Sr. Sardà
Sr. Sardà
*, TH, 7è VOLUM. Biografies rellevants del nostre temps

SR. XAVIER SARDÀ I TÀMARO

Periodista llicenciat en ciències de la informació

Text del 05/04/2016

XAVIER SARDÀ I TÀMARO

Barcelona

Nen amb una infantesa dissortada, aviat va entendre que el millor remei contra les penes eren les alegries, i que la vida és un teatre que demana sempre espectacle. Apassionat de la lectura, la manera més plaent d’accedir al saber, s’ha mantingut fidel als ideals de l’esquerra realista, que és la que aconsegueix avenços. Toca de peus a terra, però s’ha preparat per volar i navegar. És la seva manera de dir-nos que si mai s’avorreix, es perdrà eternament entre els núvols o mar enllà.

Una infantesa marcada per les morts prematures

Coses de la vida, la sort que he tingut en el terreny professional s’ha vist contrarestada per la dissort d’haver tingut una infantesa amb morts pre-matures. Deia Josep Pla que una de les condicions més importants que han de reunir els pares és la seva durabilitat, que és tristament la condició que els va faltar als meus. La mare va morir quan jo tenia vuit anys, i el pare mentre em trobava fent el servei militar. Quan perds la mare sent encara un marrec, ets víctima d’un cert bloqueig emocional. És cert que t’espaviles més que els altres nens, que et fas més dur que la resta, i que fins i tot despertes entre ells admiració i respecte. Però tard o d’hora, això t’acaba passant factura, i arrossegues certes seqüeles emocionals. Les pri-meres relacions sentimentals de joventut, per exemple, les vaig viure amb una intensitat inusitada. Les pobres noies que es van creuar a la meva bio-grafia no tenien la culpa que jo estigués tan afamat d’amor. Jo tampoc, és clar. La mort dels pares abans d’hora em va canviar per sempre. Va fer que entengués que obrir els ulls cada matí era un privilegi immens, i cada nou dia, un regal. Molts anys després, ja no espero la felicitat, però sí la calma.

Els anys seixanta van ser durs

La infantesa als anys seixanta era molt més dura que no pas ara. Al carrer, i especialment a col·legi. Alguns dels mestres que em van tocar en sort sem-blava que haguessin optat per la docència per poder desencadenar violència sobre algú en inferioritat de condicions. Es prenien al peu de la lletra una expressió que llavors encara circulava molt, “la letra con sangre entra”. T’om-plien la cara de mans, bufetada amunt i bufetada avall, i al mateix temps et cridaven perquè baixessis els braços i poder pegar-te millor. O sorties a la pissarra a fer una equació totalment terroritzat, perquè sabies que si t’equi-vocaves et cauria una pluja de calbots. No només et feien mal físic, sinó també moral, perquè agafaves mania a la matèria que t’ensenyaven, que no en tenia cap culpa. Un escenari semblant de sadisme i violència es reprodu-ïa anys després durant el servei militar. Sortosament, les escoles ja fa anys que han superat aquestes pràctiques, i l’exèrcit també; ara és mixt, hi ha homes i dones, i està professionalitzat. Però és bo recordar a la gent d’avui que aquests dos àmbits socials, només fa unes dècades, podien ser petits inferns per als soferts nois i noies de l’època.

Alguns professors excel·lents i d’altres sense cap virtut

L’acadèmia on vaig fer el batxillerat era de barriada, amb alguns professors excel·lents i d’altres sense cap virtut. Estava acabant el batxillerat elemen-tal quan vaig decidir que volia estudiar Ciències de la Informació. Neces-sitat d’orientació, vaig comentar la decisió al director de l’acadèmia. Per sorpresa meva, m’ho va voler treure del cap argumentant que jo era un noi, no una noia, i que no veia bé que fes el Batxillerat Superior de Lle-tres. Al final vaig fer el de Ciències. Superat amb èxit el batxillerat, ingres-sar a la universitat fou com entrar en un altre món. Allà vaig descobrir que estar assegut a una aula i que algú que en sap t’expliqui alguna cosa és un dels privilegis de la vida.

