Text del 2002
L’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) recull una inquietud llargament expressada: la creació d’un centre de formació que capacités professionals per accedir a la indústria del cinema i dels audiovisuals i la fes reflorir. ESCAC neix el 1994, quan la Generalitat estableix per decret el títol de Graduat Superior en Cinema i Audiovisuals com a propi de la Universitat de Barcelona. “ESCAC és un centre docent privat adscrit a la UB, l’únic centre universitari espanyol que atorga una titulació universitària pels set camps principals de l’ofici audiovisual: guió, producció, direcció cinematogràfica, direcció d’art, fotografia, so i postproducció”, expressa Josep Maixenchs i Agustí, director de la Fundació. Ell ha viscut de forma molt pròxima els primers passos de l’Escola i la seva posterior projecció. “Hem esdevingut un centre de referència, i una bona mostra del nivell d’ESCAC queda palesa en els premis que hem rebut tan nacionals com internacionals.”
En dos anys han superat els cent premis internacionals: “Estem esperonant el rejoveniment de la indústria audiovisual del nostre país a través dels alumnes de l’Escola que s’incorporen al mercat de treball. La idea es basa en què un bon ensenyament només és possible si darrere hi ha una estructura pedagògica forta i potent. Per tant, el matrimoni entre el camp docent i el professional és essencial, és a dir, cal constituir equips mixtos que permetin que els docents intel·lectualitzin allò que el professional té de pràctic. Aquesta és la manera de donar categoria universitària a uns estudis que d’una altra manera serien gremialistes.”
Els antecedents de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya es remunten a principis del segle XX. “En un document de l’any 1922 el conseller Ventura Gassol deia que si Catalunya volia una indústria sana del sector cinematogràfic, era important que el govern s’encarregués de posar dempeus una institució adreçada a capacitar i a formar els futurs tècnics. Més endavant, l’any 1936, el govern de la Generalitat republicana ja havia confeccionat projectes i plànols del que havia de ser l’Escola de Cinematografia de Catalunya que s’ubicaria a Montjuïc. A la dècada dels seixanta va néixer una escola de la qual se’n parla poc però que té una importància definitiva; es va formar als estudis de Can Ayxelà, una famosa botiga d’equipament fotogràfic a la ciutat de Barcelona, on intel·lectuals i professors universitaris impartien classes i tallers de cinema clandestinament. Quan Ayxelà va desaparèixer, sorgí un intent seriós generat per Serra Estruch, l’Escola de Mitjans Audiovisuals de l’Ajuntament de Barcelona (EMAV) que va funcionar uns quants anys amb èxit.”
“L’any 1982, l’aleshores director general de promoció cultural de la Generalitat, Jordi Maluquer, em va adreçar al despatx de Miquel Porter Moix, responsable d’un incipient departament de cinematografia de la Generalitat. Aquest em va oferir la possibilitat d’implantar dins del centre de formació professional una especialitat de tècnics en la imatge. Es va fer un protocol de col·laboració entre Generalitat i Escola Pia, i a través del centre Calassanç de formació professional es va tirar endavant aquella idea.” El projecte va funcionar de forma espectacular durant sis anys, i el 1987 van implantar-se les especialitats d’Imatge i So col·locant-se al capdavant dels centres que impartien aquestes matèries. És en aquest punt que apareix la idea d’anar més enllà i plantejar uns estudis amb titulació universitària. “Mentre que fins aquell moment la despesa per a l’alumnat era petita, en el moment que dissenyem uns estudis universitaris apareix un problema econòmic. Es va decidir ampliar la titularitat de l’escola i demanar més aportacions, que van arribar a través de la Fundació on van entrar diferents institucions que feien viable el projecte a través del patrocini.” Així es va constituir una escola per formar caps d’equip altament qualificats en els diferents camps de l’audiovisual: el cinema, la televisió i els mitjans en general.
