Text del 2002.
“Vam néixer amb l’objectiu d’atendre les persones amb discapacitat física d’una manera integral: tant físicament com psicològicament i social”
L’actual Institut Guttmann és la conseqüència directa de la creació de la Fundació del mateix nom l’any 1962: “Guillermo González Gilbey, un empresari de Jerez establert a Catalunya, va patir un accident de trànsit l’any 1958 a causa del qual va quedar tetraplègic. Per tal de poder ser tractat mèdicament va anar al Regne Unit, on va ser atès pel doctor Ludwig Guttmann. Aquest facultatiu havia fet passos de gegant en el restabliment dels afectats per lesions medul·lars durant la Segona Guerra Mundial, que fins aleshores havien estat considerats com a desnonats per la medicina des de l’Antic Egipte. El Dr. Guttmann no només va aconseguir que aquests ferits sobrevisquessin i gaudissin d’una existència digna, sinó que lluità, durant tota la seva vida, perquè es poguessin reincorporar a la societat com a ciutadans actius de ple dret. Un cop rehabilitat, el senyor González tornà a Barcelona i es proposà la creació d’un hospital per al tractament i la reinserció dels lesionats medul·lars espanyols.”
Per fer realitat aquesta aspiració, Guillermo González va disposar del suport del seu cosí, Luis Gil de Biedma y Alba, i del seu amic Juan Antonio Andreu Bufill: “Per obrir el centre l’any 1965, van comptar amb el doctor Miquel Sarrias Domingo, inicialment deixeble del Dr. Trueta a Oxford i posteriorment del Dr. Guttmann a Stoke Mandeville, perquè assumís la direcció del nou centre.”
A l’establiment a Barcelona de l’Hospital hi va contribuir força que l’Administració cedís l’antic Hospital de la Magdalena: “Vam néixer amb l’objectiu d’atendre els pacients d’una manera integral: tant físicament com psicològicament i social. Llavors, el nostre principal repte era la supervivència dels malalts i la lluita pel reconeixement dels seus drets com a ciutadans. Per sort, l’avenç ha estat espectacular i avui el nostre repte assistencial se centra bàsicament a millorar la seva qualitat de vida. Al mateix temps, la major sensibilització social ha fet possible un fort progrés en la inserció social i laboral d’aquest col·lectiu. No obstant, queda encara molta feina per fer: tenir una discapacitat física severa significa haver d’aplicar un esforç personal superior en totes les activitats quotidianes per tal de pal·liar els desavantatges que comporta; la resta de la societat tenim el deure moral de fer tot el que estigui al nostre abast per tal de lluitar contra els obstacles que continuen impedint la igualtat d’oportunitats.”
Les lesions severes del sistema nerviós central, malauradament, són encara irreversibles en molts casos, però l’objectiu de la rehabilitació és “ajudar a començar una nova vida, entrenant el pacient en un conjunt de tècniques i habilitats que li permetin assolir el major grau d’autonomia personal possible, restablir l’autoestima i aconseguir així una disposició constructiva capaç de potenciar els recursos personals que li permetin una reinserció social activa, responsable i solidària.”
Actualment, l’Institut Guttmann dóna assistència, en un any, a més de 600 pacients ingressats, l’estada mitjana dels quals no arriba als dos mesos, i a quasi 2.500 pacients que hi acudeixen ambulatòriament per a consultes i serveis concrets: “Bé, de les persones ingressades hem de diferenciar aquelles que vénen per a la rehabilitació d’una lesió recentment instaurada i que resten al nostre hospital per un període d’entre tres i set mesos, depenent del grau d’afectació, d’aquelles altres que, en canvi, ingressen pel tractament d’alguna complicació mèdica o quirúrgica i que s’hi queden just el temps necessari per al seu restabliment. Els pacients ambulatoris vénen tant per rehabilitació com per aquelles consultes que deriven de la seva discapacitat i que tenen a veure amb tots els àmbits de la salut i de la qualitat de vida. El nostre hospital atén, a més de la població catalana, un bon nombre de pacients de la resta de l’Estat, àdhuc, de l’estranger.”
A principis de la dècada dels noranta del segle passat, l’Institut Guttmann es va adonar que, pel que feia als lesionats medul·lars, una part dels objectius proposats en constituir la Fundació i habilitar l’hospital s’havien assolit. No obstant això, van percebre que un altre grup de malalts es trobava en una situació semblant a la d’aquests l’any 1960, els traumàtics cranials: “Des de l’any 1995 hem constituït la Unitat de Dany Cerebral, que també ha estat pionera a Espanya. Els pacients que s’hi tracten són força més complexos que els lesionats medul·lars, perquè a les complicacions físiques cal, en aquest cas, afegir-hi els greus trastorns cognitius i conductuals que alteren completament la vida del pacient, i la de la seva família.” Per altra banda, a l’Institut Guttmann també es tracten totes aquelles persones amb patologies que suposen una pèrdua important d’autonomia personal; és a dir l’espina bífida, l’esclerosi múltiple, el parkinson, les neuropaties greus…
Quan parlem d’atenció mèdica, el tracte personal i humà és fonamental. Els pacients i les seves famílies, que arriben a l’Institut Guttmann totalment desconcertats sobre quina és la seva situació i amoïnats per la greu lesió que han patit, necessiten molt ajut: “El nostre equip sanitari s’identifica plenament amb el projecte i intenta mantenir una relació estreta amb els pacients per fer-los més fàcil aquesta etapa. De fet, molts acaben sent bons amics nostres, i això ens omple de satisfacció i orgull. Crec, sense cap mena de petulància, que comptem amb el millor equip de rehabilitació d’Espanya, tant per la seva provada capacitat tècnica com per la seva qualitat humana. Però el repte és mantenir-se com a hospital d’avantguarda i, per tant, la nostra aposta és per l’equip humà i la seva permanent posada al dia, mitjançant el reciclatge i el contacte continuat amb els centres de recerca i assistència més avançats del món en la nostra especialitat.” Aquest diàleg afavoreix, en darrera instància, el tractament dels malalts. I en aquest sentit també s’encaminen les seves investigacions, entre les quals hem de destacar les relacionades amb la neurorehabilitació de pacients tant amb lesions medul·lars com cerebrals mitjançant els avenços tecnològics.
L’inici del segle XXI està ple de nous reptes, però sobretot de la il·lusió que comporta veure un somni fet realitat: “L’any 2002 inaugurarem a Badalona el nou hospital que, amb 16.000 m2, serà un dels hospitals de rehabilitació més moderns del món i un referent a Europa. Aquest gran projecte ha estat possible gràcies a les importants contribucions de la Generalitat de Catalunya i de la Fundación ONCE, així com també per les aportacions i l’estímul dels molts ‘amics de l’Institut Guttmann’.”
L’Institut Guttmann és un bon exemple de la col·laboració eficaç entre les institucions públiques i la societat civil. Avui, la Fundació Institut Guttmann és presidida pel senyor Joan Echevarría Puig, i ha estat el seu director, el Dr. Josep M. Ramírez, la persona encarregada d’explicar-nos la contribució que aquesta Fundació realitza a la societat.
