Josep Pons Ezquerra
Fotografia cedida
TH, 9è VOLUM. Biografies rellevants dels nostres arquitectes

Sr. Josep Pons Ezquerra

BE+R Arquitectes i CAPLE home

Entrevistat el 14-12-2017.

Als 49 anys viu immers en un apassionant projecte de cases plegables, autosuficients i desmuntables que explora el vessant més humanitari de l’arquitectura. Fill d’arquitecte i arquitecte vocacional des de la infantesa, ha treballat, sobretot, en el sector dels habitatges particulars. No entén la posició europea sobre els refugiats, per una qüestió de principis però també per pròpia necessitat. Sobre el procés català, es nega a admetre que ser lliures estigui renyit amb la pau.

Un cognom famós al món de les curses de motos

El meu destí com a arquitecte estava escrit des de la infantesa. D’alguna manera ho duia als gens, perquè el meu pare, Alfons Pons Bofill, era arquitecte. De totes les activitats que va practicar –també era aparellador i advocat, i havia volgut ser metge–, la que a mi em va captivar va ser l’arquitectura. Recordo que, de ben petit, jo ja feia dibuixos de projectes i que els ensenyava al pare perquè els puntués; i com que havia fet de docent i era catedràtic de Construcció, d’alguna manera les seves eren les puntuacions d’un mestre. I m’animava. Sóc el petit de sis germans, tres nois i tres noies, i l’únic dels sis que ha continuat la professió paterna, perquè el meu germà gran, Sito Pons, va començar la carrera d’Arquitectura però finalment es va decantar cap a una altra professió, la de corredor de curses de motos, amb què va guanyar dos campionats mundials en la categoria de 250 centímetres cúbics. Anys més tard d’aquells dibuixos d’infant, ja amb la vocació ben definida, i després d’haver estudiat als Escolapis de Sarrià, vaig anar a fer el curs final de carrera de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona a Estocolm, Suècia. Val a dir que llavors es tractava d’una carrera que, sense la informatització i la revolució tecnològica posterior, s’allargava uns deu anys de mitjana. La vaig fer sota el mestratge de professors de prestigi com Ferrater o Rubert de Ventós, dels quals en tinc molts bons records. El pare va morir l’any 2007, amb 80 anys, i ho va fer encara en actiu, amb un projecte damunt la taula que jo vaig tenir l’honor d’enllestir.

Pare arquitecte i advocat, pioner de l’arbitratge

El meu avi per part de pare era un important constructor de Barcelona. Entre altres obres, va fer els pavellons laterals de Montjuïc. Als constructors, generalment, els agrada que els seus fills siguin arquitectes, i en el nostre cas, va ser així, fins al punt que l’avi va pressionar el pare perquè ho fos. El pare, malgrat que l’arquitectura li va acabar agradant, va tenir algunes crisis vocacionals episòdiques, i això el va portar a estudiar també Dret. Després d’uns anys d’exercir la professió d’advocat, i d’ocupar-se de tants divorcis com per a avorrir-los, es va acabar especialitzant en la relació entre les lleis i l’arquitectura, en arbitratges, peritatges i dictàmens de patologies arquitectòniques, sobre els quals va escriure un llibre de consulta i assessorament per encàrrec del degà del Col·legi. Fou un pioner de l’Associació d’Arquitectes, Experts, Pèrits i Forenses de Catalunya, de la qual jo també en sóc membre.

Interessat per la pintura i l’arquitectura des de ben petit

De petit ja em fixava en els detalls i en la bellesa de les coses. També anava a un estudi de pintura i pintava a l’oli. I, lògicament, ja m’interessava l’arquitectura. Quan caminava per la ciutat, sempre mirava cap a dalt, comparant, contrastant, buscant la personalitat dels edificis, que acaba sent la personalitat d’una ciutat. Sovint tenia el neguit d’entrar a l’interior dels edificis i de les cases, perquè l’interior expressa la relació entre l’arquitectura i la vida més íntima de les persones.

