Sr. Josep M. Vilarrubias Guillamet
Sr. Josep M. Vilarrubias Guillamet
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. JOSEP M. VILARRUBIAS GUILLAMET

FUNDACIÓ INSTITUT CATALÀ DE TRAUMATOLOGIA i MEDICINA

Text del 2002  

Hem d’aprendre primer per poder ensenyar després

.

La Fundació Institut Català de Traumatologia i Medi­ci­na de l’Esport va ser creada “per donar res­­posta a unes neces­si­tats ben con­cre­tes dins del camp de la trau­ma­­tologia i, especial­ment, pel que fa re­­fe­rència a la bran­ca de me­di­cina de l’es­port.” De fet, aquest pro­jec­te va néixer ar­ran del tre­ball quo­tidià d’un grup de met­ges, en­tre els quals des­­ta­ca el doctor Jo­sep Maria Vi­lar­ru­bias Guilla­met, el seu pre­si­dent i la persona que ens parlarà de les acti­vi­tats que duu a terme aquesta ins­ti­tu­ció, i de l’equip directiu que la forma: “Els doctors Eugenio Gimeno i Ignasi Gine­breda.” Tots ells tenien en comú el fet de dedicar-se al món de la medicina i treballar al Departament de Traumatologia i Cirur­gia Ortopèdica de l’Institut Dexeus: “Hem de partir del fet que la medicina de l’esport és la branca sanitària que s’en­car­rega de capa­citar i preparar les persones en tots els aspectes –físic, alimentari, vitamínic, etc.– perquè puguin fer una activitat esportiva. Això sig­nifica que no tan sols ens ocupem dels esportistes d’elit, sinó també de tots aquells que, independentment de la seva edat i estat físic ini­cial, desitgen practicar un esport. La traumatologia de l’esport, a més a més, tracta de reparar les articulacions i ossos quan s’ha produït una lesió. Aquesta darrera activitat no sempre ha rebut el reco­neixe­ment de què gaudeix actualment, sinó que, dues dècades enrere era tractada com una disciplina menor, merament assis­ten­cial, i no tenia cap ti­pus de vinculació universitària ni se’n feia inves­tigació al nos­tre país. Aquesta manca d’infraestructures i d’es­perit de su­pe­ració i avenç en la nostra professió va fer que ens plantegéssim la creació d’una institució que, d’una banda, fes aques­ta tasca tan important i, de l’altra, realitzés també una tasca benèfica tant en el camp de l’assistència mèdica com en el de la in­ves­tigació i la for­mació de nous professionals.”

Tot i els ambiciosos objectius inicials que la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport es plantejava, es van anar concretant ràpida­ment en tot un seguit d’activitats que la fundació porta a terme: “Pel que fa a l’assistència, oferim tractament totalment gratuït a tots els pacients esportistes que no disposen de mitjans per costejar la seva teràpia. També col·laborem amb altres països per tal d’atendre víc­times de guerra i, en general, totes aquelles per­so­nes que presen­ten una traumatologia òssia que no pot ser trac­tada en el seu país i que, evidentment, aquestes persones no poden pagar. En aquest sentit, també oferim un conjunt de beques perquè estudiants principalment sud-americans s’instal·lin temporalment a Barcelona i puguin apren­dre les nostres tècniques. Aquesta pràctica ens agrada espe­cial­ment perquè pensem que és millor ensenyar una tècnica quirúrgica o una determinada operació a un centenar de persones que el fet que nosaltres la practiquem en un pacient concret. Amb aquests programes de formació oferim la possibilitat que aquests metges, un cop al seu país, puguin realitzar-la i no hagin de dependre de l’ajuda externa. Pel que fa a l’àrea de for­mació, cada any organitzem cursos de doctorat, su­pervisem tesis doctorals i preparem cursos per al reciclatge continu de tot l’es­tament sanitari: metges, in­fer­me­res, fisioterapeutes, etc. Al ma­teix temps, també convoquem con­gres­sos, conferències, sim­pò­siums i donem acollida a nombro­sos especialistes que vénen a visitar les nostres instal·lacions i a ob­servar els nostres siste­mes d’atenció i de tractament. Així mateix, les noves tecnologies es­tan fent possible que es portin a terme noves experiències de tipus didàctic com ara la retransmissió o l’enre­gis­trament d’ope­ra­cions quirúrgiques que, d’aquesta manera, esdeve­nen accessibles a col·legues d’arreu el món.” En aquest aspecte, el naixement de la Fundació no només va tenir un efecte beneficiós directe per a la societat, sinó també un altre d’indirecte que mereix ser destacat: “La creació de la Fundació va ser un exercici d’autocrítica que ha estat molt profitós per a nosaltres com a professionals, com a institució i per a la millora en l’atenció i el tractament dels pacients. El fet de rebre un nombre destacat d’especialistes i d’estudiants et fa evo­lucionar i qüestionar-te quins han estat els teus encerts terapèutics i quins són els punts que s’han de millorar de cara al futur. Alhora, també t’obliga a estar molt al dia dels darrers descobriments i avenços en la teva es­pe­cia­li­tat, la qual cosa et fa llegir, anar a semi­naris i millorar dia a dia. Hem d’aprendre primer per poder ensenyar després.”

