Text del 2002
Hem d’aprendre primer per poder ensenyar després
.
La Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport va ser creada “per donar resposta a unes necessitats ben concretes dins del camp de la traumatologia i, especialment, pel que fa referència a la branca de medicina de l’esport.” De fet, aquest projecte va néixer arran del treball quotidià d’un grup de metges, entre els quals destaca el doctor Josep Maria Vilarrubias Guillamet, el seu president i la persona que ens parlarà de les activitats que duu a terme aquesta institució, i de l’equip directiu que la forma: “Els doctors Eugenio Gimeno i Ignasi Ginebreda.” Tots ells tenien en comú el fet de dedicar-se al món de la medicina i treballar al Departament de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica de l’Institut Dexeus: “Hem de partir del fet que la medicina de l’esport és la branca sanitària que s’encarrega de capacitar i preparar les persones en tots els aspectes –físic, alimentari, vitamínic, etc.– perquè puguin fer una activitat esportiva. Això significa que no tan sols ens ocupem dels esportistes d’elit, sinó també de tots aquells que, independentment de la seva edat i estat físic inicial, desitgen practicar un esport. La traumatologia de l’esport, a més a més, tracta de reparar les articulacions i ossos quan s’ha produït una lesió. Aquesta darrera activitat no sempre ha rebut el reconeixement de què gaudeix actualment, sinó que, dues dècades enrere era tractada com una disciplina menor, merament assistencial, i no tenia cap tipus de vinculació universitària ni se’n feia investigació al nostre país. Aquesta manca d’infraestructures i d’esperit de superació i avenç en la nostra professió va fer que ens plantegéssim la creació d’una institució que, d’una banda, fes aquesta tasca tan important i, de l’altra, realitzés també una tasca benèfica tant en el camp de l’assistència mèdica com en el de la investigació i la formació de nous professionals.”
Tot i els ambiciosos objectius inicials que la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport es plantejava, es van anar concretant ràpidament en tot un seguit d’activitats que la fundació porta a terme: “Pel que fa a l’assistència, oferim tractament totalment gratuït a tots els pacients esportistes que no disposen de mitjans per costejar la seva teràpia. També col·laborem amb altres països per tal d’atendre víctimes de guerra i, en general, totes aquelles persones que presenten una traumatologia òssia que no pot ser tractada en el seu país i que, evidentment, aquestes persones no poden pagar. En aquest sentit, també oferim un conjunt de beques perquè estudiants principalment sud-americans s’instal·lin temporalment a Barcelona i puguin aprendre les nostres tècniques. Aquesta pràctica ens agrada especialment perquè pensem que és millor ensenyar una tècnica quirúrgica o una determinada operació a un centenar de persones que el fet que nosaltres la practiquem en un pacient concret. Amb aquests programes de formació oferim la possibilitat que aquests metges, un cop al seu país, puguin realitzar-la i no hagin de dependre de l’ajuda externa. Pel que fa a l’àrea de formació, cada any organitzem cursos de doctorat, supervisem tesis doctorals i preparem cursos per al reciclatge continu de tot l’estament sanitari: metges, infermeres, fisioterapeutes, etc. Al mateix temps, també convoquem congressos, conferències, simpòsiums i donem acollida a nombrosos especialistes que vénen a visitar les nostres instal·lacions i a observar els nostres sistemes d’atenció i de tractament. Així mateix, les noves tecnologies estan fent possible que es portin a terme noves experiències de tipus didàctic com ara la retransmissió o l’enregistrament d’operacions quirúrgiques que, d’aquesta manera, esdevenen accessibles a col·legues d’arreu el món.” En aquest aspecte, el naixement de la Fundació no només va tenir un efecte beneficiós directe per a la societat, sinó també un altre d’indirecte que mereix ser destacat: “La creació de la Fundació va ser un exercici d’autocrítica que ha estat molt profitós per a nosaltres com a professionals, com a institució i per a la millora en l’atenció i el tractament dels pacients. El fet de rebre un nombre destacat d’especialistes i d’estudiants et fa evolucionar i qüestionar-te quins han estat els teus encerts terapèutics i quins són els punts que s’han de millorar de cara al futur. Alhora, també t’obliga a estar molt al dia dels darrers descobriments i avenços en la teva especialitat, la qual cosa et fa llegir, anar a seminaris i millorar dia a dia. Hem d’aprendre primer per poder ensenyar després.”