Mal estudiant però vocacional

Vaig estudiar als Escolapis de Sarrià, però mai no vaig ser un bon estudiant. Era  feliç quan no estudiava, sobretot durant els estius i els anys viscuts a una urbanització de Canyamars, al Maresme, on els veïns teníem un alt sentit comunitari i tot era fàcil, de manera que em va costar molt entendre la necessitat de centrar-me en els estudis. El primer curs de carrera a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona tenia la funció de fer neteja entre els estudiants vocacionals i els estudiants circumstancials. Més de la meitat dels qui entraven, no passaven a segon curs. No va ser el meu cas, perquè jo sí que era vocacional. La teoria la dominava, però vaig haver de fer un esforç en les assignatures més tècniques. Tot i així, captivat com estava per l’arquitectura, ja de petit, la carrera va respondre plenament a les meves expectatives, sobretot quan vaig començar a descobrir la dimensió intel·lectual de l’ofici, la relació entre ètica i estètica, i la multitud de disquisicions que envolten els conceptes arquitectònics. Llavors les assignatures estaven inconnexes dels projectes que fèiem, encara que al projecte final de carrera es conjugaven tots els coneixements adquirits. No conec ben bé com es fa ara, però em semblaria desitjable que es treballés sobre la base de projectes integrats. A l’escola on van els meus fills, un dels pilars fonamentals del programa d’estudis és l’estètica -i em refereixo al nivell d’ensenyament primari-, i sí que puc assegurar que els projectes són ja integrats, és a dir, totes les assignatures (fins i tot les llengües: anglès, català i castellà) parlen d’un projecte comú.

Durant el moment de màxim prestigi de l’ETSAB

Vaig començar a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona el 1988, quan  encara era un referent internacional, i vaig viure des d’allà tota la febrada urbanística preolímpica i olímpica que va tornar a situar Barcelona en el mapa mundial de ciutats atractives, entre altres coses pel seu prestigi urbanístic. L’Escola tenia, també, un gran prestigi perquè el professorat l’integraven grans arquitectes amb projectes molt interessants, com podien ser Óscar Cinnamon,  responsable de projectes, Carles Ferrater, Josep Maria Muntaner, historiador de l’arquitectura amb diversos llibres editats, o Ignacio Paricio, especialista en construcció, també amb obres publicades. Malauradament, aquest prestigi no s’ha cuidat, i avui és una altra cosa. De tot plegat, recordo especialment la duresa de les crítiques quan presentàvem els projectes. No tots els estudiants les suportaven amb prou enteresa. El projecte definitiu, ben fet, era el projecte de final de carrera, que és quan es conjuminava tot el que s’havia après. En els cursos anteriors, la tasca de l’arquitecte estava disgregada en assignatures. L’assignatura de Projectes, per exemple, només se centrava en el projecte en si, no consistia a portar al món real el projecte en qüestió en la seva globalitat. De fet, treballàvem la construcció a una assignatura desvinculada de la del projecte.

Arquitecte Sense Fronteres abans de ser arquitecte

Com tants joves del nostre país fan encara, els estius viatjava a Anglaterra o Irlanda per aprendre anglès. Durant una estada a Belfast, impactat  per la realitat local, vaig anar al Servei Civil Internacional, un camp de treball que feia la funció de relacionar infants protestants i infants catòlics per superar la violenta divisió social aleshores existent en aquell territori, i vaig fer-hi una mena de voluntariat. Allà vaig rebre la citació per incorporar-me al servei militar. Imbuït, però, de l’esperit social que m’envoltava, vaig descartar el servei d’armes i vaig optar per la Prestació Social Substitutòria a Arquitectes Sense Fronteres, que vaig fer des de Barcelona. Evidentment, no era encara arquitecte, però ja feia tasques de coordinació des del Col·legi d’Arquitectes, que albergava la seu d’Arquitectes Sense Fronteres, i estava al corrent dels projectes que es feien a l’Àfrica, sobretot de les escoles i els centres d’assistència primària. Sens dubte, aquesta dimensió humanitària, va deixar empremta en els meus neguits posteriors com a arquitecte.