El 1994 es va crear la Fundació i amb aquesta el títol universitari. “La Fundació disposa d’un Patronat que fa possible la viabilitat de l’Escola. Es tracta d’empreses i institucions vinculades al món audiovisual. No vol dir que financiïn la despesa total del pressupost de l’escola, ni molt menys, però sí que ajuden perquè sigui menor per a l’usuari. El patró també en treu un benefici: té la possibilitat d’utilitzar els talents que es formen a l’escola coneixent-los en primera instància; això no significa que li donem privilegis perquè, de fet, totes aquelles empreses que pertanyen al Grup de Productors Audiovisuals de Catalunya poden adreçar-se a nosaltres.”
ESCAC pertany al CILECT, una organització que agrupa les principals escoles de cinema i audiovisuals del món. Disposen de convenis de col·laboració múltiples. “El gruix de l’alumnat que arriba a l’escola prové de Catalunya, però també de la resta de l’estat espanyol. A través del CILECT es fan intercanvis d’alumnat i de professorat amb centres de formació de països d’arreu.”
ESCAC es troba en aquests moments en un període d’expansió: “A tres anys vista volem crear dues noves especialitats: documental i animació, que són de gran importància i pensem que tindran molta projecció. Els estudiants tenen preferència per les especialitats de direcció de cinema i de fotografia, en canvi no valoren altres camps tan vitals com el de la producció o el guió. També val a dir que recentment l’escola ha posat en marxa els tallers d’especialització, que són uns postgraus que han tingut molt d’èxit, adreçats a estudiants llatinoamericans, i que també volem potenciar en els propers anys.” De l’ESCAC estan sortint els professionals del cinema i de l’audiovisual del futur del nostre país, un sector encara poc racionalitzat professionalment i industrialment que, de segur, patirà grans canvis que tots podrem veure i admirar d’aquí a ben poc.
Moltes famílies catalanes han d’afrontar la complexa realitat de tenir un fill amb algun grau de disminució psíquica, encara que el que més angoixa aquests pares és què passarà quan ells faltin o quan ja no puguin tenir cura d’un fill que necessita d’una permanent atenció. Es una problemàtica desconeguda per a molts, que mereix una atenció especial i que és la funció principal de la Fundació Catalana Tutelar de Disminuïts Psíquics. Es tracta d’assumir la tutela de persones incapacitades legalment i proporcionar-los tot el que necessiten per assegurar-los una vida digna. Andreu Corominas Malet és el president d’aquesta Fundació i Antoni Rodríguez Fernández el seu gerent. Ambdós, juntament amb altres persones que formen part del patronat i amb un equip qualificat de professionals, duen a terme una tasca de servei molt important dins la societat catalana però també de reivindicació davant l’Administració.
L’any 1983 va tenir lloc la reforma del Codi Civil que va permetre les entitats jurídiques exercir de tutors de persones incapacitades legalment. Era el preàmbul per a l’inici de les activitats de la Fundació. Ho explica Andreu Corominas: “El 1985, a través de l’Associació Pro Persones amb Disminució Psíquica (APPS), que agrupa la majoria d’entitats de Catalunya, vàrem promoure la creació d’aquesta Fundació. Fem tuteles de disminuïts psíquics que no tenen pares; dels que en tenen però que no poden tenir cura dels seus fills, perquè en molts casos són famílies desestructurades; o, el que és pitjor, que no volen tenir-los a prop. La nostra política és que la Fundació ha de ser subsidiària de la família. Assumim qualsevol grau d’incapacitació psíquica encara que tinguin altres patologies, tant físiques i psíquiques com sensorials, i ho fem de forma legal, a través d’una sentència judicial. En aquests moments som els tutors de 282 persones. Els fem de família i els ajudem a organitzar la seva vida tenint cura de tots els aspectes en tots els àmbits: físic, mental, residencial, formatiu, laboral i de lleure. Intentem, a través dels mitjans que tenim a l’abast, que siguin el màxim de feliços i tinguin la qualitat de vida que es mereixen. Totes les persones que arriben a la Fundació són majors d’edat i poden passar la resta de la seva vida amb nosaltres.”