Vaig agafar por a la falç i el martell

Entre classe i classe, plenes de gent inquieta i polititzada, aviat vaig fer-me militant del PSUC, que llavors era un partit considerat “de dretes», ja que més a l’esquerra hi havia un espectre d’organitzacions comunistes de totes les faccions i internacionals, com el Partit Obrer Revolucionari d’Espanya o el Moviment Comunista de Catalunya. Però vaig durar-hi poc, perquè vaig agafar por a la falç i el martell –tanta por com a la creu gammada– i vaig decidir fer-me socialista. Els dos primers anys al campus contra els “grisos», van ser esplendorosos. Si a això li afegim professors completa-ment diferents i assignatures apassionants, com Dret, Història i Literatu-ra, el gaudi fou absolut. Malauradament, el servei militar, quinze mesos a les ordres del general Milans del Bosch y Ussía, sis mesos abans que pro-tagonitzés el cop d’Estat, va estroncar temporalment el somni, que per sort vaig poder continuar després. Fa poc, la meva filla s’ha graduat en Ciències Polítiques amb només vint-i-dos anys. Ara la universitat també és d’esquerres, però sense aquells maximalismes d’antany.

Més que idíl·lica, la Transició va ser un miracle

Sense les mobilitzacions sindicals i polítiques, sense la presa del carrer, sovint cantant sardanes i gairebé cantant l’Estaca cada dia, sense les càrre-gues policials que tota mobilització al carrer generava, la Transició hauria avançat a un ritme molt més lent i en una direcció molt més incerta. Les esquerres no crèiem ni en el Rei ni en Adolfo Suárez. Durant el referèn-dum sobre la reforma política, tota l’esquerra, inclòs el PSC, propugnava l’abstenció. Les morts de Vitòria, una acció unilateral d’un comissari fei-xista, van desestabilitzar molt i van estendre una ombra de sospita sobre les veritables intencions del Govern. Al final, no es va imposar el maxi-malisme de les esquerres sinó la sensatesa, i la reforma política va tirar endavant. S’ha dit que la Transició va ser idíl·lica. Jo més que idíl·lica, diria que va ser un miracle, perquè la coexistència d’un Partit Comunista legalitzat, amb “la Pasionaria” al Congrés dels Diputats, i un exèrcit amb la cúpula militar franquista intacta era un còctel del tot explosiu. I no oblidem la gran quantitat de morts violentes que hi hagué durant la Tran-sició. Només pel terrorisme, tant d’extrema dreta com d’extrema esquer-ra, n’hi van haver més de vuit-centes.

Amb la carrera no en tenia prou

Quan vaig acabar la carrera i ja era un llicenciat superior, em sentia ben preparat en política i en marxisme, però era incapaç d’entendre el suple-ment d’economia dels diaris. Així que, empès pel meu temperament i les meves ànsies de no tenir-ne mai prou, em vaig matricular a un curs de Paul Samuelson, prestigiós economista de l’escola keynesiana. També vaig fer tots els cursos d’anglès a l’Institut d’Estudis Nord-americans i vaig cur-sar música i piano amb Manel Camp a l’Aula de Música Moderna i Jazz. Recordo que un dia que no vaig fer els deures, vaig posar com a excusa que la música i el piano per a mi eren un hobby; i en Manel Camp, que havia tocat amb Serrat i amb tots els grans músics del moment, se’m va quedar mirant seriosament i em va dir: “Per a tu és un hobby, però per a mi, no». Gran mestre, tota una lliçó. Ja molt més tard, vaig voler apren-dre a volar i navegar i em vaig treure el títol de pilot d’avió privat i el de capità de iot. Ara, quan necessito deixar de tocar de peus a terra, puc per-dre’m pel cel o pel mar, a discreció.

Arribada de la meva gran oportunitat professional

Volia ser periodista i escriure als diaris, i vaig aconseguir-ho. Però, com si tingués el destí en contra, cada diari on escrivia acabava tancant. El Mundo, on feia cròniques de concerts; El Correo Catalán, on m’havia espe-cialitzat en el Maresme; Catalunya Express, El Noticiero Universal, que por-tava Agustí Pons, germà d’Oriol Tramvia. Llavors vaig fer el contacte que va ser determinant a la meva trajectòria, Joan Ramon Mainat, que ara fa deu anys que va morir. En Joan Ramon era el germà petit de Josep Maria Mainat, cantant de La Trinca i llavors enamorat de la meva germana Rosa Maria. Periodista, va ser el meu padrí professional i qui em va obrir les portes per entrar a Ràdio Nacional d’Espanya just quan Ràdio 4 comen-çava la seva singladura. La vida és molt injusta, i no sempre et dóna una oportunitat. Però si te la dóna, quan te la dóna, l’has d’agafar amb totes les ganes del món. És exactament el que vaig fer.

