc. Cal que s’estudiï cada lloc de treball, quins perills té i quines mesures s’haurien de prendre en cas que passés alguna cosa. Però no n’hi ha prou amb aquesta avaluació, s’han d’aplicar mesures perquè no hi hagi cap problema més endavant.” No obstant això, “la inspecció de treball ha entès que no pot demanar que es faci tot en un dia, sinó que les coses necessiten un termini i que aquest s’ha de poder complir.”
Encara hi ha punts, tanmateix, que no sembla que estiguin del tot clars: “Els treballadors també hi han de posar de la seva part, han de procurar no tenir accidents i complir les normes. I les empreses han de ser conscients, i penso que ja ho comencen a ser, que a més seguretat, menys sinistralitat, i que tot plegat implica una millor qualitat de producte.”
Josep M. Bonastre Bertran des del seu despatx ha gestionat temes molt diversos, i en especial treballa per a dos sectors industrials molt importants en el nostre país: el tèxtil i l’automobilístic. Quant al primer, “la gran crisi del 1973 va fer que gairebé desaparegués, a pesar d’haver estat fonamental per al naixement de la indústria a Catalunya. La competència dels països asiàtics va arribar a fer molt de mal a la indústria tradicional catalana, però també penso que l’Administració central no va fer prou per ajudar-la a sortir-se’n. Fins i tot hi ha una cosa molt certa, i és que el tèxtil era el primer sector que entrava en crisi quan les coses anaven malament, i també va ser el darrer a superar-la. Era una mica el termòmetre de la situació econòmica del país, i va ser molt trist veure com Catalunya es quedava sense certes indústries familiars petites i mitjanes.”
A l’altre plat de la balança, va créixer amb força el sector de l’automòbil i les cases que el proveeixen: “És un àmbit molt complicat, a vegades fins i tot cruel. Les grans empreses exigeixen molt als seus clients, per exemple treballar en exclusiva, i, en canvi, elles tenen la llibertat de buscar-se un altre proveïdor si les coses van malament. Amb aquestes condicions, les relacions entre el meu client i els seus treballadors han de ser excel·lents, perquè no pot córrer el risc que hi hagi cap aturada en la producció.”