La Fundació té un esperit d’autocrítica permanent que l’empeny a millorar cada dia. Des de la seva creació fa 16 anys, s’ha treballat de valent per donar un servei integral de qualitat. Antoni Rodríguez té a les seves mans la direcció logística i operativa de la Fundació, formant part alhora de la planificació a llarg termini en el si del patronat. “De sempre la Fundació ha comptat amb un servei d’informació i assessorament social i jurídic, adreçat tant a famílies o tutors, com a professionals dels serveis socials. Històricament aquesta activitat s’ha traduït en compromisos documentats per a futures tuteles o pretuteles. Un arxiu que creix dia rere dia i que fa uns anys vàrem activar amb una nova línia de treball encaminada a mantenir un contacte regular amb aquestes famílies i institucions mitjançant trobades periòdiques que donen resposta als problemes que ens plantegen, i que ens permeten establir contacte amb els seus fills, que no ens veuran com uns desconeguts el dia de la nostra intervenció, cosa que fa aquest moment menys traumàtic”.
A la Fundació arriben persones discapacitades a través d’altres vies, com són els serveis socials, la Direcció General d’Atenció al Menor, o des del mateix jutjat. “En els dos últims casos tenim el handicap que la persona no ens coneix, ni nosaltres a ella. Abans de fer-nos-en càrrec, comprovem que tingui una disminució psíquica i, si això es confirma, assumim la pretutela com a pas previ a l’acceptació final davant el jutge. En aquests casos treballem sobre la base de la col·laboració, tant amb els organismes públics com amb els professionals dels centres d’atenció directa, per elaborar un diagnòstic i establir un pla de treball adaptat a les seves necessitats. La major part d’aquests nois no han viscut en un entorn familiar, estan mancats d’hàbits de comportament i poden haver patit situacions complexes. És una gran satisfacció comprovar que després d’un temps, que pot variar molt segons la persona, s’adapten a la nova situació, canvien, i aconsegueixen fites socials i laborals per començar una nova vida”, expressa Antoni Rodríguez.
Per a les persones amb disminució psíquica el fet de treballar és bàsic, i s’assumeix com a part de la integració i normalització de la persona. “És un aspecte molt important, encara que hi ha un esglaonat de possibilitats en funció de les seves aptituds, que van des d’un taller ocupacional fins a una empresa; malauradament, però, l’empresari no és prou conscient del paper que pot jugar en el futur d’aquesta gent.”
La Fundació actua com a gestora de la vida de la persona però no disposa de serveis, és a dir, no té un centre de treball propi ni un esplai ni habitatges: “Ens esforcem per actuar tal i com ho faria un bon pare, contractant el servei que considerem més adient i de més qualitat. Creiem en la independència de la tutela perquè ens permet analitzar amb més objectivitat les condicions laborals, residencials i de lleure.”
En els darrers anys s’ha fet un pas important amb l’obertura de delegacions a les províncies de Girona, Lleida i Tarragona: “D’aquesta manera, hem aconseguit resoldre els problemes amb molta més eficàcia i eficiència”, comenta Andreu. El 1992 es va ampliar el patronat de la Fundació, que avui està integrat per pares amb fills discapacitats o no, “a més de la incorporació de joves socialment interessats en el nostre àmbit i amb ganes de treballar per avançar.”
Hi ha molts aspectes a millorar, sobretot plantejaments de cara al futur: “El nivell de responsabilitat social de la Fundació exigeix molta planificació i control. Hi ha dades, com l’envelliment de la població o la immigració, que ens alerten de nous reptes pels que hem d’estar preparats. Per això hem promogut la creació de la Coordinadora d’Entitats Tutelars, per sumar esforços i col·laborar tots plegats establint respostes a les necessitats actuals i futures.”
