Text del 2002.
“Som un exemple de la utilitat pública que pot aportar una fundació”
“Ajudar els laboratoris a millorar la fiabilitat dels resultats de les seves analítiques.” Aquest és l’objectiu pel qual es va constituir la Fundació pel Control de Qualitat dels Laboratoris Clínics. Al seu capdavant hi ha Francesc Ramon i Josep Maria Jou, president i vicepresident de l’entitat, respectivament. I és amb aquesta finalitat que la institució organitza “programes d’avaluació externa de la qualitat en les especialitats bàsiques del laboratori clínic, mitjançant la comparació amb els resultats de tots els laboratoris que hi participen.”
Aquesta pràctica no és nova al nostre país; tanmateix, el naixement d’aquesta Fundació, a la dècada dels 80, va servir per donar-li la solidesa i el rigor que li mancava. La iniciativa va sorgir de la mà de “membres de societats científiques, amb la subvenció de la Generalitat. Posàrem en funcionament un programa d’avaluació externa de la qualitat per al govern català. Una fundació constituïa la fórmula més adequada per dur a terme aquesta tasca de manera directa.”
En l’actualitat, la institució disposa d’un equip de 10 persones, professionals consagrats del món de la salut, treballadors de centres públics, que han acompanyat la Fundació des dels seus primes passos: Francesc Ramon, Josep Maria Jou, Àngel Salas, Marià Cortés, Maria Jesús Alsina, Josep Maria Navarro, Jordi Puig de la Bellacasa, Carme Ricós, Rosa Juvé i Joan Carles Reverter.
L’actual president de la Fundació subratlla el fet que, a diferència del que passava fa 18 anys, quan aquesta entitat va veure la llum, “avui, si es vol obtenir l’autorització administrativa de la Generalitat i la certificació o l’acreditació com a reconeixement de la implantació d’un sistema de gestió de la qualitat d’acord amb les normes ISO, els laboratoris han de sotmetre’s a una avaluació com la que nosaltres duem a terme.” Així doncs, és evident que, amb la seva tasca, aquesta institució es va “avançar al futur.”
No va ser en absolut fàcil fer entendre als responsables dels laboratoris “la necessitat de sotmetre’s a aquesta mena d’avaluacions, que nosaltres posàvem a la seva disposició sense cap afany de lucre.”
L’altruisme, doncs, és l’única clau que hi ha al darrere de la Fundació pel Control de Qualitat dels Laboratoris Clínics, com així ho demostra el fet que cap dels patrons percebi un salari per la seva dedicació: “Creiem en el que fem i ho estimem. Com a científics, ens interessa que aquest vessant de la ciència funcioni correctament.” Actualment, els programes que són desenvolupats per aquesta Fundació no reben cap mena de subvenció, sinó que “s’autoabasteixen.”
Per tal de dur a terme els sistemes d’avaluació, els membres de l’entitat segueixen sempre un mateix protocol en què “comencem per preparar uns materials de control, els quals són enviats a cada laboratori participant. Cada mes, els laboratoris analitzen aquests materials de forma independent i ens envien els seus resultats per fer-ne l’anàlisi estadística. Posteriorment, la Fundació els tramet un informe en què hem comparat els resultats de cada un dels laboratoris amb els de la resta de participants. D’aquesta manera, es pot fer una valoració de les seves prestacions en relació amb la resta de professionals del sector i, en conseqüència, la fiabilitat de les dades que n’han obtingut.”
La Fundació no es limita a avaluar resultats. Amb el propòsit de garantir l’efectivitat de la seva tasca, aquesta entitat manté “contactes regulars amb els programes de garantia de la qualitat d’altres països de la Unió Europea i amb els Estats Units. Des del punt de vista científic, el món és molt petit.” D’altra banda, “hem editat un petit manual bàsic sobre control de qualitat adreçat als laboratoris catalans.” També han impartit conferències i han organitzat simpòsiums arreu del país.
Simbòlicament, la institució ha assolit la majoria d’edat, i el balanç que els seus responsables fan d’aquests 18 anys és definitivament positiu: “Som un exemple de la utilitat pública que pot aportar una fundació.” En aquest punt, és obligatori esmentar que els programes d’hematologia i bioquímica desenvolupats per aquesta entitat catalana han gaudit del reconeixement de l’Organització Mundial de la Salut: “Hem demostrat la nostra serietat i professionalitat.”
La tasca d’aquest col·lectiu ha estat molt útil per establir precedents: “En el passat s’empraven moltes tècniques que no aportaven el grau de seguretat que es considera necessari.”
Al llarg de gairebé dues dècades, la Fundació s’ha compromès a “recomanar als laboratoris que abandonessin aquelles pràctiques més inexactes. Actualment, per regla general, els professionals treballen amb uns sistemes absolutament fiables. Així ens ho demostra el fet que diferents laboratoris obtinguin uns resultats equivalents.” Avui dia, aquesta entitat, el propòsit últim de la qual és “la vigilància constant dels resultats de tots els laboratoris”, constitueix un referent per a tot l’Estat espanyol.
Encara que s’ha fet molt extens l’ús de tècniques amb un elevat grau d’exactitud, no hem d’oblidar que “els resultats d’unes proves també depenen de la interpretació personal que se’n faci. No és possible estandarditzar tots i cadascun dels processos.”
El factor humà individual, per tant, sempre hi juga un paper de cert pes. Aquest és el motiu pel qual en molts dels casos es practica la “medicina defensiva. Abans, la societat considerava els membres de la classe mèdica pràcticament déus; ara, en canvi, se’ls mira com si fossin obrers, en general.”
Davant la desconfiança que demostren els pacients, “de vegades al metge no li queda cap més remei que recórrer a la prescripció d’un nombre elevat d’analítiques”, per tal d’assegurar-se al màxim possible de no fer cap pas en fals.
En aquest punt, el vicepresident de l’entitat aprofita per denunciar la soledat del facultatiu: “Els hospitals han d’accedir als recursos de formació contínua per ells mateixos. L’Administració no ens proporciona cap mena d’ajut per adquirir llibres, assistir a congressos o efectuar consultes a la xarxa.”
El que sens dubte també ajudaria molt el col·lectiu mèdic seria la possibilitat de “dedicar més temps al malalt. D’aquesta manera, els casos no requeririen tantes exploracions complementàries.” La solució, al seu parer, és “una gestió globalitzada” del món de la salut: “Clíniques i laboratoris estan cada cop més distanciats, i el que caldria és que funcionéssim com un equip.” En resum, “cal optimitzar els recursos”, ara bé, sense perdre de vista l’essència de la sanitat, i és que “el món de la salut no és una indústria” i, per tant, no s’hi poden aplicar criteris empresarials.