En lliurar el projecte final de carrera, vaig esclatar a plorar

A Estocolm, ciutat que havia estat olímpica, durant el darrer any de carrera vaig fer el projecte d’un estadi olímpic plegable i desmuntable que pretenia donar resposta a la necessitat de no construir infraestructures olímpiques permanents, normalment condemnades a l’obsolescència després del seu ús episòdic. El projecte tingué tant èxit que la professora coordinadora del programa Erasmus –programa del que vaig ser-ne un dels primers alumnes– em va recomanar que el convertís en el meu projecte final de carrera. Tornat a Barcelona, però, no em vaig atrevir a reproduir-lo, i al final el vaig descartar. Una decisió que va ser errònia, perquè. a vegades cal ser ambiciós, i llavors no em vaig atrevir a ser-ho. Quan vaig lliurar el projecte final de carrera –un altre de diferent–, tot d’una vaig esclatar a plorar de manera incontinent, com en un postpart. Em va sortir de dins la tensió acumulada durant els més de deu anys de carrera, durant els quals havia estudiat i treballat alhora a una biblioteca. Amb trenta anys, per fi havia assolit el meu objectiu de ser arquitecte. Van sorgir, immediatament, nous reptes. M’havia de casar i no tenia res a punt. No volia dedicar-me a l’arbitratge ni al peritatge amb el meu pare, ni volia detectar patologies als edificis, una feina que a ell li donava grans satisfaccions, però que a mi m’ofegava. Volia esdevenir l’arquitecte que tant m’havia costat ser, i fer grans projectes. I vaig començar a buscar feina en algun despatx.

Inicis amb Juli Capella

El primer despatx que em va obrir les portes fou el de l’arquitecte i dissenyador Juli Capella, que ha estat president del FAD (Foment de les Arts i el Disseny) i editor de la revista Domus, molt reconeguda en el sector. Quan m’hi vaig incorporar, érem entre deu i quinze arquitectes. Llavors hi havia el boom dels centres d’oci, i vaig començar portant la direcció d’obra d’un d’aquests centres a Múrcia, per, més endavant, fer el centre Heron City de Barcelona. Haig de confessar que l’estil arquitectònic de Capella i el meu són força diferents, però estic molt agraït per haver-me foguejat professionalment en un despatx tan important. Hi vaig ser durant un parell d’anys, sempre amb l’horitzó, però, de tenir el meu despatx propi, perquè amb el meu pare ja havíem convingut que jo tiraria endavant en solitari.

La casa nova d’en Sito

Ja he comentat que el meu germà Sito havia estudiat els primers cursos d’Arquitectura, i que en tenia alguna noció, però que havia decidit no acabar la carrera. Com que es volia fer una casa nova però no volia confiar el projecte al  pare, i jo llavors era a Suècia –i per tant no estava disponible–, vaig suggerir-li que, a la meva tornada, muntaria un concurs a l’Escola, a través de Pilar Cos, per decidir qui la construiria. Dit i fet; es van rebre moltes propostes interessants, de gran nivell, i  al final, el guanyador del projecte el va fer arribar a Jaume Bach, del despatx Bach i Mora. Tot això va succeir mentre jo feia el projecte final de carrera. Com que era un projecte molt gran i ambiciós, van començar l’obra amb la gran constructora Agroman. Però va haver-hi problemes, i aquesta empresa va deixar el projecte inacabat. Davant aquesta situació, i ja arquitecte, se’m va presentar la possibilitat de portar la direcció de la construcció de l’obra, i vaig acceptar-la. Per poder fer-ho, vaig deixar el despatx de Juli Capella, i d’aquesta manera vaig entrar en contacte amb la firma Bach i Mora. Simultàniament, em vaig associar amb Isabel Torres, una companya de l’Escola que treballava amb Antoni de Moragues, per muntar el nostre despatx. Acabada la casa d’en Sito, en Bach, que s’estava fent la casa al costat, em va demanar que en portés la direcció de la construcció de l’obra.

