Text del 2002
Gestionem i donem una assistència integral a la població: primària, especialitzada i sociosanitària.
.
L’any 1917, ara fa més de 80 anys, es va convocar una reunió a l’Ajuntament de Campdevànol per parlar de la possible construcció d’un hospital. En aquesta primera reunió, mossèn Miquel Pla, rector, i Pelegrí Fossas, batlle, van posar les bases perquè la iniciativa es fes realitat. Per poder culminar l’ambiciós projecte es va obrir una subscripció popular amb quotes diferents perquè tothom pogués col·laborar-hi d’acord amb les seves possibilitats. A l’hora de posar-se a treballar, les comissions també van sortir d’entre la gent del poble: paletes, pintors, fusters…, tots hi van posar el seu granet de sorra.
En aquells moments, eren aquells qui tenien pocs recursos els qui havien d’acudir a l’hospital en cas de problemes de salut, perquè la gent aposentada, quan emmalaltia, es quedava a casa o acudia a clíniques privades, que eren llocs de més categoria. La voluntat de l’hospital, doncs, era néixer com a centre assistencial per tenir cura de totes aquelles persones que no podien fer anar el metge a casa ni tan sols podien somiar de pagar-se el que costava una entitat privada. Amb aquest objectiu assistencial, doncs, es va crear, el 1918, la Asociación de amigos de los pobres de Campdevànol, que donaria pas, el 1920, a la Fundació que avui ens acompanya.
Amb el creixement de la indústria en el triangle Ripoll-Sant Joan de les Abadesses-Campdevànol, la visió dels qui estaven al capdavant de l’hospital va començar a canviar; van creure que podien donar assistència a tots aquells treballadors de les fàbriques que patissin accidents o malalties laborals.
Aquests van ser els inicis d’un hospital que avui és la principal referència sanitària del Ripollès; un hospital que no és a la capital de la comarca perquè les instàncies polítiques van decidir que es quedés a Campdevànol, un poble d’uns 3.000 habitants a menys de tres quilòmetres de Ripoll. El doctor Joan Grané, actual director gerent de la institució, i Jordi Colomer, president de la Fundació, ens expliquen la història més recent del centre: “El canvi fonamental que hi va haver a l’Hospital de Campdevànol va ser mitjan els anys seixanta, quan es comencen a fer actuacions per donar-li una més gran modernitat, i apareix la figura de l’administrador i gerent, en aquest cas el senyor Per Cuy, que va romandre al càrrec més de 30 anys i va fer les concertacions amb la sanitat pública. Aleshores hi havia el senyor Salvador Vaquer, fill del doctor Melcior Vaquer, que havia estat un dels promotors de la posada en funcionament de l’hospital i que havia començat a fer-hi activitat quirúrgica. Doncs bé, Salvador Vaquer era metge per vocació, era cirurgià dels d’abans, dels que tant assistien en un part com tractaven un problema de traumatologia o, fins i tot, es desplaçava fins a una masia per fer-hi una intervenció d’urgència.”
Però no va ser fins als anys vuitanta, quan la sanitat va passar a mans de la Generalitat, que l’Hospital de Campdevànol, que ja havia nascut com a fundació, va convertir-se en l’hospital comarcal del Ripollès: “Es va creure que si hi havia un centre que feia tants anys que funcionava com a hospital, el millor era que continués la seva trajectòria i que així no s’hagués de construir un nou centre a Ripoll.” Això va comportar al principi una certa tibantor política, però aviat es va resoldre i ara el president del Consell Comarcal forma part també del Patronat de la Fundació Hospital de Campdevànol com a representant de tots els ciutadans del Ripollès.
Actualment, l’hospital compta amb 60 llits d’aguts i 28 d’assistència sociosanitària, dos quiròfans i 35 metges a més d’un bon nombre d’infermeres i personal sanitari: “Cal tenir també present que fins als anys vuitanta el nostre era només un centre d’aguts, però a finals d’aquella dècada vam iniciar programes per atendre la gent gran i tots aquells qui necessiten fer una estada més llarga al centre.”
I sembla que en el futur aquesta activitat continuarà augmentant, perquè la comarca del Ripollès és, amb el Pallars Sobirà, una de les més envellides de Catalunya. Així ens ho explica el doctor Grané: “A més de no descuidar el pacient agut, que és aquell que té una pulmonia o que ve a operar-se de la bufeta de la fel, per posar dos exemples, hem de tenir en compte aquest progressiu envelliment de la població. Cada dia hi ha més gent amb malalties cròniques, que no poden ser atesos per la seva família, per tant, ara hi ha unes necessitats assistencials que 20 anys enrere ni tan sols ens plantejàvem. Des del 1997 gestionem i donem assistència en l’Àrea Bàsica de Salut Ribes de Freser-Campdevànol la qual cosa significa una assistència integral a la població: primària, especialitzada i sociosanitària.”
En aquests moments, la institució està immersa en un pla d’empresa per valorar què cal potenciar en funció de la població que han d’atendre. El president de la Fundació, Jordi Colomer, explica com també les institucions polítiques de la comarca i del país creuen que l’atenció a la gent gran és fonamental: “Existeix a Campdevànol una residència assistida de 60 places, i cada població mitjanament gran de la comarca, com Ripoll, Ribes de Freser, Camprodon i Sant Joan, té la seva residència. Quan es va fer el mapa sanitari de Catalunya, alguns dels antics hospitals que hi havia es van convertir en centres per a la tercera edat.”
Treballar al Ripollès, “amb uns paratges extraordinaris però amb unes certes dificultats d’accés i de manca d’infraestructures, fa que sigui una mica complicat trobar especialistes que s’hi vulguin instal·lar permanentment”, explica Joan Grané, i continua: “Jo mateix vaig venir-hi per un mes i ja hi porto vint anys, però molta gent de la comarca surt a estudiar a fora i després de fer la carrera i l’especialitat n’hi ha pocs que tornin.”
Això no passa, en canvi, amb el personal d’infermeria: “Durant molts anys, diverses congregacions de monges van portar l’atenció als pacients, elles van fer-hi una tasca molt important, les qui hi van ser més temps van ser les germanes Carmelites de Sant Josep, que van deixar el centre l’any 1986. Des d’aleshores són infermeres i infermers titulats els qui porten tota l’atenció dels pacients, i, en aquest cas, el 95% són de la comarca.”
La formació continuada és molt important perquè els professionals que treballen al centre estiguin preparats per donar una atenció de qualitat, la mateixa que es dóna a qualsevol dels centres comarcals de tot el país. Per aquesta raó, el doctor Grané comenta les activitats que organitzen: “Des de la institució s’incentiva que la gent vagi a fer cursos de reciclatge, el problema que tenim és que és més difícil motivar persones que, per assistir a un curs, s’han de desplaçar més de 80 quilòmetres que no pas aquelles que tenen la universitat al costat de casa. Per això mateix vam decidir també realitzar algunes jornades en el nostre propi centre. L’any passat, per exemple, vam organitzar una jornada d’infermeria i un curs de formació continuada de pediatria.” Amb iniciatives com aquestes es valora la voluntat d’un centre de no quedar-se enrere i garantir als seus pacients un tractament tant eficient com el que rebrien a qualsevol altre de la xarxa hospitalària catalana.