Des de la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport són molt conscients dels canvis i de l’acceleració que ha viscut la nostra societat, que encara es fa més evident en camps com el de la medicina: “És una realitat que el professional que deixa de llegir cada dia les novetats aparegudes en les revistes especialitzades i deixa d’interessar-se per les noves tècniques i descobriments, aviat que­da obsolet.” Con­se­­­qüència d’aquesta preocupació per la formació i la documentació de tots els especialistes en medicina esportiva del món i, especialment de tots aquells que poguessin llegir-la en castellà, va néixer el seu projecte més important en el camp de la recerca i la divulgació cien­tífica: “Dispo­sem d’una biblioteca, una hemeroteca i una dia­po­teca sanitàries de les més completes del món en espanyol. El nombre de consultes per correu electrònic en aquest servei és molt nombrós i ens en sentim molt satisfets. Aquesta contribució al su­port de la investigació i al reci­clatge continus ha estat possible gràcies als avenços infor­mà­tics.” Efectivament, han estat aquestes eines les que han permès digi­talitzar tota la informació reunida perquè pugui ser consultada per qual­sevol metge del planeta. Aquesta iniciativa, però, no és l’única, i la capacitat i el prestigi que té aquesta institució estan reconeguts acadèmicament: “Estem adscrits a la Universitat Autò­no­ma de Barcelona i a la Uni­versitat Internacional de Catalunya.”

També la tasca de tractament i d’assistència de la fundació ha estat àm­pliament reconeguda internacionalment a través dels seus anys d’exis­tència. De fet, ja gaudia d’un elevat prestigi als anys 60 i 70: “Aleshores, el nivell de la medicina catalana era molt més elevat que el de la mitjana de l’Estat espanyol. Només hem de recordar nissagues ca­ta­la­nes de metges com la dels Dexeus, els Barraquer o figures des­­ta­­cades com les dels doctors Cabot, Trueta, etc.” El mateix doctor Vilar­rubias també treballava a l’estranger durant aquest període: “Regu­larment viatjava a ciutats italianes (Roma, Sicília, Torí, etc.) a operar. També participava com a ponent de congressos i reunions mèdi­ques. Això mostra que la nostra tasca era reconeguda interna­ci­onalment.” Aquesta situació era totalment diferent a la de la resta de l’Estat espanyol. De fet, moltes de les figures mèdiques destacades del segle XX eren d’origen català.

La consolidació i estabilització del reconeixement mundial va ser fruit, en­tre d’altres, de l’innovador sistema de treball instaurat 20 anys en­rere: “Vam percebre de manera diàfana que era necessari es­truc­turar el depar­ta­ment mitjançant microunitats especialitzades en cadascuna de les nostres àrees d’actuació. Per sobre de totes aques­­tes cèl·lules de tre­ball s’hi troba el cap, que coordina els dife­rents procediments i tracta­ments i els observa des d’una visió inte­gra­­do­ra i global. Aquesta espe­cialització és necessària, atesa la com­­­ple­xitat actual de la medicina.”

L’elevat nivell que ha assolit la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport i, al seu torn, l’Institut Universitari Dexeus permet que aques­tes institucions tinguin contacte amb les més prestigioses entitats de l’àmbit clínic de tot el món: “Estem agermanats amb la Universitat de Los Angeles. En cas de dubte, aquesta institució ens assessora a través del seu registre de malformacions congènites, ja que són capdavan­ters en aquest terreny. Nosaltres, per la nostra banda, els ajudem en tot el relacionat amb les tècniques ICATME.”

Una de les àrees que més ha satisfet els fundadors i els responsables de la Fundació ha estat la tasca de suport a la pràctica de l’esport de les persones amb discapacitats psíquiques: “Des de la nostra posició vo­lem reivindicar un dret que considerem de justícia, que éssers humans diferents tinguin cobertes totes les seves necessitats soci­als. En aquest sentit, l’esport pot ajudar-les a integrar-se.” Les ex­peri­­èn­cies pròpies han mostrat als membres de la Fundació que moltes vegades “són aquests esportistes els qui ens ensenyen el vertader concepte d’esportivitat.”