Ens establírem a Esparreguera

Als primers temps del despatx, l’any 1998, érem quatre arquitectes: els dos fundadors;  Santi Vendrell, un company de l’Escola que ens va ajudar molt, i un altre ajudant. Després s’hi va incorporar Mark de Rooij, un arquitecte holandès parella de la Isabel, a qui havia conegut fent l’Erasmus a Delph. En Mark havia vingut aquí per amor, però també per treballar al despatx d’Enric Miralles, i ens ajudava tant com podia. Durant bastant de temps vam fer equip en Mark, en Santi, la Isabel i jo. La Isabel és filla d’Esparreguera, i el seu pare és constructor d’aquesta vila, d’una nissaga de professionals d’aquest ofici, i se’ns va plantejar la possibilitat de traslladar-hi el despatx. Fins llavors, l’alternativa havia estat instal·lar-nos al despatx del meu pare, a Barcelona. Fins i tot, vam arribar a sospesar la possibilitat de tenir dos despatxos, un a cada lloc, però vam veure que duplicar despeses era un error; i com que Barcelona estava molt saturada d’arquitectes, ens va semblar interessant convertir-nos en els arquitectes de referència a Esparreguera per a clients particulars. Vam decidir, per tant, anar-nos-hi, ja incorporant-hi plenament en Mark després de la mort d’en Miralles. Passats uns anys, puc dir que no ens va anar gens malament, i que l’opció que vam prendre va ser encertada.

Els efectes demolidors de la crisi

La crisi de 2008 ens va fer molt de mal. Abans de l’estiu de 2007, ens plovien els encàrrecs. Un mes després, quan vam tornar de vacances el primer de setembre, s’havien anul·lat tots. Absolutament tots. I com a nosaltres, va passar a la majoria dels despatxos. Fou una crisi d’efectes demolidors. Vam haver de demanar una pòlissa de crèdit per no tancar, circumstància en la qual no ens havíem trobat mai; i per fer una xarxa de contactes, vam crear i impulsar el Cercle d’Iniciatives Empresarials d’Esparreguera a la recerca d’una sortida, fent mans i mànigues amb totes les eines que teníem. Jo en vaig ser el secretari i la Isabel, la presidenta. A banda d’aquesta iniciativa –avui ja dissolta–, i arruïnats els promotors, vam poder tirar endavant amb clients particulars. Vam decidir especialitzar-nos cadascun en un camp. Jo vaig optar per buscar solucions prefabricades i industrialitzades en el món de l’arquitectura, que és el que m’ha dut al projecte de les cases plegables que tinc ara entre mans.

Clients que acaben sent amics

Hem tingut alguns clients promotors, però la majoria dels nostres clients són particulars, perquè els habitatges familiars han estat la meva passió. És molt habitual que al cap de quinze anys de la construcció de la seva casa, els mateixos clients em demanin reformar-la per adaptar-la a les noves necessitats. Amb la majoria de clients acabo establint una relació d’amistat, perquè em confien el seu aixopluc, la casa, el bé més preuat que té una família. Quan s’acaba l’obra, hi ha molta tensió acumulada. Normalment, han estat mesos de grans debats entre la parella; i mesos, també, de molt d’esforç econòmic. Passat un temps, però, quan tot està al seu lloc, els agraïments per la feina feta són la norma i, generalment, el ferment d’una nova relació amical, perquè t’han confiat la seva qualitat de vida i els has deixat satisfets.