El dia que vaig fer fora el Senyor Casamajor

La meva etapa radiofònica és indissociable de la figura del Senyor Casa-major, que en el seu dia va representar el retorn a la ràdio d’en Toresky, de la ràdio de personatges, la ràdio americana dels anys cinquanta. Una vega-da vaig entrevistar un ministre de Madrid i, acabada l’entrevista, li vaig demanar al Senyor Casamajor què li havia semblat. Ell, sincer com era, em va dir que s’havia avorrit solemnement. Una mica ofès, li vaig sugge-rir que sortís de l’estudi i anés a fer un cafè. Res de l’altre món. Doncs bé, l’audiència s’ho va prendre com si jo l’hagués fet fora, i la Cadena Ser va començar a rebre una allau de trucades de tot Espanya demanant explica-cions i exigint la seva readmissió. Pensaven que era de debò, i que Xavier Sardà havia despatxat el Senyor Casamajor. Va ser espectacular. El Senyor Casamajor era un personatge molt estimat.

Dues personalitats

A Ràdio Nacional vam voler trucar el Rei Joan Carles per felicitar-lo amb motiu del seu 54è aniversari. Ens van dir que l’entrevista només podia durar tres minuts. Com que ens semblava massa poc, vam suggerir suprimir la part del Senyor Casamajor. I la resposta de la casa reial va ser que no, que Sa Majestat havia expressat el seu desig de parlar també amb ell. Al final, l’entrevista va durar dinou minuts, fins que Joan Carles I va dir: “Bueno, si me permiten yo tengo que seguir trabajando». Ara, quan he recordat aquesta frase, he imitat una mica la veu del rei, però no em considero un imitador, tot i que a vegades faci algunes provatures. Sóc, això sí, un esquizofrènic amb dues personalitats, un cas semblant al de Jordi Estadella –que, pobre, ja és mort– quan feia de Tito B. Diagonal, el personatge pijo per antonomàsia de la part alta de Barcelona. La meva escissió entre Xavier Sardà i el Senyor Casamajor es remunta, però, a molt abans de la ràdio. Ja el feia de jovenet a casa, i el meu pare es feia amb ell un tip de riure.

Transcendència i intranscendència a parts iguals

Els anys de Crónicas Marcianas van ser una festa contínua. Encara em faig creus de l’audiència inusitada que vam arribar a tenir. La clau va ser que era un programa de gènere indefinit. Parlàvem de tot, de política i de temes transcendents, però alhora, fèiem burlesc, pinzellades d’erotisme i humor políticament incorrecte, espectacle intranscendent. De fet, era una revista popular, però en comptes de fer-la en un teatre com El Molino, la fèiem en un plató de televisió. Per això no he acabat d’entendre mai per-què els mateixos intel·lectuals que cantaven les excel·lències del burlesc, a nosaltres ens consideraven teleporqueria. A mi, concretament, em consi-deraven el rei del contàiner. Juan Luis Cebrián, el President del Grupo Prisa, era el més bel·ligerant en aquest sentit. Va ser molt injust amb mi. El programa també va rebre crítiques favorables, és clar. En recordo una d’un professor de Palma de Mallorca que, si fa no fa, deia això: “Pots lle-gir Proust al matí, fer classes a la tarda, i a la nit veure Crónicas Marcia-nas. I no passa res!». I una altra d’un crític de La Vanguardia dient que “si hay basura, la basura la ponemos nosotros». En els vuit anys d’emissió va haver-hi opinions per a tots els gustos.