Una prova més del potencial investigador i de la capacitat d’avançar-se als canvis en totes les àrees d’aquesta institució la tenim en l’actuació del doctor Vilarrubias i del seu equip en la introducció ara fa 25 anys d’una tècnica quirúrgica revolucionària: “Mitjançant la tècnica ICATME po­dem aconseguir allargar fins a 30 centímetres les extremitats inferi­ors i 15 les superiors en el cas d’acondroplàsia.” Aquesta displàsia és la que comunament es coneix com a nanisme, i aprofita l’elasticitat dels teixits i la seva capacitat de regeneració per solucionar un problema que pot generar seqüeles no únicament físiques, sinó també psicològiques en el pacient. Aquesta tècnica, que actualment també s’aplica a altres hospitals del món, va tenir el seu homònim en els treballs del doctor rus Gabriel Illizarow: “Jo desconeixia totalment la seva tasca, i me’n vaig as­sa­bentar a través del testimoni d’un exatleta d’elit. Aquest xicot havia tingut un accident durant una de les competicions i s’havia trencat la cama. Tot i les nombroses operacions que se li van fer, no va ser possible que es reincorporés a la pràctica professional de l’esport i va començar a treballar com a reporter per a la televisió italiana. Du­rant un viatge laboral a Rússia, va tenir la mala sort de tornar-se a trencar el mateix os, però va tenir la fortuna de ser tractat pel doctor Illizarow. El va operar i va restablir-lo completament del seu proble­ma ossi. A través d’aquest testimoni vaig saber de la tasca del meu col·lega rus i vaig tenir la sort de poder reunir-me amb ell a Roma, du­­rant un seminari en què ens vam explicar i contraposar les nos­tres tècniques quirúrgiques. Va ser molt enriquidor i crec que també productiu per als altres companys.” Fer-se càrrec del procés d’allar­ga­ment no és una tasca gens fàcil, i requereix la participa­ció d’un ampli grup de professionals: “Disposem d’especialistes en genètica, psicologia, trau­matologia, rehabilitació, etc.”

Des del prestigi assolit i la contribució aportada per a l’evolució i millora de la ciència mèdica, la Fundació ha estat testimoni dels grans avenços que s’han produït i, encara més important, dels que ara mateix s’estan fent rea­litat. “Avui dia ja existeixen bancs d’ossos, com el del banc de l’Hos­pital Clínic, el de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el de l’Hos­pital de la Vall d’Hebron, on es con­ser­ven donacions òssies que serveixen per re­alitzar els tras­plan­­ta­ments indicats en cas de tumor, per exem­ple.” A banda de l’admiració davant l’avenç científic que ens pot produir l’exis­tència d’un banc com aquest, és també molt interessant comprovar com hi ha tòpics que, afortunadament, són certs: “El poble català és un dels més genero­sos del món a l’ho­­ra de donar els seus òrgans. Ac­tu­­al­ment, es po­den donar ossos, ten­dons, etc.” De segur que, en un fu­tur no gaire llu­nyà, aquesta llista en­cara s’allar­ga­rà i ens sorprendrà més.

Per arribar al nivell d’atenció i d’actuacions sanitàries que en aquests mo­ments desenvolupa la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport, han estat necessaris fons econòmics, l’origen dels quals ha estat divers: “La nostra principal font d’ingressos és la contribució eco­nò­mica de tots els membres del Departament de Traumatologia i Cirur­gia Orto­pèdica de l’Institut Universitari Dexeus. Aquestes aportacions han fet possible fins ara el nostre desen­vo­lupament. Tot i així no són les úni­ques, també tenim entrades eco­nòmiques a través dels cur­sos i se­mi­naris que organitzem; al­tres quantitats provenen de mece­nes privats.” Sovint aquests mece­nes són familiars o malalts guarits a l’Institut Dexeus, que volen donar el seu suport perquè la Fundació pugui seguir actuant per elevar el nivell de coneixements sanitaris als països més necessitats i perquè puguin tractar les persones menys afavorides. El repte de futur de la Funda­ció, però, és donar-se a conèixer més fora de les nostres fron­teres i entrar en els procediments de demanda de col·labo­racions i ajuts oficials que els permetin encara més incrementar els seus serveis d’assistència, formació i divulgació.