Cases plegables, autosuficients i automuntables

La meva aposta personal ha estat aprofundir en l’empresa CAPLE de cases plegables,  un projecte que sorgeix de la recerca de la industrialització en el camp de l’arquitectura i també del meu contacte amb el sector de l’emprenedoria corporativa, amb la intenció de promoure la innovació entre les grans corporacions, que sovint tenen els recursos però no tenen el neguit d’innovar. La meva germana, regidora d’Economia de l’Ajuntament de Sant Esteve de Sesrovires, em va informar del concurs de l’Innobaix que he citat abans, m’hi vaig presentar, i el vaig guanyar amb un projecte d’habitatges plegables, autosuficients i automuntables amb una funció social. Un projecte concebut per dotar d’un habitatge  digne la gent que no en disposa de cap, entès aquest habitatge digne com un pas previ a l’accés a un habitatge del mercat reglat, tant en contextos de pau com en contextos de guerra, com ara els camps de refugiats. El neguit de la plegabilitat i l’automuntabilitat sempre l’he tingut, ja des del temps d’aquell estadi olímpic que vaig dissenyar a Estocolm quan encara estava estudiant.

Plaques de formigó de patent americana

A aquestes alçades del segle XXI no s’entén que l’arquitectura no opti més per la prefabricació i la industrialització, que són més factibles, ràpides i econòmiques; no s’entén que l’arquitectura no hagi superat encara l’estadi del manobra posant maons. El sector que facilita millor aquest gran canvi és el de l’habitatge privat. En aquesta línia, BE+R Arquitectes va començar a treballar amb Espandec  –que ja no existeix–, propietat de la família Torrella, d’El Bruc, empresa que tenia una patent americana de plaques alveolars de formigó que servien per construir-ho tot (parets, sostres, façanes…) sense residus d’obra i de manera molt ràpida. En els primers habitatges prefabricats que vam fer conjuntament, entre ells la casa d’un amic meu, Juan Carlos Velat, tot va funcionar com esperàvem tret del factor del preu, perquè no es van reduir els costos segons els càlculs previstos, en tractar-se d’obres petites com són els habitatges particulars. Sí que es reduïen en el cas de grans obres, com ara naus industrials o edificis públics. Però nosaltres treballàvem sobretot en habitatges, en obres petites. Per tant, s’imposava revisar conceptes. La col·laboració amb Espandec va continuar, i ens contractaren per fer estudis i també per a una promoció per a ells a fi de vendre’n el sistema constructiu d’habitatges prefabricats. L’any 2008, però, la crisi va aturar la promoció quan ja se n’havien fet els fonaments.

Habitatge de transició per als refugiats

Lògicament, la tècnica de les cases plegables també està sotmesa a l’evolució constant, i després de les primeres obres,  vaig passar de fer cases prefabricades amb sistemes pesats a fer cases prefabricades amb sistemes més lleugers, en sec. Com jo seguia amb el neguit social dels habitatges prefabricats, fou amb aquest esperit que em vaig presentar al concurs d’Innobaix l’any 2013, quan el problema dels refugiats i desplaçats encara no era tant de primera plana com és avui. La meva proposta d’habitatge de transició i reutilitzable podia ser útil per a la gent que no té accés a un habitatge o per als camps de refugiats, que al final solen ser menys provisionals del que es preveu, i això fa que les tendes de campanya inicials, proporcionades per les organitzacions no governamentals o per les autoritats locals, s’acabin deteriorant.

Molt agraït als inversors del projecte CAPLE

El projecte CAPLE continua més viu que mai. Superada ja l’etapa de la recerca i el desenvolupament, tenim un prototip patentat amb la categoria A, indicativa del nivell màxim d’utilitat. Va ser presentat l’any passat a AidEx, una fira d’àmbit global d’ajuda humanitària que es fa a Brussel·les, amb molt bona rebuda i molta expectació. Ara toca implementar-lo. Des de l’inici del projecte vàrem rebre l’assessorament de l’Innobaix i el suport de la farmacèutica Bayer, que ens va posar amb contacte amb un dels nostres proveïdors; Taver. També el recolzament total d’un dels meus clients, Cristina, i més endavant d’en Sito, igualment soci nostre. Ells hi participen desinteressadament, i els hi estic molt agraït perquè la seva contribució ens ha permès fer la recerca per tirar endavant el projecte. No cal dir que durant aquest «mentrestant» també he continuat fent reformes i rehabilitacions per a habitatges particulars. A més, hem canviat de seu: ara ja no som a Esparreguera, sinó en un entorn i localització més adequat per a CAPLE, com és Castellbisbal.