Perquè la història no s’atura i perquè el món continua girant, no podem mai parar de llegir

Com que el programa es nodria també de la rabiosa actualitat, van haver-hi moments durs, especialment els relacionats amb la guerra d’Iraq, l’as-sassinat d’Ernest Lluch –que va passar quaranta minuts abans de començar el programa– i l’atemptat d’Atocha. Aquest últim dia, fins i tot van posar a la meva disposició els serveis informatius de la cadena. L’endemà vam saber que havíem fet un 57% de share, que vol dir que de cent persones que havien mirat la tele a aquella hora, cinquanta-set ens van seguir a nos-altres. Unes xifres descomunals. Jo sempre m’he sentit capacitat per parlar de quasi tot, perquè sóc un lector contumaç. Als quaranta anys, més o menys, em vaig començar a apassionar per la Primera i la Segona Guerra Mundial, una passió que no ha cessat. Ara mateix, per exemple, m’estic lle-gint un llibre sobre el Mein Kampf. Hem de llegir, llegir i llegir. Tres vega-des millor que no pas una. La incertesa ens persegueix a tots els àmbits: català, espanyol, europeu i mundial. No ens deixa en pau ni tan sols quan volem calma. I és per això, perquè la història no s’atura i perquè el món continua girant i orbitant, que no podem parar de llegir.

De Crónicas Marcianas, un èxit televisiu històric, al triomf literari

Un programa diari com Crónicas Marcianas t’absorbeix d’una manera tal, que durant el temps que el fas no escrius res més. És també un pou sense fons, perquè qualsevol idea que tens, te la fagocita, i no li dónes una altra sortida. Si llegeixes un llibre, va al programa. Si veus una pel·lícula, va al programa. Quan li vam posar punt i final, alliberat ja d’aquesta servitud, vaig posar-me a escriure llibres, i en vaig treure un cada any; llibres com El asesino de presentadores o Eros, Thanatos y su puta madre. Fins que em vaig cansar d’inventar històries i personatges i vaig posar-me a escriure sobre mi, perquè de material en tenia un munt. El resultat va ser el llibre autobiogràfic Mierda de infancia.

Tres anys viatjant per tot el món amb Dutifrí

M’han donat tres Premios Ondas, però la meva gran recompensa profes-sional ha estat fer el programa Dutifrí durant tres anys, cobrant per viat-jar per tot el món amb les despeses pagades i sense fer el turista. Era la versió per a Espanya d’Afers Exteriors, el programa de Miquel Calçada, produït amb el mateix equip de professionals. Es tractava de buscar espa-nyols residents a l’exterior i que ens expliquessin com vivien. Em ve espe-cialment al cap el programa que vam fer a la base Miguel de Cervantes, situada entre el Líban i Israel, on hi ha destacats mil cent soldats espany-ols, molts d’ells catalans. Interessantíssim. Encara hi són, fent un paper pacificador important. També vam estar a la fragata Navarra, que llavors participava a l’operació Atalanta de l’OTAN per acabar amb els pirates de la costa de Somàlia. Jo dirigia i presentava. Mai no he volgut fer de pro-ductor, s’ha de ser d’una fusta especial. Iñaki Gabilondo i Luis del Olmo, per exemple, són dos magnífics comunicadors, però es diferencien en què un és estrictament periodista i l’altre és un empresari-periodista. El meu perfil professional és més semblant al d’en Gabilondo. Jo ja em realitzo fent de director i presentador. Els aspectes empresarials no m’atreuen.

Em sé una entrevista a Josep Pla de memòria

Hi ha una entrevista de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla, del llegendari programa A fondo, que em sé pràcticament de memòria. La tinc enregis-trada i ens la mirem sovint amb els amics. És de l’any 1976. Pla surt par-lant dels autors que l’han marcat, de Montaigne a Tolstoi, i confessant-se un xerraire, fent-se un cigarro i evocant la seva participació a la Marxa sobre Roma que va organitzar Benito Mussolini. Al final, acaba dient que els italians no hi entenen gaire, de guerra; que, en realitat, només entenen d’arquitectura i de ragazze. Era un mestre fent categoritzacions absurdes.