Des de la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport són molt conscients dels canvis i de l’acceleració que ha viscut la nostra societat, que encara es fa més evident en camps com el de la medicina: “És una realitat que el professional que deixa de llegir cada dia les novetats aparegudes en les revistes especialitzades i deixa d’interessar-se per les noves tècniques i descobriments, aviat queda obsolet.” Conseqüència d’aquesta preocupació per la formació i la documentació de tots els especialistes en medicina esportiva del món i, especialment de tots aquells que poguessin llegir-la en castellà, va néixer el seu projecte més important en el camp de la recerca i la divulgació científica: “Disposem d’una biblioteca, una hemeroteca i una diapoteca sanitàries de les més completes del món en espanyol. El nombre de consultes per correu electrònic en aquest servei és molt nombrós i ens en sentim molt satisfets. Aquesta contribució al suport de la investigació i al reciclatge continus ha estat possible gràcies als avenços informàtics.” Efectivament, han estat aquestes eines les que han permès digitalitzar tota la informació reunida perquè pugui ser consultada per qualsevol metge del planeta. Aquesta iniciativa, però, no és l’única, i la capacitat i el prestigi que té aquesta institució estan reconeguts acadèmicament: “Estem adscrits a la Universitat Autònoma de Barcelona i a la Universitat Internacional de Catalunya.”
També la tasca de tractament i d’assistència de la fundació ha estat àmpliament reconeguda internacionalment a través dels seus anys d’existència. De fet, ja gaudia d’un elevat prestigi als anys 60 i 70: “Aleshores, el nivell de la medicina catalana era molt més elevat que el de la mitjana de l’Estat espanyol. Només hem de recordar nissagues catalanes de metges com la dels Dexeus, els Barraquer o figures destacades com les dels doctors Cabot, Trueta, etc.” El mateix doctor Vilarrubias també treballava a l’estranger durant aquest període: “Regularment viatjava a ciutats italianes (Roma, Sicília, Torí, etc.) a operar. També participava com a ponent de congressos i reunions mèdiques. Això mostra que la nostra tasca era reconeguda internacionalment.” Aquesta situació era totalment diferent a la de la resta de l’Estat espanyol. De fet, moltes de les figures mèdiques destacades del segle XX eren d’origen català.
La consolidació i estabilització del reconeixement mundial va ser fruit, entre d’altres, de l’innovador sistema de treball instaurat 20 anys enrere: “Vam percebre de manera diàfana que era necessari estructurar el departament mitjançant microunitats especialitzades en cadascuna de les nostres àrees d’actuació. Per sobre de totes aquestes cèl·lules de treball s’hi troba el cap, que coordina els diferents procediments i tractaments i els observa des d’una visió integradora i global. Aquesta especialització és necessària, atesa la complexitat actual de la medicina.”
L’elevat nivell que ha assolit la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport i, al seu torn, l’Institut Universitari Dexeus permet que aquestes institucions tinguin contacte amb les més prestigioses entitats de l’àmbit clínic de tot el món: “Estem agermanats amb la Universitat de Los Angeles. En cas de dubte, aquesta institució ens assessora a través del seu registre de malformacions congènites, ja que són capdavanters en aquest terreny. Nosaltres, per la nostra banda, els ajudem en tot el relacionat amb les tècniques ICATME.”
Una de les àrees que més ha satisfet els fundadors i els responsables de la Fundació ha estat la tasca de suport a la pràctica de l’esport de les persones amb discapacitats psíquiques: “Des de la nostra posició volem reivindicar un dret que considerem de justícia, que éssers humans diferents tinguin cobertes totes les seves necessitats socials. En aquest sentit, l’esport pot ajudar-les a integrar-se.” Les experiències pròpies han mostrat als membres de la Fundació que moltes vegades “són aquests esportistes els qui ens ensenyen el vertader concepte d’esportivitat.”
