Text del 2001
“En general, el públic té un concepte antiquat del que és un advocat”
Nou anys ens separen de la fundació del despatx de Pablo Fuertes Pradas, a la localitat de Sant Fost de Campsentelles, al bell mig del Vallès Oriental. Ja tenia molts anys d’experiència quan va obrir el bufet. “Els professors ens aconsellaven paciència, perquè fins a una determinada edat, que rondava els quaranta, no podríem consolidar-nos com a advocats.” Ell s’ho va prendre al peu de la lletra: “En acabar la carrera, vaig entrar a una oficina d’administració de finques del barceloní barri de Sants. Més tard vaig incorporar-me a una empresa de Montmeló.”
Caldria esperar l’any 1985 perquè s’integrés a l’equip “d’una assessoria badalonina, amb gestoria a Santa Coloma.” Els anys durant els quals va prestar els seus serveis a aquesta firma el van preparar a fons per iniciar la seva trajectòria com a assessor jurídic independent. Allí va aprendre una de les claus del savoir faire de l’assessor: “Si el client queda content del teu assessorament sobre una qüestió concreta, sempre et portarà més feina, encara que sigui d’un altre àmbit del dret. Aquesta dinàmica desemboca en l’assessorament integral.”
Al seu parer, “és molt important especialitzar-se en algunes branques. No aconsellaria, però, dedicar-se únicament a una vessant, perquè al llarg d’una consulta el dret es contempla des de moltes dimensions.” En cas que el client necessiti un consell sobre un tema que el seu advocat desconeix, Pablo Fuertes és partidari de la “col·laboració” amb companys.
Està convençut que és en aquesta paraula on “rau el futur de la professió”, i no sols recomana els contactes amb membres del collectiu de lletrats. “El client que confia en tu et consulta sobre tota mena d’assumptes, no únicament aquells en què estàs especialitzat. Tot i conèixer el teu perfil, et demana que li recomanis alguna persona que el pugui orientar sobre allò que el preocupa.”
És per aquesta fe en la col·laboració que no descarta, en un futur, “associar-me amb algun company o integrar-me en un altre despatx.” I és que els anys li han confirmat que la unió i la pluralitat fan la força: “A l’assessoria on vaig treballar, els tres socis tenien perfils diferents: un era especialista en assegurances; un altre, gestor; i el tercer, director de sucursal d’una entitat financera. Els mancava, però, un advocat que estigués al capdavant de l’assessorament jurídic.”
Ara bé, cal tenir molt present que cada professional ha de dedicar-se a la seva parcel·la de treball. Aprofitant l’avinentesa, Pablo Fuertes denuncia “l’intrusisme” de què és víctima el seu ofici. Els qui més en pateixen són justament els advocats que, com ell, “treballem a títol individual.” Malauradament, són molts els qui, “en comptes de contractar un lletrat, assumeixen les tasques d’assessorament jurídic, la qual cosa no tan sols perjudica el col·lectiu de lletrats, sinó també els clients.”
A l’hora de fer front a les múltiples qüestions del món de l’assessorament jurídic, aquest lletrat té molt clar que l’ordinador és un dels millors amics de l’home: “Si no en disposés, difícilment podria treballar sol.” Encara que tingui aquesta indispensable eina a sobre de la taula, el jurista té l’obligació “d’estar al dia de jurisprudència i legislació, especialment sobre l’àmbit en què treballa.” Tanmateix, assegura, “la pràctica diària” és la millor bíblia per convertir-se en un bon lletrat.
El destinatari dels seus consells és eminentment “la petita empresa”, que visita el bufet per “assumptes puntuals.” Aquest lletrat no amaga la seva satisfacció pel fet que “els nous clients sempre m’arriben perquè algun d’anterior els ha parlat de mi.” És conscient que ara la seva responsabilitat és molt més elevada que la que ostentava a l’assessoria badalonina, perquè el negoci depèn exclusivament d’ell i perquè “els assumptes que hi gestionava eren molt repetitius, mentre que al despatx actual són bastant més variats.”
Això sí, si en alguna cosa coincideixen els clients de la seva antiga feina i els d’ara és en la reticència a posar els assumptes en mans de l’advocat a temps: “En general, el públic té un concepte antiquat del que és un advocat.” Si els catalans consideressin el lletrat com un professional per prevenir daltabaixos, “en lloc de recórrer-hi únicament per resoldre un problema”, s’estalviarien un bon nombre de maldecaps. Els ciutadans no visiten el lletrat amb més assiduïtat per la por de la minuta: “Una preocupació important per al client que et porta un cas és la despesa que se’n derivarà.”
D’altra banda, per al públic “els jutjats estan revestits d’una seriositat i seguretat que, per manca de coneixement, no s’atorga al tribunal d’arbitratge.” Tanmateix, el perfil bel·ligerant no és exclusiu dels clients: “Hi ha advocats que opten directament per anar als tribunals i també n’hi ha que escullen intentar la via conciliadora i que les parts assoleixin un acord que eviti el litigi.” Ara bé, cal tenir en compte que el fet d’iniciar un procés judicial no significa que la via del pacte estigui exhaurida: “Sempre hi som a temps. No és estrany que, quan l’afectat s’adona que la resolució del conflicte s’allargarà molt a causa de la complexitat judicial, s’avingui a negociar. No ens ha de fer por anar als tribunals.” En altres paraules, la via judicial pot ser la clau perquè el client vegi que hi ha alternatives menys costoses, tant des del punt de vista del temps com des de l’econòmic.
“La nova Llei d’enjudiciament civil no simplifica els tràmits judicials, sinó que els complica. Molts pensaven que, arran de la seva aprovació, es multiplicarien les vistes orals al llarg de les quals el ciutadà podria parlar directament amb el jutge, però, ben al contrari, actualment hem de presentar més escrits que abans.” Presentar document rere document i recurs rere recurs demana grans dosis de paciència. “La meva és una professió molt interessant, però alhora exigent. Cal que t’agradi molt el tracte amb la gent.” És per això que Pablo Fuertes Pradas afirma sense embuts que “el lletrat que treballi sense vocació està abocat al fracàs.”
