Text del 2002.
“Si desapareguessin les pistes d’esquí, estic gairebé convençut que el Pirineu quedaria desert”
Han quedat enrere aquells anys en què Josep Pujol, president de l’Associació Catalana d’Estacions d’Esquí i Activitats de Muntanya, agafava els esquís que li havia fet el fuster, les botes el sabater i les fixacions el manyà, tots ells de Camprodon, els lligava a la bicicleta i anava fins a Ripoll per agafar el tren que el deixava a la Molina. Ara, Catalunya compta amb deu estacions d’esquí alpí, entre les quals la que ell mateix va fundar, Vallter 2000, i sis d’esquí nòrdic, i la principal tasca de l’Associació és que totes puguin gaudir de determinats avantatges i posar en comú els temes que els preocupen. És el mateix Josep Pujol qui ens fa cinc cèntims de la importància que té per a tots els empresaris de la neu i de la muntanya aquesta entitat fundada a principis dels setanta: “El nostre és un sector molt complicat, amb unes inversions importantíssimes i on cadascú té una estructura i unes característiques diferents, fins i tot pel que fa al clima. Per aquesta raó, els canvis d’impressió que puguem tenir entre nosaltres són fonamentals, però també ho és el fet de formar part d’una entitat europea com és la FIANET (Federació Internacional d’Associacions Nacionals d’Explotadors de Telefèrics) i que ens haguem proposat uns objectius comuns.”
El senyor Pujol, que fa cinc anys que és president de l’Associació, creu que el que importa és “entendre que aquests negocis funcionen no només sabent vendre el producte, sinó també eliminant costos de producció”, i això és el que han procurat fer tots junts: “Hem aconseguit avantatges en el consum del gasoil, obtenint el mateix preu que s’aplica a l’agricultura i a la pesca, la qual cosa ens fa estalviar molts diners. I no estem parlant de combustible per a vehicles de carretera, sinó per a les màquines que trepitgen i preparen la neu durant la nit, perquè cada una gasta de quinze a divuit litres l’hora i treballen vuit hores cada nit.”
Un altre dels acords importants és el que tenen amb les companyies elèctriques: “Els canons de fabricació de neu, per exemple, funcionen amb energia elèctrica i suposen un cost molt elevat. També hem pactat convenis amb entitats bancàries, empreses subministradores de materials, companyies d’assegurances per facilitar l’assistència mèdica als esquiadors, i cal destacar les gestions que fem per aconseguir subvencions del nostre govern.”
No podem oblidar, però, que de la rendibilitat que suposa una estació d’esquí no se’n beneficien només els empresaris del sector, sinó també les empreses d’hostaleria i restauració, els comerços, les immobiliàries i, en definitiva, tot el territori pirinenc: “De la gran quantitat de diners que generem, nosaltres només en gaudim d’entre un 13% a un 15%, per això s’ha de donar a les estacions d’esquí la importància que es mereixen, perquè estem contribuint a l’equilibri territorial, som el motor de les nostres comarques. Si desapareguessin les pistes d’esquí, estic gairebé convençut que el Pirineu quedaria desert.”
El mateix Josep Pujol va veure com canviava la Vall de Camprodon després de l’entrada en funcionament de Vallter: “De 4.200 habitants arribem a l’entorn de 15.000 els caps de setmana i vacances, i no solament hem aconseguit un turisme d’hivern, sinó que també l’hem aconseguit ampliar a tot l’any.”
Un dels temes que més preocupa els empresaris de l’ACEM és el de l’accidentalitat: “Aquest ha estat un hivern molt dur en aquest sentit, però després de reunir-nos tots nosaltres i els nostres companys andorrans vam arribar a la conclusió que havíem de seguir treballant per la seguretat de les nostres pistes, però que la major part d’accidents es produeixen fora de l’àrea esquiable i per persones a qui els agrada molt practicar la cultura del risc.”
El que els falta és, probablement, una mica d’autoritat dins de l’estació, sigui de l’Administració o bé conferida als mateixos empleats: “Tenim un servei de pisters, amb professionals molt ben preparats, però no sempre se’ls fa cas i ells no poden fer res per impedir que una persona es decideixi a passar per un lloc massa perillós o a anar a una velocitat inadequada en funció de la categoria de la pista.”
La preocupació que tenen aquestes empreses és millorar la seguretat de les pistes, tal com esmentava fa un moment Josep Pujol, i això ho aconsegueixen preparant-les cada nit, posant-hi una bona senyalització i proteccions en llocs determinats, però també amb la formació de tot el personal, des del tècnic fins a les persones que estan a la recepció: “Des de l’ACEM s’organitzen cursos per a tots aquests professionals durant els mesos d’octubre i novembre, cursos tan diversos com els de conductors de telesquís, els de pisters, de màrqueting i tot el que comporta el funcionament d’una estació. El cert és que tenim molt d’èxit i que els nostres professors han anat a impartir cursos també a l’àrea de Madrid, perquè tenen una gran preparació.”
Una de les qüestions de què més es parla darrerament és sobre la neu artificial, que va néixer als Estats Units per garantir l’obertura de les pistes en cas que no nevés i que s’ha convertit en quelcom de molt més important: “La forma com s’esquia avui no té res a veure amb la de fa 25 anys i això significa que si no tens neu artificial, encara que hagi nevat molt, probablement al cap d’unes hores les pistes quedin impracticables, perquè hi hauran passat molts esquiadors i això afectarà la qualitat i la quantitat de neu.”
Així, doncs, la neu artificial ajuda a la regeneració de les pistes i permet que les estacions donin un bon servei als clients: “Ara bé, quan no hi ha neu natural i, per tant, l’entorn de les estacions perd l’aspecte blanc, tot i tenint les pistes en òptimes condicions amb neu artificial, hi ha gent que no es creu que es pot esquiar igual o millor amb aquest tipus de neu.”
Sovint, s’ha parlat dels problemes que aquesta neu pot ocasionar al medi ambient, però sembla que és tot el contrari: “Aquesta és una neu que costa més de fondre i això, precisament, permet que, en arribar el bon temps, el desglaç mantingui el cabal dels rius pirinencs.”
Ens preguntem si seria possible de poder veure mai a Catalunya uns Jocs Olímpics d’hivern, i el senyor Pujol Aulí comenta amb sinceritat: “El d’uns Jocs és un procés força complicat i no es prepara amb un any. Jo he estat a diverses competicions olímpiques, perquè el meu fill Jordi hi ha participat en tres ocasions, i he pogut veure la quantitat de feina que hi ha darrere d’un certamen d’aquestes característiques. Ara, Andorra i Aragó sembla que volen presentar les seves candidatures i, si aquest és el cas, Catalunya hi podria participar, perquè uns jocs no es desenvolupen en una sola estació.”
Els esports d’hivern han estat la passió de Josep Pujol i això es nota en tots el seus comentaris. Pastisser i forner d’ofici, fill del fundador de les famoses Galetes Pujol, ha sabut convertir-se en un empresari de la neu i en un president de l’ACEM que treballa amb la voluntat de tirar endavant un sector que mou xifres astronòmiques cada hivern al nostre país i que fa gaudir del lleure a un gran nombre de catalans. Per aquest motiu també ha estat guardonat pel govern de Catalunya amb la Medalla Francesc Macià i la Medalla d’Honor del Turisme de Catalunya.
