Sr. Josep M. Espejo Ortiz

Text del 2001.

“El més important és fer les coses bé i fer-les convençut, la resta ja ve sola”

Josep M. Espejo és graduat social i en aquests moments està al capda­vant d’una assessoria dedicada al tema laboral, fiscal i comptable, amb un servei també d’administració de finques i venda d’immobles. La seva base, però, és sobretot la laboral: “La meva carrera professional té di­ver­ses etapes que he anat tancant per obrir-ne d’altres. A l’Hospita­let hi som des de l’any 1997, i a l’assessorament laboral m’hi dedico des d’onze anys abans, el 1986, quan vaig acabar la carrera.”

De fet, el seu principal mèrit és haver escoltat la seva vocació, encara que, per circumstàncies diverses, no la pogués acomplir fins més tard del que hagués volgut: “Em vaig posar a treballar als tretze anys, tot just des-prés d’arribar de Còrdova. Hi dedicava moltes hores al dia i va arribar un moment que em vaig plantejar fer una cosa que realment m’agra­dés.”

I va ser aleshores, quan ja tenia trenta anys, que es va matricular a l’es-cola social per fer-hi la carrera: “Fins a aquell moment havia fet una mica de tot –de mecànic, de carter, de conductor de camions i de tot allò que se’m presentava– per anar-me guanyant la vida, però el que a mi realment m’agradava era una altra cosa.”

Així, doncs, tan bon punt va acabar els estudis, en Josep M. va obrir un despatx per defensar els drets dels treballadors: “Anava a judicis, els representava en temes d’acomiadaments, reclamacions de quanti­tats, pensions…”

No seria fins gairebé deu anys més tard que es pas­sa­ria a l’assessorament empresarial, i aquí la seva primera etapa va re­sul­tar molt satisfactòria: “En tinc molt bon record, sobretot perquè vaig poder ajudar persones que passaven realment per un mal moment. La majoria de vegades defensava gent que s’havia quedat sense res i que esperava poder cobrar aquella pensió o indemnitza­ció per tornar a començar. Sempre anava al jutjat una mica preocu­pat per veure com me’n sortiria i, si les coses rutllaven bé, com en moltes ocasions va passar, era realment gratificant contemplar com canvia­va la cara d’aquella persona i li tornava la il·lusió que havia comen­çat a perdre.”

Aquella era l’època també en què els graduats socials encara no podien posar-se la toga davant del jutge: “Portar o no toga no et fa més o menys bon professional, però sí que ens ha ajudat molt perquè els nostres propis clients no ens vegin com a defensors de segona. El més important és fer les coses bé i fer-les convençut, la resta ja ve sola.”

De totes maneres, recorda alguna anèc­dota en relació amb aquesta qüestió: “Una de les primeres vega­des que vaig entrar al jutjat em vaig asseure a dalt de tot, i el jutge em va fer canviar de lloc i em va humiliar una mica davant del meu client. Però afortuna­da­ment vaig guanyar el cas, i tot va sortir tal com m’esperava.”

Des­prés, el Col·legi va aconseguir un reconeixement més gran de la pro­fessió: “Era un tema de regularització, i penso que les coses han canviat molt des que vaig començar.”

Després d’una temporada com a cap de personal d’una empresa priva­da, en Josep M. va decidir tornar a l’assessorament, aquesta vegada, però, del costat de l’empresari: “És una feina totalment diferent, s’han de can­viar criteris, actituds i moltes més coses, però també és molt gratificant.”

Ara que és a l’altra banda de la barrera, manté la mateixa opinió de sempre respecte a la imparcialitat de la justícia: “Conside-ro que ha de guanyar qui tingui realment la raó, sigui el treballador o l’empresari, no crec que es tracti solament que hi hagi un criteri ju­rí­dic. Per a mi l’important és descobrir qui té raó.”

A vegades, no obs­tant això, s’identifica l’empresari com a culpable de tot: “Penso que s’haurien de formar nous criteris entre empresaris i treballadors, en-cara no estem a un nivell òptim i ens manca acabar de trobar una entesa entre les dues parts. És cert que l’empresari ha d’assumir el seu rol, un rol que no és gens fàcil perquè se li demana que tingui moltes facultats i que porti a terme una activitat molt complexa. Jo crec que s’ha de treballar més per al diàleg.”

D’altra banda, hi ha encara més qüestions que els legisladors han de tenir en compte i que afecten tant els empresaris com els treballadors: “Un país com el nostre, que s’acosta a la modernitat o té una fita que és la d’estar entre els primers del món, ha de solucionar el tema de la maternitat. S’ha de trobar una alternativa a aquest període de setze setmanes que és un trasbals per a la dona, per a l’empresa i per a la societat en general. No sé quina és la millor solució, però manca una regulació que protegeixi més no sola­ment la dona, sinó la família en general, perquè la societat ens imposa una sèrie de consums o de necessitats que, en molts casos, van en detriment d’una família estable.”

Un altre dels proble­mes actuals que preocupen en Josep M. i els seus clients és el de la immigració: “D’una banda hi ha manca de mà d’obra i per altra banda el procés de regularització dels immigrants és molt lent, i això només fa que afavorir les mà-fies que actuen il·legalment. No sóc ni polític ni legislador, però penso que un Estat ha de regular, con­trolar i saber el que vol i com ho vol, perquè a la llarga aquesta ar­ri­ba­da massiva d’estrangers portarà problemes. El que em preo­cu­pa, de fet, és que quan a-questa gent no té feina ni papers es veu abocada a caure en el delicte, i això és lamentable.”

Una de les seves inquietuds és la qüestió de l’acomiadament i de com es planteja el futur en aquest sentit: “Quan jo vaig començar a treba­llar, entraves a una empresa per a tota la vida. Recordo que hi havia senyors que havien començat amb catorze anys i que es jubilaven a la mateixa companyia, però ara aquestes condicions de treball ja no existeixen. Per això s’ha de regular l’acomiadament, però sem­pre que es mantinguin els drets dels treballadors.”

Els empresaris són sovint reticents a contractar gent fixa, i aquesta és una idea que en Josep M. els intenta treure del cap: “Crec que no han de tenir por, el que han de fer és marcar unes normes i una disciplina a l’empresa i procurar que es compleixin, és això el que s’ha de cuidar. No po­dem anar de cap manera cap a l’acomiadament lliure, hi ha d’haver una protecció, però també uns drets als quals els treballadors no poden renunciar.”

Josep M. Espejo Ortiz sap que fa cara de bona persona i que això li és de gran ajuda, ja que en la seva feina la confiança és fonamental, però té la convicció que “darrere de la imatge hi ha d’haver un bon pro­fes­­sional, i a mi m’examinen cada dia els meus clients, i no-més perquè estan contents puc continuar fent aquesta feina. Si tornés a comen­çar em tornaria a encaminar cap al món del dret, perquè m’agrada molt.”