Text del 2003.
“Sense el suport del col·lectiu, un president no assolirà mai els objectius del Col·legi”
Un gremi inspirador de multitud de novel·les i pel·lícules protagonitza aquesta pàgina, el dels detectius privats. Tanmateix, les coses no són exactament com les veiem a la pantalla. De l’autèntica realitat d’aquesta professió ens en parlarà Josep M. Vilamajó, president i fundador del Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya, fundat el 1999. Per començar ens revela que aquest ofici, que practica des de fa tres dècades, “en una primera fase pot ser un somni, no en va implica un component vocacional considerable i pot originar molta fantasia.” Aquesta vocació és, en qualsevol cas, indispensable, ja que “es tracta d’una professió molt dura.”
Sens dubte, el fet d’estar col·legiat ajuda el detectiu perquè la seva tasca no sigui tan feixuga. Ara bé, “per formar part d’una associació cal una consciència plena de col·laboració, encara que hi hagi una persona al capdavant de l’entitat. En aquest sentit, a Catalunya i, en general, a l’Estat espanyol, hi ha manca d’iniciativa. Sense el suport del col·lectiu, un president no assolirà mai els objectius del Col·legi.” Afegeix que “la nostra professió, per les seves característiques, ha estat sempre molt disgregada. De fet, el nostre és el primer col·legi oficial de detectius del món.”
Al seu parer, la necessitat de col·legiar-se és òbvia: “Aquest ofici gaudeix cada dia de més acceptació social, ja que juguem un paper important en la resolució de delictes privats. La serietat que implica el fet de pertànyer a un col·legi és indispensable si volem continuar progressant com ho estem fent.”
Els objectius de l’entitat passen per donar a conèixer el col·lectiu, fer assumir al col·legiat que la seva és una tasca seriosa i aportr-li una formació continuada. La feina ben feta defineix sens dubte el dia a dia de l’entitat: “Tots els detectius que treballen a Catalunya estan obligats a col·legiar-se, i els informes que remeten necessiten el visat del Col·legi.” Aquest visat serveix per “donar fe que la persona que ha dut a terme la investigació està legalment constituïda com a detectiu.”
Tot plegat suposa per a la societat una garantia a l’hora de contractar els serveis d’un detectiu privat, i més si pensem que “l’intrusisme és molt freqüent al col·lectiu.” En definitiva, “tenint en compte la importància de la informació que subministra un detectiu, i la necessitat que sigui fidedigna, un Col·legi és fonamental.”
A causa de la joventut de l’entitat, no és estrany que entre els ciutadans hi hagi encara un gran desconeixement del col·lectiu. La iniciativa d’ara fa quatre anys, però, ha estat d’allò més exitosa: “A Catalunya es calcula que hi ha uns tres centenars de detectius privats, i el Col·legi l’integren justament tres-cents membres, que representen aproximadament una quarantena d’agències de detectius. El col·legiat s’ha adonat de la necessitat d’agrupar-se.”
Per la seva banda, la societat també ha modificat el seu punt de vista pel que fa a aquests professionals: “Fa dues dècades, visitar un detectiu privat era tot un esdeveniment que suscitava cert recel. Avui, en canvi, es consulta un detectiu amb la mateixa comoditat que es demana el consell d’un advocat o un economista.”
Què exigeix l’entitat que ens ocupa per obrir les portes a un nou col·legiat? “La professió està acadèmicament reglada. Cal haver cursat tres anys d’estudis a l’Institut de Criminologia. Posteriorment, és necessari sol·licitar al Ministeri de l’Interior una llicència professional per treballar. A partir d’aquest moment, tot aquell que acrediti que està treballant a Catalunya pot i ha de col·legiar-se.”
La institució disposa d’un “codi deontològic que, davant qualsevol queixa per part d’un client, actua en conseqüència. Si és necessari, obrim expedients disciplinaris. Segons la gravetat de la incidència es pot plantejar fins i tot l’expulsió d’un col·legiat; en altres paraules, impedir que segueixi exercint de detectiu a Catalunya.”
El president de l’entitat ens recorda l’existència d’una “llei de seguretat privada que regula de forma molt concreta quines són les tasques que podem desenvolupar. Es tracta, com he subratllat abans, de delictes privats en què no han d’intervenir necessàriament els cossos i les forces de seguretat de l’Estat.”
Ara bé, la tasca del detectiu acostuma a ser en equip: “Vint anys enrere, l’habitual era que un despatx el regentessin un o dos detectius, es treballava de manera individual. Ara, en canvi, a Catalunya, el nombre d’agències integrades per aproximadament deu persones és cada cop més nombrós.”
D’altra banda, els detectius col·laboren amb la policia: “Segons la Llei de Seguretat, quan tenim coneixement d’un fet delictiu, els l’hem de fer saber i, a partir d’aquest moment, ocupar-nos conjuntament d’aquesta investigació.” És més, hi ha casos en què les forces de seguretat de l’Estat sol·liciten l’assessorament de detectius privats. De segur que els informes previs de membres del gremi que ens ocupa poden ser de gran ajuda per resoldre determinats casos.
Josep M. Vilamajó defineix el seu col·lectiu de manera molt entenedora: “Som una mena de farmàcia que subministra el medicament adequat per als dubtes i la inseguretat.” Un medicament molt necessari ara que “la societat avança a un ritme espectacular i requereix tot un seguit de garanties a l’hora de desenvolupar projectes en el camp empresarial.” D’aquí que els professionals de la investigació hagin evolucionat i s’integrin en equips. Els detectius privats també treballen amb particulars, “especialment en casos de desaparicions de persones, en què la intervenció policial no ha portat a cap conclusió.”
Subratlla que un dels progressos importants assolits pel col·lectiu consisteix en el fet d’estar presents en la nova reforma, ja aprovada, de la Llei d’enjudiciament civil. Aquesta llei contempla de manera tàcita l’actuació del detectiu, el tipus d’evidències que pot aportar i el material tècnic amb què treballa. “Abans, en canvi, es posava en dubte la legalitat de les proves subministrades per un detectiu privat. És més, avui dia gran part dels judicis que se celebren a Catalunya disposen de la presència d’un detectiu. És totalment habitual que els jutges acceptin les nostres proves i en treguin conclusions.” És conscient que “se’ns considera un col·lectiu elitista, a causa dels honoraris que percebem.”
Discrepa totalment amb aquest punt de vista, i ens revela que “el Col·legi ofereix els seus col·legiats per participar en els processos de justícia gratuïta, és a dir, per assistir ciutadans que no tenen prou recursos econòmics per contractar els serveis d’un detectiu privat. Els membres del Col·legi són molt conscients d’aquesta necessitat.” I és que el Col·legi Oficial de Detectius Privats de Catalunya té molt clar que el ciutadà té tot el dret a conèixer la veritat.