Autobastiment d’aigua i llum

Per tal d’aconseguir l’habitacle o caixa habitable ens hem associat amb Taver,  empresa catalana de Martorelles que fa cambres frigorífiques per a hostaleria i supermercats,  que té una patent, un sistema d’ancoratge, que ens ha ajudat molt a l’hora de resoldre l’acoblament de les peces per obtenir una caixa estàtica a escala humana que isoli tèrmicament de l’exterior i permeti la confortabilitat de les persones allotjades. Entre altres coses, estem satisfets  d’haver assolit el veritable repte, que és que l’habitacle s’abasteixi de llum i aigua a través d’una bossa d’autosuficiència que capta l’energia solar i recull, emmagatzema i distribueix l’aigua pluvial, fins a tres mil litres; una xifra que, segons els càlculs dictaminats per ACNUR de vint litres al dia per persona, pot abastir d’aigua una família de quatre individus. Això sí, sempre tenint en compte les condicions pluviomètriques de la zona d’implantació. Un cop acumulada l’aigua, l’aljub té unes sortides per gravetat que baixen just als punts d’aigua que es necessiten dintre de l’habitatge.

Casa plegada, amb full d’instruccions, per muntar en menys d’un dia entre dues persones

Així mateix, hem previst també un dispositiu sèptic de PVC reforçat, autoformable quan s’omple, una cavitat cilíndrica amb triple compartimentació per a la decantació anaeròbica fins a la finició, que sobreïx per permetre la sortida de les aigües filtrades; que en termes més planers vol dir que hem aconseguit recollir, filtrar i infiltrar a terra les aigües fecals ja netes i sanejades, i sense contaminar el sòl, perquè les aigües subterrànies acabarien infectant els rius. Lògicament, en el resultat final de la casa ha primat la funcionalitat sobre l’estètica, perquè és un producte de primera necessitat. També hem tingut en compte que les seves peces més grans, els panells que conformen tot l’envoltant,  siguin fàcils de portar entre dues persones, i que càpiguen als contenidors de transport marítim, perquè la idea és exportar aquesta construcció a tot el món. Dit altrament: servim una casa plegada, amb full d’instruccions per muntar parets i sostre en un dia, o menys. I tan sols entre dues persones, amb portes i finestres ja incorporades. De fet, jo l’he muntada en només tres hores.

Un dels nostres partners és francès

Al nostre país ha de fer un esforç en tecnologia perquè, de vegades, és complicat trobar aquí les solucions tècniques necessàries. Per tal d’aconseguir la bossa d’autosuficiència superior que abans he explicat, vaig visitar moltes empreses del nostre teixit industrial. Una experiència molt interessant però, en aquest cas, infructuosa. Finalment, vam trobar la solució en una empresa francesa, de Lió, que avui és també un dels nostres partners. Va ser un camí ple d’entrebancs que ens van ocupar força temps, però d’alguna manera aquestes són les circumstàncies habituals inherents a qualsevol solució que veritablement aporti novetat i impliqui innovació. Vist amb perspectiva el balanç de l’experiència  no pot ser més que positiu, i  el resultat final és un producte de molta qualitat; tanta, que hi ha qui considera que per als refugiats és una mica massa.

