Text del 2002.
“La Fundació Noguera va néixer de la idea d’un notari i ciutadà excepcional que hi va haver en aquest país, Raimon Noguera. Havia estat degà del Col·legi de Notaris de Barcelona, però a més va ser un personatge molt important en el marc de la nostra circumstància social”, explica Josep M. Puig Salelles, actual president de la Fundació. I afegeix: “Membre de la Penya de l’Ateneu, amic de Segarra i de Vicens Vives, va fer una tasca molt important amb l’ordenació de l’arxiu històric del Collegi, que és el segon més important d’Europa després del de Gènova. A més, encara que molta gent no ho sap, en alguna mesura, va ser gràcies a ell que el Museu Picasso es va instal·lar a Barcelona. Fou determinant perquè Sabartés decidís que la seva col·lecció d’obres es quedés a la ciutat comtal i no anés a Màlaga. La seva figura va ser clau també en la configuració de la Fundació Miró i complí una funció important en la definició jurídica de la titularitat de Montserrat. Igualment, ell mateix fou qui formalitzà l’herència de Cambó.”
Solter i sense fills, pensava que havia de fer alguna cosa més pel país i com a conseqüència considerà convenient que el seu patrimoni es dediqués a una tasca que ell ja havia començat, però que calia continuar: “S’havia mogut entorn de l’arxiu del Col·legi de Notaris i, per tant, coneixia perfectament la importància que té la documentació per a la història de qualsevol país. Va ser amb aquesta idea que va endegar la Fundació Noguera, i aquest va ser l’any 1976 el nostre punt de partida.”
Tot i que la Fundació es va constituir aquell 1976, no va ser fins al 1981 que va començar de ple les seves activitats, amb una primera línia d’actuació molt clara i marcada: “Es tractava de fer un inventari, una catalogació de tots els protocols notarials que es conserven a Catalunya. Els protocols són uns llibres gruixuts en els quals hi ha els documents notarials relligats.”
Quan van començar-hi a treballar no sabien encara quants protocols es conservaven a Catalunya i ara, malgrat que encara no ha acabat la tasca, ja saben que és el lloc d’Europa on resten més protocols documentats, amb unes sèries més seguides i amb una antiguitat més gran: “Normalment, els protocols comencen al segle XVI, en canvi, nosaltres tenim protocols del segle XIII a diferents poblacions catalanes, des de Puigcerdà fins a Cervera, passant per Manresa.”
Aquesta, doncs, va ser la primera tasca en què la Fundació va començar a treballar a principis dels anys vuitanta, però també s’han dedicat a d’altres activitats, sempre tenint en compte la importància que aquests documents notarials tenen per a la història d’un país: “La nostra tasca es basa a posar a l’abast dels investigadors de tot el món l’enorme riquesa que, des del punt de vista històric en tots els sentits –història del dret, de les institucions, de la llengua, de l’art, de la societat, etc.– ofereixen els protocols notarials com a font històrica.”
Ja historiadors tan importants com Jaume Vicens Vives o Pierre Vilar portaven els seus alumnes a fer classes pràctiques a l’arxiu del Col·legi, i n’hi ha que encara ho fan avui: “Per aquesta raó, publiquem també textos i documents que posem a l’abast de tothom que hi estigui interessat. Aquestes publicacions les distribuïm arreu del món, és a dir, que un investigador americà pot anar a la Biblioteca del Congrés a Washington i trobar-hi les nostres publicacions.”
Fa pocs mesos, per exemple, que s’ha publicat el Llibre del Consolat de Mar en una edició crítica que encara no s’havia fet: “La gent ha de saber que aquest text és una de les aportacions més importants de la cultura catalana a Europa i al món. És un llibre que va néixer al segle XIII i que pràcticament governa la navegació a la Mediterrània fins al segle XIX. A Espanya és un text vigent fins l’any 1829 i és l’únic codi legislatiu català que respecta el Decret de Nova Planta del 1716.” En aquests moments, a part del dret civil, la Fundació també treballa, juntament amb la Universitat de Barcelona, en una altra edició fonamental, la de l’obra mèdica d’Arnau de Vilanova: “Aquest personatge que visquè a cavall dels segles XIII i XIV, va ser metge de reis i papes i va escriure una obra filosòfica que voreja l’heterodòxia, cosa que li comportà certs problemes amb la Inquisició. El seu llegat mèdic és també molt important i en aquest llegat estem treballant actualment.”
A banda d’això, la Fundació també treballa en els anomenats llibres de privilegis: “Les institucions importants, per exemple municipals, naixien perquè el comte o l’autoritat que fos els donava el permís de creació, i al llarg de la seva evolució la mateixa autoritat els anava concedint documents que perfilaven la seva organització. Això eren els privilegis, una mena de règim especial que ha anat configurat un municipi, un hospital o un monestir, per exemple.”
Aquests documents que anaven arribant al llarg dels anys es copiaven en llibres específics, i precisament són aquests els que ara la Fundació Noguera transcriu i posa a l’abast de tots els investigadors: “Ara, per exemple, acaba de sortir publicat el segon volum del Llibre de Privilegis de Girona, però també estem a punt de publicar el de Figueres, i ja hem editat el de Cervera i el de Manresa, que són poblacions més petites.” Del que es tracta, en definitiva, és “d’aportar la infraestructura per a una tasca d’investigació que es pot fer a tot el món, una tasca de suport a la recerca històrica.”
Amb una mica més de 20 anys, la Fundació Noguera porta publicats més de 130 títols, i ja s’estan plantejant servir-los acompanyats d’un cdrom que faciliti encara més accedir a un nom, a un personatge o a una determinada institució. Del que es tracta, pensa Josep M. Sans i Travé, cap de publicacions de la Fundació i director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, és de continuar la feina que han fet fins ara: “Agafem un espai que lamentablement en aquest país no hem tingut, perquè si haguéssim tingut una capacitat política des del segle XIX, el que fem nosaltres avui no ens hauria calgut fer-ho. De tota manera, creiem que té un gran interès pel país, però que també és una aportació al conjunt de la cultura universal.”