Una prova més del potencial investigador i de la capacitat d’avançar-se als canvis en totes les àrees d’aquesta institució la tenim en l’actuació del doctor Vilarrubias i del seu equip en la introducció ara fa 25 anys d’una tècnica quirúrgica revolucionària: “Mitjançant la tècnica ICATME podem aconseguir allargar fins a 30 centímetres les extremitats inferiors i 15 les superiors en el cas d’acondroplàsia.” Aquesta displàsia és la que comunament es coneix com a nanisme, i aprofita l’elasticitat dels teixits i la seva capacitat de regeneració per solucionar un problema que pot generar seqüeles no únicament físiques, sinó també psicològiques en el pacient. Aquesta tècnica, que actualment també s’aplica a altres hospitals del món, va tenir el seu homònim en els treballs del doctor rus Gabriel Illizarow: “Jo desconeixia totalment la seva tasca, i me’n vaig assabentar a través del testimoni d’un exatleta d’elit. Aquest xicot havia tingut un accident durant una de les competicions i s’havia trencat la cama. Tot i les nombroses operacions que se li van fer, no va ser possible que es reincorporés a la pràctica professional de l’esport i va començar a treballar com a reporter per a la televisió italiana. Durant un viatge laboral a Rússia, va tenir la mala sort de tornar-se a trencar el mateix os, però va tenir la fortuna de ser tractat pel doctor Illizarow. El va operar i va restablir-lo completament del seu problema ossi. A través d’aquest testimoni vaig saber de la tasca del meu col·lega rus i vaig tenir la sort de poder reunir-me amb ell a Roma, durant un seminari en què ens vam explicar i contraposar les nostres tècniques quirúrgiques. Va ser molt enriquidor i crec que també productiu per als altres companys.” Fer-se càrrec del procés d’allargament no és una tasca gens fàcil, i requereix la participació d’un ampli grup de professionals: “Disposem d’especialistes en genètica, psicologia, traumatologia, rehabilitació, etc.”
Des del prestigi assolit i la contribució aportada per a l’evolució i millora de la ciència mèdica, la Fundació ha estat testimoni dels grans avenços que s’han produït i, encara més important, dels que ara mateix s’estan fent realitat. “Avui dia ja existeixen bancs d’ossos, com el del banc de l’Hospital Clínic, el de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i el de l’Hospital de la Vall d’Hebron, on es conserven donacions òssies que serveixen per realitzar els trasplantaments indicats en cas de tumor, per exemple.” A banda de l’admiració davant l’avenç científic que ens pot produir l’existència d’un banc com aquest, és també molt interessant comprovar com hi ha tòpics que, afortunadament, són certs: “El poble català és un dels més generosos del món a l’hora de donar els seus òrgans. Actualment, es poden donar ossos, tendons, etc.” De segur que, en un futur no gaire llunyà, aquesta llista encara s’allargarà i ens sorprendrà més.
Per arribar al nivell d’atenció i d’actuacions sanitàries que en aquests moments desenvolupa la Fundació Institut Català de Traumatologia i Medicina de l’Esport, han estat necessaris fons econòmics, l’origen dels quals ha estat divers: “La nostra principal font d’ingressos és la contribució econòmica de tots els membres del Departament de Traumatologia i Cirurgia Ortopèdica de l’Institut Universitari Dexeus. Aquestes aportacions han fet possible fins ara el nostre desenvolupament. Tot i així no són les úniques, també tenim entrades econòmiques a través dels cursos i seminaris que organitzem; altres quantitats provenen de mecenes privats.” Sovint aquests mecenes són familiars o malalts guarits a l’Institut Dexeus, que volen donar el seu suport perquè la Fundació pugui seguir actuant per elevar el nivell de coneixements sanitaris als països més necessitats i perquè puguin tractar les persones menys afavorides. El repte de futur de la Fundació, però, és donar-se a conèixer més fora de les nostres fronteres i entrar en els procediments de demanda de col·laboracions i ajuts oficials que els permetin encara més incrementar els seus serveis d’assistència, formació i divulgació.