No entenc Europa ni el Primer Món en general

No entenc com estan actuant els governs europeus amb el tema dels refugiats i les grans migracions que ens estan arribant, el gran drama humà del present segle XXI. Ja no es tracta d’humanitarisme ni d’ajut, sinó de les necessitats demogràfiques de la maquinària de funcionament europea. No entenc que els girem la cara, que ni tan sols els mirem als ulls o no els donem ni aigua. Hauríem d’estar agraïts que vinguin, i rebre’ls amb els braços oberts, perquè tal com va la nostra natalitat, els europeus de la meva generació no podran percebre les pensions per a les quals han cotitzat durant tota la seva vida laboral. Aquestes migracions són inexorables, no es poden aturar. Per tant, com abans ho assumim, abans deixarem de veure-les com un problema i les veurem com una oportunitat. I no em refereixo tan sols als refugiats de guerra, sinó també als refugiats dels efectes del canvi climàtic, com ara la pujada del nivell del mar dos o tres metres, prevista per a l’any 2100, que negarà terres que avui alberguen i sostenen econòmicament milions de persones de zones rurals deltaiques i barris marginals de ciutats costaneres dels països en via de desenvolupament poc resilients, sense mitjans per fer front al problema, com ara Bangladesh, pràcticament al nivell del mar i poblat per més de cent-cinquanta milions de persones. Els desplaçaments i les necessitats d’emergència habitacional seran d’una magnitud inconeguda fins ara. Per no parlar d’Àfrica, que tenim a tocar, i que es calcula que doblarà la seva població cap al 2050.

Camps de refugiats  gens provisionals

Cal entendre que el nostre projecte té en compte, també, que els camps de refugiats estan esdevenint una realitat cada vegada menys provisional i conjuntural, i més estructural. Per exemple, el camp de refugiats de Kakuma, al nord-oest de Kènia, ja té vint-i-cinc anys d’història, i encara continua rebent gent. Actualment, esperen allotjament unes dues mil persones acabades d’arribar, però no hi ha lloc per a més. En origen hi cabien 95.000 , però ja n’hi ha 190.000 d’una vintena de nacionalitats. Per a descongestionar-lo, l’ONU i les autoritats locals preveuen el trasllat de milers de refugiats a un camp nou situat a deu quilòmetres de distància. Cal no oblidar que Kènia ja té dins dels seus límits el camp de refugiats més gran del món, Dadaab, que alberga tres-centes mil persones procedents de Somàlia. Al nou camp hi ha més ombra que a Kakuma, per tant, més pluviometria. Però els habitacles no són dignes. Mentrestant, milers d’històries humanes tindran lloc: embarassos no desitjats, matrimonis adolescents, menors sense escolarització, malalts que no podran ser operats. Pura supervivència a l’ordre del dia. Almenys, que tinguin quatre parets dignes per afrontar-la.

Ajuda no tan humanitària com es pensa

No m’agrada dir-ho, però la meva experiència m’obliga a no callar-m’ho: en el sector de l’ajuda humanitària (Creu Roja, ACNUR, Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats…) hi ha molta hipocresia. Són grans corporacions amb molta infraestructura, que impliquen molta gent, i per tant, molts interessos, de manera que el seu principi fundacional passa a segon terme davant la necessitat de subsistir com a tals. El seu sentit primari ja no és ajudar, sinó perpetuar-ne el modus vivendi dels  integrants. Això fa que, més que solucions estructurals, tapin forats, aportin remeis a curt termini, malgrat saber que no serviran per acabar amb el problema a la llarga. D’altra banda, m’he entrevistat amb el Govern català, en concret amb el seu responsable per a temes d’Immigració, Oriol Amorós, per interessar-lo en el projecte CAPLE, i tot i que m’ha felicitat per la iniciativa, la realitat és que l’Administració catalana disposa d’un àmplia xarxa de pisos per acollir. Passa el mateix amb el consistori barceloní, que té milers de pisos en propietat per utilitzar com a  lloguer social. Malgrat tot aquest potencial, com que el govern central no deixa arribar refugiats, no en podem acollir.