Gràcies a Internet, el patrimoni de la informació s’ha universalitzat

Abans, els periodistes teníem el patrimoni de la informació, un privile-gi que hem perdut amb Internet i la globalització de la informació. Quan una notícia sortia als mitjans, anava a missa. Amb tots els mati-sos que es vulgui, però ja es donava per bona. Avui, la immediatesa introduïda per les xarxes socials ho ha canviat tot, i qualsevol pot gravar una notícia amb el seu telèfon mòbil i penjar-la a la xarxa perquè sigui vista per milions de persones arreu del món, tant si contrasta la infor-mació com si no. Els diaris en un futur no gaire llunyà acabaran sent tots digitals. Pel cost de la distribució, ja no serà rendible vendre’ls als quioscos en format paper. La poderosa imatge de la flota de camions del New York Times sortint de la rotativa a primera hora del dia i escampant-se per tot el món quedarà com un record del passat. Jo cada matí em lle-geixo tots els diaris, i ho faig on-line.

Catalunya històricament ha estat un factor de desestabilització

Sóc tan càndid, tan naïf, que m’agradaria que els polítics solucionessin els grans problemes que tenim plantejats, malgrat que tots els indicis indi-quen el contrari. En el tema de Catalunya, miro de dir-hi la meva sense ofendre ningú, encara que és gairebé impossible, perquè la identitat és una matèria molt sensible. Catalunya, no descobreixo res, va ser un dels fac-tors de desestabilització de la Segona República. No dic el factor princi-pal, però sí un dels factors. L’any 1932, Ortega y Gasset ja ens va recordar que la relació Catalunya-Espanya no tenia solució, només conllevanza. Vuitanta anys després, Catalunya torna a ser focus de desestabilització. Sé que alguns pensaran que associar “Catalunya” i “desestabilització” és una inconveniència, perquè sóc català i representa que no hauria de veure-ho així. Jo respecto tots els criteris i punts de vista, també el dels que consi-deren que on dic “desestabilització” hauria de dir “il·lusió». Però no ens enganyem: el procés català no canalitza una il·lusió espontània de la gent, sinó una il·lusió prèviament creada i alimentada.

Em considero agnòstic de qualsevol nacionalisme

La independència és una aspiració legítima d’una part important del poble català, però la traducció política d’aquesta aspiració ha estat teme-ràriament aplicada, i tant o més temeràriament encarada pel Govern de Madrid, de manera que les dues parts en conflicte, fent gala d’una gran irresponsabilitat, ens han col·locat en una situació cada vegada més irre-soluble. Ara els ciutadans ens trobem que ens hem de pronunciar en una direcció o en una altra. Jo aquesta dualitat no l’accepto. No sóc ni inde-pendentista ni espanyolista, sinó un més de la molta gent que està més còmoda quan ni uns ni altres tiben dels extrems de la corda. Els agnòstics de qualsevol nacionalisme, condició que reclamo per a mi, no ens volem posicionar. Tenim dret a no fer-ho. Han establert el conflicte en un terre-ny, el dels nacionalismes, que no és el millor per resoldre els problemes dels ciutadans. I no se’m pot acusar de tenir doble discurs sobre la qües-tió, perquè dic el mateix a Madrid i a Barcelona.

El Procés no és un fenomen meteorològic

Des del cantó sobiranista, no entenc la necessitat de crear tensió anun-ciant la independència d’aquí a divuit mesos. Quin sentit té aquest comp-te enrere? Amenaçar? Això d’una banda. De l’altra, Mariano Rajoy ha actuat com si el Procés català fos un fenomen meteorològic, i s’ha assegut a esperar que la tempesta escampi. Quin contrast amb Pedro Sánchez, que ha vingut a entrevistar-se amb el President de la Generalitat, fent realitat una cosa ben senzilla que per mi ja era gairebé una fantasia sexual, de tan impossible com la veia. Com a persona no sobiranista, he estat esperant molt temps que el Presidente del Gobierno de España vingués a Catalunya i exercís d’estadista, que és la seva feina. I amb els dos Presidents, el d’Es-panya i el de Catalunya, fent la seva feina, que fos el poble català el que dirimís què li interessa més, o preservar la unitat o optar per la indepen-dència. Rajoy, que en comptes de fer d’estadista s’estima més explotar electoralment l’anticatalanisme, finalment ha deixat a Sánchez el paper de l’estadista. És veritat que, de la seva reunió amb Puigdemont, no n’ha sor-tit cap solució concreta, però si més no s’ha expressat una voluntat d’en-tesa mútua; i no seria estrany que, una vegada trencat el gel des de Madrid, en una data propera Rajoy decidís entrevistar-se amb el President de la Generalitat.

