Sr. Josep M. Guix Ferreres
Sr. Josep M. Guix Ferreres
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. JOSEP M. GUIX FERRERES

FUNDACIÓ CENTRE CATALÀ DE SOLIDARITAT

Text del 2002

Centre Català de Solidaritat Fun­dació Privada té com a fi “llui­tar contra tota mena de drogodepen­dèn­cia mit­jan­­çant l’acolliment i l’aju­da de tot tipus a les per­so­nes que es trobin en aques­ta situa­ció, centrant-nos pre­­fe­rent­ment en els seg­ments més marginats i despro­te­gits de la societat, que no te­­nen recursos per cos­te­jar-se el tractament de desin­to­xicació i el llarg procés de reinserció.”

La drogo­addic­ció és una de les xa­cres més im­portants de la nos­tra societat i un dels problemes més com­plexos de com­ba­tre, ja que és difícil arribar a la reha­bi­li­ta­ció total. “Hem de ser molt cauts a l’hora de parlar de guariment perquè només des­prés de cinc anys de plena reinserció i de no haver consumit cap me­na de subs­tàn­cia estupefaent es pot parlar d’una rehabilitació ple­na i real.”

La creació d’aquesta Fundació privada de caràcter civil va sorgir de les vuit Càritas diocesanes existents a Catalunya. Les Càritas es troben a qual­sevol indret on l’Església catòlica tingui presència i tenen una gran ca­pacitat de maniobra i de convocatòria, de manera que poden mo­bi­litzar àm­plies masses de població a llocs llunyans en un temps mínim per­què es­tan coordinades i disposen d’un gran ressò i credibilitat socials. Aques­tes institucions benèfiques ja estaven portant a terme una tasca particular de lluita contra la droga, des de cadascuna de les respectives diòcesis ca­ta­lanes, però davant la magnitud del problema, es va fer palesa la ne­ces­sitat de crear una estructura més gran que les integrés totes: “Tot i que la Fundació havia estat oficialment constituïda l’any 1991, l’any 1995 va marcar una fita cabdal perquè el Concili provincial va de­­cidir gairebé per unanimitat que esdevingués l’obra social de l’Es­glé­sia a Catalunya que servés memòria de la seva celebració.” Un dels bisbes de la Tarraconense, el Dr. Josep M. Guix, n’és el president, i la Sra. Pilar Malla, n’és la vicepresidenta executiva, que segueix i vetlla de prop la mar­xa de l’obra. El Centre Català de Solidaritat va inspirar-se en el Pro­ge­tto Uomo fundat a Itàlia per Don Mario Picchi i que ha donat lloc, a la res­ta de l’Estat espanyol, a programes anomenats ‘Proyecto Hombre’. Tant aquests programes com el del nostre Centre Català de Solidaritat són con­siderats unànimement iniciatives serioses i totalment desin­teres­sa­des per tal de tractar i intentar donar una segona oportunitat a les per­sones afec­tades per la drogoaddicció.

Com a tota obra de l’Església, l’activitat de Centre Català de So­­li­daritat parteix del manament que resumeix el missatge de Crist: Es­ti­meu-vos els uns als altres com jo us he estimat, tot i que cal tenir en compte sem­pre les limitacions humanes, que fan que de vegades ens n’o­bli­dem. L’itinerari del nostre centre es concreta en un pro­grama te­ra­pèu­­tic que consta de tres fases: en la primera, l’acollida, les per­so­nes que demanen ajuda són rebudes i tractades als nos­tres centres de Barcelona, Lleida, Girona i Tarragona. L’atenció que reben inclou els aspectes mèdics, terapèutics, psicosocials i educa­tius. Disposem de pisos on es poden allotjar, quan no tenen família o les circums­tàn­cies ho demanen. Aquesta etapa, que és la de desin­toxicació de la subs­tàn­cia i de l’addicció física, pot tenir un període de duració més o menys llarg segons els casos.”

Aquesta primera fase té el seu com­ple­ment en la segona, l’estada a la Comunitat Terapèutica en règim d’internat, on es con­tinua el tractament: “Al Tibidabo, pel vessant de Sant Cugat, dis­po­sem d’una casa pagesa i senyorial alhora, Can Puig, amb una ca­pa­ci­tat d’unes 60 persones, que l’Ajuntament de Bar­celona va po­sar a la nostra disposició quan el CECAS va ac­cep­tar de fer-se càrrec del trac­tament de drogodependents que en aques­ta finca realitzava el con­­sistori barceloní. En aquest espai, les perso­nes acolli­des tre­ba­llen, con­reen la terra, crien bestiar, milloren les ins­tal­·lacions de la ca­sa i es reeduquen mitjançant la participació de psi­cò­legs, met­ges, edu­ca­dors i també a través de les sessions tera­pèu­ti­ques de grup. La nos­tra proposta no conté cap element d’a­doc­trina­ment catò­lic, però tam­poc mai no amaguem les nostres conviccions. I és evident que no fa­ríem res que anés contra la moral cristiana.”

Aquest període és el més de­licat dins del programa i, de fet, desgraciadament “hi ha interns que no són capaços d’aguantar i s’escapen.” Per això és fo­na­mental “el su­port i col·laboració de les famílies.” Aquests dos perí­odes del trac­ta­ment són totalment gratuïts per als malalts sense recursos econò­mics: “De­ma­nem una col·laboració eco­nòmica a les famílies que estan en dis­posició de fer-ho i d’acord amb les seves possibilitats econò­miques.”

Un cop superat el procés que allibera aquestes persones de la seva addic­ció, comença el moment en què han de tornar al seu medi i enfrontar-se amb el seu cercle d’amistats i el seu ambient, la qual cosa mai no és fàcil, ja que sovint ha estat en aquest àmbit on s’ha iniciat la seva dependència dels estupefaents. És per això que Centre Català de So­li­da­ri­tat Fundació  Privada no dóna per acabada la seva participació en el procés de reinserció i continua donant suport els afectats: “La tercera fase, la de reinserció, es divideix en dues etapes: en la primera retornen a la vida laboral i co­­­mencen a assumir un altre cop les seves obligacions familiars, si és que en tenen, però vivint encara en grup. En la segona, tornen a les seves llars. Fer aquest pas i viure el dia a dia són moments de­li­cats per a aquestes persones i per això el CECAS organitza trobades periòdiques i forma grups on s’intercanvien experiències i on reben ajuda i assistència psicològica i moral escaient.”

La tasca que Centre Català de Solidaritat desenvolupa no se­ria possible “sense la gran quantitat de voluntaris que hi col·laboren de manera totalment desinteressada. A tots ells la nostra gratitud. El cost humà i econòmic de les drogues és tan elevat, que a part de pro­­posar-nos el tractament dels afectats, darrerament hem posat en mar­xa el servei de prevenció, que es porta a terme a través de les es­co­les i institucions que ens demanen informació i ajuda.”