Des de les necessitats dels immigrants o refugiats fins a les dels treballadors

Les cases CAPLE cobreixen les necessitats de governs municipals que han de vetllar per les condicions de vida dels seus conciutadans i dels desplaçats que arriben i s’instal·len a les perifèries de les ciutats, com una manera més eficaç de treballar en favor de la convivència entre els uns i els altres. També cobreixen les necessitats de les Nacions Unides (UNHCR)  i de diferents ONG que vetllen per les condicions de vida dels refugiats i que han de garantir la salubritat dels camps mitjançant la substitució de refugis i tendes precàries quan el camp ja s’ha fet crònic. Un altre client potencial són corporacions empresarials que han d’oferir habitatge, un assentament temporal mòbil,  als seus treballadors tan a prop com sigui possible del lloc de treball, ja siguin infraestructures viàries, prospeccions mineres o fluvials. Volem arribar a tot arreu on algú necessiti un habitatge digne temporal.

Criteris de les reformes i les rehabilitacions

En el cas de les reformes i les rehabilitacions d’habitatges, que conformen la part més important de la meva feina remunerada, no tinc un criteri fix. Depèn molt de cada habitatge. Hi ha edificis que valen molt la pena perquè van ser concebuts amb molt bon criteri, i que, després d’un seguit de reformes, s’han anat espatllant. Quan això passa, mirem de recuperar l’esperit i l’esplendor originals i de treure-li tot el que l’ha deteriorat. Si les necessitats són diferents, pel que fa a nous usos, mirem d’adaptar l’estructura interior a aquests nous usos. Amb reformes i tot, els espais que conformen les nostres llars continuen sent massa rígids. Les cases acumulen històries i esdevenen ens pesats. La recerca de la flexibilitat dels habitatges ha estat sempre una constant entre els arquitectes, però hem d’admetre que no s’hi ha trobat encara una solució plenament satisfactòria, i que l’estímul de trobar-la, per tant, encara segueix plenament vigent.

Entre l’art, l’economia i la burocràcia

L’arquitectura té una dimensió artística innegable, i dins de tot arquitecte veritablement vocacional hi ha l’ànima d’un artista. Tanmateix, hi ha una gran pega que els arquitectes anem descobrint a mesura que anem desenvolupant la nostra professió, i és que els entrebancs a superar són tants, que bona part de la nostra feina esdevé burocràtica, i també massa supeditada als factors econòmics o pressupostaris. Davant d’aquests imponderables, l’art queda relegat, i va desapareixent a mesura que l’obra avança i es concreta. Sovint hi ha un gran canvi entre l’esbós inicial d’una obra i la realització final. També compten les limitacions i les normes, és clar. Val a dir que alguns arquitectes privilegiats poden mantenir l’esperit artístic fins a l’acabament de l’obra. Són casos comptats, gent molt fidel als seus principis que s’ha guanyat el prestigi a base de rebutjar encàrrecs que els obligaven a fer canvis sota criteris pragmàtics.  Els que no ens comptem entre aquests privilegiats, però, hem après a viure igualment amb goig la nostra feina i la nostra vocació, malgrat aquests entrebancs.

Ser lliures no hauria d’estar renyit amb la pau

Els arquitectes no som gaire amics de donar-nos a conèixer. No tenim vocació mediàtica ni ens tempta la fama personal. No ens agrada, tampoc, fer-nos propaganda. Tendim a menysprear la comunicació de la nostra feina. No té sentit que sigui així, però és així, és una realitat constatable. Tampoc no ens agrada significar-nos políticament. Tanmateix, la situació que viu Catalunya bé val un comentari, pel que té d’històrica. Ara ha arribat a un punt molt complicat. És indubtable, però, que té una part bona. Molt bona, diria, fins i tot; i és que s’han destapat moltes coses, moltes injustícies que estaven ocultes i que amb el Procés s’han fet visibles com mai, com ara la corrupció de molt gent que ha buscat el seu benefici personal, en comptes del benefici comú, o fer evident que els mitjans que utilitza l’Estat espanyol per imposar els seus interessos i defensar les seves fronteres no sempre prou democràtics. Ara sabem la cruesa a la qual ens enfrontem, que inclou amenaces de massacres al carrer. L’Estat Espanyol ens ha fet saber que ser lliures està renyit amb la pau, i això és terrible. En qualsevol cas, res no podrà amb la il·lusió dels catalans per tal de poder funcionar lliurement i pacíficament.