Hi ha sobiranisme amb vocació de pacte

Josep Antoni Duran i Lleida em mereix molt respecte. Ara molts en fan mofa i escarni perquè ha perdut la representació parlamentària, però el seu pensament ha estat el de Convergència i Unió durant trenta anys. Jo estic convençut que la majoria dels militants convergents no són independen-tistes absoluts, sinó gent de classe mitjana i de centredreta disposada a fer un pols amb Madrid a veure què en traiem com a país. Convergència representa la classe social que, com que no podia fer política, es va dedi-car a fer empresa. No és una classe social que trenqui amb el poder ni amb l’ordre, ni que vulgui arribar fins a les últimes conseqüències. El mateix President Mas, que no era sobiranista, que sempre havia estat contrari a dividir Catalunya en dues meitats i que ha acabat sent l’artífex de l’actual divisió, em sembla un home més endut per les circumstàncies que no pas un llibertador convençut. De fet, ara que s’ha alliberat del càrrec i del mandat popular que l’obligava a tirar endavant el Procés, sembla que ha tornat a posicions més moderades. Sense ell a les regnes, per molt que ara el munti un altre genet, el cavall ja no sé si sap cap a on va.

La nova transició desperta tanta o més incertesa que il·lusió

Estem davant d’una nova transició, tant a Catalunya, que ha fet un gran canvi sociològic amb l’auge del sobiranisme, que ha esdevingut majorita-ri al Parlament, com a Espanya, amb la irrupció de Podemos i la fi del bipartidisme. Tanmateix, ara ens trobem que allò que s’havia desitjat tant, que el Govern d’Espanya no es dirimís sempre entre els dos mateixos par-tits, s’ha traduït en una aritmètica parlamentària endiablada per poder for-mar un nou Govern i donar estabilitat al país. La Transició del franquisme a la democràcia no va tenir pràcticament cap aspecte negatiu. Va generar només il·lusió i esperança, perquè qualsevol nou escenari només podia ser millor que l’anterior. En canvi, la principal característica d’aquesta nova transició, tant en l’àmbit català com en l’àmbit espanyol, és que desperta tanta o més incertesa que il·lusió.

Pèrdua del pes específic dels partits nacionalistes al Parlamento

Conec profundament la capital d’Espanya. Per definir quin és l’estat d’à-nim a Madrid pel que fa al procés català, res millor que la paraula caste-llana hastío. N’estan certament cansats i avorrits. I estic parlant de gent raonable, no dels reaccionaris. Parlo molt amb taxistes, de Barcelona i de Madrid, i diuen tots pràcticament el mateix. Les diferències entre les dues societats són ínfimes, i també, si es vol, notables. Això és així a gairebé tots els conflictes aparentment irresolubles i intestins: un palestí és el més sem-blant que hi ha a un jueu. I a l’inrevés. Els partits nacionalistes perifèrics, CiU i el PNB, que van ser tan determinants i essencials durant el biparti-disme, han perdut pes específic a Espanya. Això no és en si mateix ni bo ni dolent, però s’ha de reconèixer que sense CiU, que és una dreta més realista i que ha tingut sempre una visió més clara que la dreta espanyola dels canvis estratègics que s’havien de fer com a país, la política espanyo-la perd un important factor de modernització i un agent de governabili-tat. Em temo que sense catalans i bascos fent d’intermediaris, la relació entre la dreta i l’esquerra espanyoles pugui entrar en una espiral caïnita.

“Botifler” és la paraula més bumerang de la política catalana, perquè igual com la llances, et pot tornar

No és cap secret que a Catalunya molts em veuen com un botifler. Pocs saben que aquest botifler de nom Xavier Sardà i Tàmaro, en el seu dia va escriure a revistes com Presència i Oriflama, aquesta última –sobretot– indubtablement catalanista. Hi escrivia una secció anomenada “Escudella i Carn d’Olla», i una vegada, fins i tot, em van destacar a Saint-Martin-le-Beau per entrevistar Josep Tarradellas. Guardo amb afecte els exemplars de Presència i Oriflama en els quals vaig col·laborar, perquè, com no podia ser altrament, reivindico tota la meva història personal. La vida és així de com-plexa, i ningú es correspon mai a la perfecció amb cap clixé, i encara menys amb el clixé de botifler, perquè aquell que diu botifler a un altre potser és considerat botifler per un altre de més enllà, i aquest de més enllà, per un altre que encara està més enllà. “Botifler” és la paraula més bumerang del llenguatge polític català, perquè igual com la llances, et pot tornar.

