Text del 2002
Centre Català de Solidaritat Fundació Privada té com a fi “lluitar contra tota mena de drogodependència mitjançant l’acolliment i l’ajuda de tot tipus a les persones que es trobin en aquesta situació, centrant-nos preferentment en els segments més marginats i desprotegits de la societat, que no tenen recursos per costejar-se el tractament de desintoxicació i el llarg procés de reinserció.”
La drogoaddicció és una de les xacres més importants de la nostra societat i un dels problemes més complexos de combatre, ja que és difícil arribar a la rehabilitació total. “Hem de ser molt cauts a l’hora de parlar de guariment perquè només després de cinc anys de plena reinserció i de no haver consumit cap mena de substància estupefaent es pot parlar d’una rehabilitació plena i real.”
La creació d’aquesta Fundació privada de caràcter civil va sorgir de les vuit Càritas diocesanes existents a Catalunya. Les Càritas es troben a qualsevol indret on l’Església catòlica tingui presència i tenen una gran capacitat de maniobra i de convocatòria, de manera que poden mobilitzar àmplies masses de població a llocs llunyans en un temps mínim perquè estan coordinades i disposen d’un gran ressò i credibilitat socials. Aquestes institucions benèfiques ja estaven portant a terme una tasca particular de lluita contra la droga, des de cadascuna de les respectives diòcesis catalanes, però davant la magnitud del problema, es va fer palesa la necessitat de crear una estructura més gran que les integrés totes: “Tot i que la Fundació havia estat oficialment constituïda l’any 1991, l’any 1995 va marcar una fita cabdal perquè el Concili provincial va decidir gairebé per unanimitat que esdevingués l’obra social de l’Església a Catalunya que servés memòria de la seva celebració.” Un dels bisbes de la Tarraconense, el Dr. Josep M. Guix, n’és el president, i la Sra. Pilar Malla, n’és la vicepresidenta executiva, que segueix i vetlla de prop la marxa de l’obra. El Centre Català de Solidaritat va inspirar-se en el Progetto Uomo fundat a Itàlia per Don Mario Picchi i que ha donat lloc, a la resta de l’Estat espanyol, a programes anomenats ‘Proyecto Hombre’. Tant aquests programes com el del nostre Centre Català de Solidaritat són considerats unànimement iniciatives serioses i totalment desinteressades per tal de tractar i intentar donar una segona oportunitat a les persones afectades per la drogoaddicció.
Com a tota obra de l’Església, l’activitat de Centre Català de Solidaritat parteix del manament que resumeix el missatge de Crist: “Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat, tot i que cal tenir en compte sempre les limitacions humanes, que fan que de vegades ens n’oblidem. L’itinerari del nostre centre es concreta en un programa terapèutic que consta de tres fases: en la primera, l’acollida, les persones que demanen ajuda són rebudes i tractades als nostres centres de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. L’atenció que reben inclou els aspectes mèdics, terapèutics, psicosocials i educatius. Disposem de pisos on es poden allotjar, quan no tenen família o les circumstàncies ho demanen. Aquesta etapa, que és la de desintoxicació de la substància i de l’addicció física, pot tenir un període de duració més o menys llarg segons els casos.”
Aquesta primera fase té el seu complement en la segona, l’estada a la Comunitat Terapèutica en règim d’internat, on es continua el tractament: “Al Tibidabo, pel vessant de Sant Cugat, disposem d’una casa pagesa i senyorial alhora, Can Puig, amb una capacitat d’unes 60 persones, que l’Ajuntament de Barcelona va posar a la nostra disposició quan el CECAS va acceptar de fer-se càrrec del tractament de drogodependents que en aquesta finca realitzava el consistori barceloní. En aquest espai, les persones acollides treballen, conreen la terra, crien bestiar, milloren les instal·lacions de la casa i es reeduquen mitjançant la participació de psicòlegs, metges, educadors i també a través de les sessions terapèutiques de grup. La nostra proposta no conté cap element d’adoctrinament catòlic, però tampoc mai no amaguem les nostres conviccions. I és evident que no faríem res que anés contra la moral cristiana.”
Aquest període és el més delicat dins del programa i, de fet, desgraciadament “hi ha interns que no són capaços d’aguantar i s’escapen.” Per això és fonamental “el suport i col·laboració de les famílies.” Aquests dos períodes del tractament són totalment gratuïts per als malalts sense recursos econòmics: “Demanem una col·laboració econòmica a les famílies que estan en disposició de fer-ho i d’acord amb les seves possibilitats econòmiques.”
Un cop superat el procés que allibera aquestes persones de la seva addicció, comença el moment en què han de tornar al seu medi i enfrontar-se amb el seu cercle d’amistats i el seu ambient, la qual cosa mai no és fàcil, ja que sovint ha estat en aquest àmbit on s’ha iniciat la seva dependència dels estupefaents. És per això que Centre Català de Solidaritat Fundació Privada no dóna per acabada la seva participació en el procés de reinserció i continua donant suport els afectats: “La tercera fase, la de reinserció, es divideix en dues etapes: en la primera retornen a la vida laboral i comencen a assumir un altre cop les seves obligacions familiars, si és que en tenen, però vivint encara en grup. En la segona, tornen a les seves llars. Fer aquest pas i viure el dia a dia són moments delicats per a aquestes persones i per això el CECAS organitza trobades periòdiques i forma grups on s’intercanvien experiències i on reben ajuda i assistència psicològica i moral escaient.”
La tasca que Centre Català de Solidaritat desenvolupa no seria possible “sense la gran quantitat de voluntaris que hi col·laboren de manera totalment desinteressada. A tots ells la nostra gratitud. El cost humà i econòmic de les drogues és tan elevat, que a part de proposar-nos el tractament dels afectats, darrerament hem posat en marxa el servei de prevenció, que es porta a terme a través de les escoles i institucions que ens demanen informació i ajuda.”
