Text del 2001
“Quan una persona té un problema determinat, li pots donar quelcom que no tenia, esperança, i això és molt important”
“Els advocats tractem amb els sentiments de la gent”, assegura Miquel Ferrés. “No podem reduir les persones a un munt de papers, sinó que hem d’escoltar-les, esbrinar què els preocupa i donar-los la confiança suficient perquè comprenguin que els ajudarem a trobar una solució.” Sembla que aquesta vessant humana del lletrat s’està recuperant en els darrers anys: “L’objectiu no és tornar a la imatge feudal del qui va a veure l’advocat amb una solemnitat i un respecte excessius, però sí que hem de tornar al tracte més humà.”
Aquesta és una idea que aquest professional del dret ha tingut present des del primer dia que va començar a treballar com a tal, ja fa més de deu anys. “De totes maneres, també és cert que no és el mateix exercir des d’un despatx al Passeig de Gràcia de Barcelona, que fer-ho en un entorn molt més rural com és el meu.”
I és que encara que la indústria metal·lúrgica sigui una de les més importants a Torelló, la població d’on és i exerceix Miquel Ferrés, encara hi ha molta feina en el món de la pagesia: “Treballo a bastament tot el que són drets de pas i d’aigua, i les figures de l’hereu, la pubilla i el fadristern, per exemple. He entrat a fons en un món que des de fora sembla desaparegut, però que encara és molt present en els masos de la comarca.”
És una Catalunya rural que en aparença només existeix als llibres: “La idea de l’advocat amb un gran despatx no és gens certa en el meu cas. La veritat és que he solucionat més plets visitant masies que en cap altre lloc, perquè encara que això pugui semblar una imatge molt bucòlica el cert és que es manté viva.”
El tema de la pagesia i de les explotacions agràries és, doncs, molt present en el dia a dia d’aquest jove lletrat: “Osona és una de les comarques de Catalunya amb un índex més alt de bestiar porcí, i des del meu punt de vista els pagesos han estat una mica deixats de banda per part de l’Administració. Crec que no pot ser que un camperol plegui avorrit perquè veu que la seva feina no té cap futur. Si només fem polígons industrials, no sé pas on anirem a parar, i penso que això no es té prou en compte. Els grans incendis de l’any 1994, per exemple, segurament s’haurien pogut evitar en part si els pagesos haguessin trobat suport molt abans, perquè des de feia força anys eren ells els qui s’encarregaven de la neteja del bosc, però cada vegada es trobaven amb més problemes. M’explico: fer un tallafoc podia representar haver de demanar molts permisos i haver de fer un munt de viatges a Barcelona. Potser per això es van anar abandonant els boscos i cada vegada estaven més embrossats.”
Però els temes de la pagesia i del món rural no són els únics que porta aquest osonenc; de fet, ell va començar amb assumptes penals: “En els meus inicis, l’Escola de Pràctica Jurídica no existia, i van ser els companys veterans els qui més em van ajudar. Em donaven consells i m’explicaven com havia de plantejar determinats temes, però una de les coses que més em va servir va ser actuar en el torn d’ofici, perquè hi vaig aprendre molt.” Allà va descobrir que la seva feina podia ser complicada però que també podia donar molta tranquil·litat als seus clients: “Et trobes davant d’una persona que té un problema determinat, un problema que pot durar temps, però almenys ha de copsar que pot recolzar-se en tu perquè pots plantejar-li una altra visió de les coses que potser ell no havia contemplat. Però sobretot li dónes quelcom que no tenia, esperança, i això és molt important.”
No es tracta tampoc d’enganyar ningú ni de “donar-li falses esperances, sinó de dir-li que el món no s’ensorra per allò, que l’emparen uns drets i que farem tot el possible per solucionar el seu cas.” Saber tranquil·litzar el client i fer que se senti protegit forma part de la feina i de la vocació d’un advocat: “D’això me’n vaig adonar de seguida, i, portant el cas d’un petit delinqüent de la comarca, vaig veure com, després de parlar amb mi, recuperava una mica la fe en tot plegat, a pesar de les dures condicions de la comissaria i que es trobava en una situació difícil. Vaig pensar que el dia que perdés aquella capacitat per tranquil·litzar els clients, hauria perdut la vocació.”
Els empresaris, en canvi, solen ser els qui més espantats arriben al despatx del lletrat davant d’un problema amb l’Administració: “Acostumen a pensar que no hi tenen res a fer, arriben capcots i molt amoïnats, però jo sempre intento fer-los entendre que s’han de treure aquesta idea del magí, que hi ha lleis i sentències que els permeten lluitar contra el monstre de l’Administració.” A més, l’empresari té una cosa molt bona al seu favor: “És una persona de la qual depèn molta altra gent, i això vol dir que rebrà un suport del qual ell gairebé mai n’és prou conscient. És per aquest motiu que ha d’insistir a defensar les seves actuacions si creu que s’ha comès alguna injustícia que l’està afectant.”
Una de les indústries més antigues de Torelló i de tota la Vall del Ges és la torneria. “M’he trobat amb problemes tan senzills com els d’aquell torner que ha d’emmagatzemar fustes nobles i necessita un cobert, però no li donen el permís perquè hi ha unes normes urbanístiques que no ho permeten. És quelcom curiós, perquè no parlem d’una persona que estigui fent malbé tot un veïnat, sinó d’un petit torner que vol guardar aquell boix, aquella fusta de Flandes o aquella noguera.” Lamentablement, però, cada vegada hi ha menys torners a la comarca: “Molts van haver de plegar perquè no van poder aguantar davant una indústria molt més potent, però s’estan intentant recuperar. A Torelló es tira endavant el Museu de la Torneria i ha nascut una associació per vetllar pels seus interessos.”
El contacte amb les persones és una de les coses que més agraden a Miquel Ferrés i Dordal, per això es mostra satisfet davant la condició oral recuperada amb la Llei d’enjudiciament civil: “Convertir-ho tot en paper fa que es perdi el contacte humà, i crec que la vista oral permet al jutge esbrinar molt més, apropar-se a la persona i poder fer justícia millor.” I és que precisament la justícia “ha de saber-se adaptar a les circumstàncies de cada cas, no s’ha de castigar per castigar, sinó trobar un equilibri. Una persona que no ha tingut possibilitats a la vida i ha delinquit ha de mirar-se amb uns ulls diferents que un altre que ha viscut d’una forma molt diferent. És el que diuen el codi i les lleis penals i, de fet, això és acostar la justícia al poble.” Pel que fa al futur, sembla que en té una idea força clara: “M’agradaria provar una cosa, no sé com anirà, però no descarto la possibilitat d’entrar en el món de la judicatura. Recordo haver llegit que la justícia no és el Palau de Justícia, ni els llibres, ni els advocats, ni els fiscals, ni els jutges. Això només són símbols del desig que es faci justícia, que em sembla fonamental. Com a mínim, ha d’existir l’oportunitat per tal que se’n faci.”
