Text del 2002.
“Sense renunciar als orígens, ens adaptem constantment a les noves necessitats”
En parlar, ni que sigui col·loquialment, amb el president d’una caixa d’estalvis sembla inevitable que el diàleg hagi de discórrer per l’ampli i complicat vocabulari de les finances i dels negocis, preocupats, alhora, pel creixement institucional i pels seus rendiments. No ha estat aquest el nostre cas, sense que això vulgui dir de cap manera que el senyor Parera no tingui ben assumida la responsabilitat que li pertoca a la cúpula institucional. Josep Parera i Ripoll, immers avui en aquest món on el vertigen del diner és la notícia de cada dia, és, en persona, tot allò que acabem de dir… i quelcom més. Amic, més de l’ésser que del fer, presideix des que fou erigida l’any 1988, la Fundació Caixa Penedès, que s’ha convertit en un bon instrument amb el qual la institució financera reverteix una bona part dels seus beneficis a la societat en general i desenvolupa a l’uníson la seva obra social. L’obligada reducció d’espai fa que la nostra conversa tingui el to distès, resoltament orientat al treball de la Fundació.
Entre les moltes activitats desenvolupades per la Fundació, destaca “l’atenció a la gent gran.” Val a dir que “som una de les caixes espanyoles que més recursos hi dedica.” Aquesta entitat catalana és responsable “d’una residència d’avis i 33 casals per a la tercera edat, la meitat d’ells propis i la resta gestionats en col·laboració amb els ajuntaments.” El treball conjunt amb l’Administració no es limita a l’àmbit municipal: “D’acord amb el Departament de Benestar Social de la Generalitat, col·laborem amb residències geriàtriques i atorguem subsidis a famílies amb un avi a casa.”
L’altre àmbit de treball cabdal en les activitats de la Fundació és “la docència.” L’Escola Familiar Agrària Camp Joliu és propietat de la Fundació Caixa Penedès. Josep Parera resumeix els orígens i objectius d’aquest centre educatiu: “Ens vam adonar que al Penedès, una comarca tradicionalment agrícola, hi mancava un ensenyament especialitzat. Els fills, continuadors naturals, abandonaven el camp a la recerca de noves alternatives professionals.”
Des de la Fundació es decidí que calia posar fi a aquest èxode i, amb aquest objectiu, “vam adquirir uns terrenys per construir-hi una escola.” La idea no podia ser més afortunada: “A l’Escola Familiar Agrària, l’alumne roman en règim d’internat, facilitant-li coneixements teòrics que posteriorment aplica a la seva finca familiar en forma de pràctiques.” En aquesta aplicació de la teoria, el professor “efectua un seguiment de l’alumne i informa les famílies sobre noves tècniques de cultiu.” Camp Joliu ha esdevingut un instrument de promoció de l’agricultura. “Contribuïm a millorar l’elaboració i la comercialització del producte.” Això ha propiciat que el Penedès se sembri de petites caves familiars que han sabut guanyar-se un prestigi.
Aquest centre educatiu no forma únicament viticultors, sinó també productors d’altres conreus, a més d’impartir altres matèries: “Un postgrau per especialitzar-se en disciplines com el Màrqueting i l’Enologia.” L’adaptació a la nova legislació educativa ha propiciat que l’escola reformuli els seus esquemes i proporcioni nous continguts educatius: “Avui els facilitem l’ensenyament obligatori reglat fins els 16 anys. A partir d’aquell moment, procurem que els crèdits voluntaris que inclou l’ESO pertanyin al sector agroalimentari. D’aquesta manera, ha augmentat l’edat dels alumnes i s’ha iniciat l’ampliació de l’escola a fi de donar resposta a les noves necessitats sorgides al món educatiu.”
La Fundació Caixa Penedès encapçala moltes iniciatives que projecten les riqueses de la comarca. A tall d’exemple, el president de l’entitat esmenta “les exposicions i múltiples actes dedicats al món del vi. A més, col·laborem regularment amb institucions dedicades a la recerca sobre aquest producte tan representatiu de la comarca.” I és que el vi no és únicament un element gastronòmic, sinó també cultural.
Parlant de la cultura, la Fundació Caixa Penedès ha organitzat més d’un centenar d’exposicions a les aules de cultura que dirigeix. Paral·lelament a les exposicions, un altre àmbit de divulgació cultural que s’ha desenvolupat és el sector editorial: “Al llarg dels anys 70 vam començar a promoure el treball dels estudiosos de les comarques catalanes. Des d’aleshores hem publicat aproximadament mig miler d’edicions dedicades a l’art, la sociologia, la història, les biografies… Recollim propostes amb què les grans editorials no s’impliquen.” També està al capdavant de quatre biblioteques concertades amb el govern català i la Diputació, i és “la responsable dels trasllats dels llibres en el marc del préstec interbibliotecari, això és, entre les diferents biblioteques públiques de la Diputació.”
La difusió de la cultura mitjançant exposicions i l’edició bibliogràfica es complementa amb el suport que la Fundació dóna a la música: “Som patrocinadors de l’Orfeó Català i, gràcies a la nostra intervenció, l’Orfeó ha pogut organitzar activitats docents per als seus cantaires alhora que s’ha apropat a més públic mitjançant actuacions en escenaris de diferents ciutats.”
A més de patrocinar l’Orfeó Català, la inquietud musical de la Fundació s’ha materialitzat en diferents col·laboracions: “Entre altres coses, patrocinem, des dels inicis, el Concurs de Joves Intèrprets de Piano de Catalunya, que ja va per la 34a edició i que ha estat bressol d’autèntiques figures del món de la música.” Per la seva qualitat i acceptació popular, cal esmentar també els cicles de concerts que la Fundació realitza al seu auditori de Vilafranca.
Pel caràcter social que té la formació dels més joves, l’entitat no descuida l’esport “patrocinant i ajudant diferents clubs esportius de base, a més de col·laborar amb escoles de futbol de les zones on som presents.”
A l’hora de col·laborar en el desenvolupament social i cultural, la Fundació ja no s’atura a límits geogràfics naturals. Mitjançant l’estreta col·laboració amb diverses ONGs, com Intermón i Mans Unides, ha pogut desenvolupar projectes arreu del món: “Aquest any, per exemple, vam contribuir a la construcció d’una escola a Guinea.”
Amb aquest esperit d’ampliació de fronteres i començant amb força el segle XXI, la Fundació ha engegat un ambiciós projecte de futur: “Hem adquirit un edifici de 2.500 metres quadrats al barceloní carrer Princesa per fer-hi un centre cultural a disposició de tots els catalans. Aquest edifici inclourà, entre altres instal·lacions –com un auditori i sales destinades a exposicions itinerants–, un espai dedicat a l’escultor Subirachs, que ens ha cedit 137 peces de la seva col·lecció.”
Grans projectes vers les persones, aquest és l’esperit de la Fundació Caixa Penedès i que la institució distribueix en indrets i sectors molt diversos, sempre, tal i com subratlla el senyor Parera “sense renunciar als orígens però adaptant-nos constantment a les noves necessitats.”
La Fundació Caixa Penedès és l’exemple –a vegades poc valorat– d’allò que les Caixes, conscients de la seva missió social, poden fer i fan per Catalunya.