Pujol ha resultat ser el que semblava

Quan jo tenia vint anys veia en Jordi Pujol el perfecte representant cata-là de la dreta i la banca. Amb el temps, aquesta imatge va quedar diluïda per la seva llarga acció de Govern. Ara que ja fa gairebé quaranta anys que tinc vint anys, es confirma que aquella imatge de Pujol que jo tenia era la real, que Pujol ha resultat ser el que semblava. Tant és així, que la imat-ge que ell es va construir durant els anys de l’acció de Govern ja es veu com una impostura; impostura que s’ha fet extensiva a la seva dona, Marta Ferrusola, i als seus vuit fills, sense excepció. El dia que Pujol va confessar-se culpable, a mi em va saber greu per tanta i tanta gent de bona fe amb la que tracto cada dia, a Barcelona o a Canet, que sempre havia cregut en ell. Jo, que admiro de Pujol la gran cultura que té –no és un botiguer, sinó un senyor format a l’escola alemanya–, i que amb els anys l’he anat apreciant personalment, no em puc estar de pensar com seria avui Catalunya si el seu règim, legítimament democràtic però règim, no hagués durat vint-i-tres anys, si CiU i el PSC s’haguessin anat alternant en el poder, com passa en els països normals.

Un senyor que viu envoltat de dones

Em vaig casar fa deu anys i ara visc envoltat de dones. La meva dona té dues filles que coneixen la meva filla des que eren molt petites. Ara tenen, respectivament, divuit, vint-i-un i vint-i-dos anys, de manera que casa meva sembla un remake de Mujercitas. Això té molts avantatges però també alguns petits inconvenients. Per exemple, que quan fan futbol sóc l’únic espectador. Elles van traient el cap de tant en tant per interessar-se pel resultat del partit, però ja està; i com que no puc anar compartint amb ningú tot allò que passa al camp, m’ho vaig comentant a mi mateix.

Els meus germans són els meus herois

La Rosa Maria, que popularment és la més coneguda dels meus germans, ha estat per a mi un referent vital, perquè d’alguna manera va substituir la mare que vam perdre prematurament. Va fer un gran esforç per com-paginar la seva carrera com a actriu teatral amb les obligacions familiars. Recordo que, per fer-li les coses més fàcils, els germans més petits l’acom-panyàvem sovint als assajos. No enteníem res del que feien ni el que pas-sava, però va ser la nostra manera de familiaritzar-nos amb l’espectacle, amb obres com La importancia de llamarse Ernesto d’Oscar Wilde o La primavera, la sangre altera. M’impressionava especialment quan els actors assajaven obres d’humor i reien, i de cop i volta, quan feien un descans, es posaven seriosos. Em semblava fascinant com podien canviar d’estat d’ànim així, no acabava d’entendre-ho. Aquesta és només una vivència de tantes. Podria estar hores explicant-ne, perquè els meus germans són els meus herois, i d’heroïcitats en van fer moltes.

No li perdono a Déu que no existeixi

A la vida teòricament només podem quedar orfes dues vegades. No és veritat. Ens hi quedem més cops. Ens quedem orfes cada vegada que per-dem un amic de debò o antigues parelles sentimentals, perquè són man-cances que deixen el mateix buit. A l’enterrament de Pepe Rubianes, Pasqual Maragall em va dir: “La vida, quan s’acaba, tururut». Jo vaig sug-gerir-li que no ho sabíem del cert, això. Però ell va insistir que després de la mort no hi havia res. Des del punt de vista racional, i per a un agnòs-tic com jo, en Pasqual no estava dient res susceptible de ser replicat. Però sóc un agnòstic que sempre s’ha interessat per la transcendència, i d’algu-na manera, no li perdono a Déu que no existeixi, i tampoc que l’existèn-cia del Cel sigui només un consol.