Text del 2002.
“En les qüestions mediambientals tothom s’atreveix a opinar, quan han de ser examinades i mesurades seguint un criteri científic”
Una de les pedres angulars –i un dels avantatges– de la nostra societat és la gran quantitat d’informació a la qual tenim accés. A més a més, els mitjans de comunicació s’encarreguen de destacar i desenvolupar tots aquells esdeveniments, descobriments i fets considerats de primer ordre per a la vida dels ciutadans. No obstant això, l’ingent nombre de notícies, de gran complexitat quan es tracta de qüestions científiques i d’interessos creats per les grans corporacions econòmiques i ecologistes –interessos sovint divergents entre si–, dificulta en ocasions la difusió objectiva i completa dels fets, sobretot en el cas de les qüestions relacionades amb el controvertit medi ambient. A més, “les repercussions en la imatge d’una entitat per la difusió incorrecta d’un fet que s’hi relaciona, són difícilment subsanables perquè, mentre que la notícia pot haver aparegut en primera plana i amb uns titulars grans i cridaners, la seva rectificació, si s’escau, com a màxim ocuparà un petit requadre de les pàgines centrals que pocs lectors llegiran. I el mateix passa en el cas dels mitjans audiovisuals.”
La impotència que ocasionava aquesta situació en els treballadors del sector químic va ser el detonant de la creació d’AMICLOR, una associació amb uns objectius ben clars: “La nostra organització no va néixer dels interessos dels fabricants, sinó dels professionals del sector. Concretament, som el fruit de les crítiques i denúncies continuades dels mitjans de comunicació que manifestaven que hi havia productes químics que podien ser mortals. Davant d’aquesta situació, els posteriors fundadors, molts d’ells amb càrrecs sindicals, van voler determinar quin era el risc real per als treballadors i per a la societat. Amb les dades obtingudes a través de les empreses, van poder arribar a la conclusió que aquestes denúncies eren falses. Amb tot, van voler contrastar aquesta opinió i van adreçar-se a les universitats i als centres d’estudi, els quals van ratificar el dictamen inicial de les empreses. Els resultats finals ens animaren a divulgar el fruit de les nostres investigacions, que desmitificaven les pors difoses pels mitjans de comunicació. Volíem que l’opinió pública tingués la informació objectiva sobre la possible contaminació durant els processos de fabricació i la posterior utilització d’aquestes substàncies o estris. En aquest sentit, érem molt conscients que tota la societat n’era usuària, perquè tothom fa servir lleixiu o plàstic en la vida quotidiana. Per aquest motiu, AMICLOR va ser una associació oberta a tothom des dels seus inicis.”
Entre les activitats que gestiona aquesta associació destaca “la publicació d’un butlletí trimestral amb un article central en què s’aclareixen dades difoses pels mitjans de comunicació o per organitzacions ecologistes que no es corresponen amb la realitat objectiva. Sovint, es tracta d’una malinterpretació de la informació perquè s’ha sintetitzat en excés o perquè s’ha publicat d’una manera descontextualitzada. Això és el que succeeix amb el cas de l’emissió de dioxines: en els processos de fabricació de PVC les indústries del sector destrueixen les dioxines per un sistema intern, al contrari que en un incendi forestal o una erupció volcànica, en què se’n generen gran quantitat de forma natural.”
En aquest sentit, és important assenyalar que “l’ecologia és una ciència que es fonamenta en la biologia, la qual cosa no vol dir, però, que els ecologistes siguin científics. A més a més, en general, en les anomenades qüestions mediambientals tothom s’atreveix a opinar, quan el cert és que han de ser examinades i mesurades seguint un criteri científic.”
L’actuació d’AMICLOR ha permès corregir excessos de zel en l’actuació d’algunes organitzacions ecologistes al territori de l’Estat espanyol: “Hi ha hagut intents legalistes de prohibir l’ús de PVC a diverses poblacions espanyoles. Aquesta temptativa alarmista i sense cap mena de fonament científic, ha estat frenada gràcies a les reunions que hem mantingut amb les autoritats municipals de les zones afectades. Els documents que parlen dels avantatges i inconvenients de l’ús d’aquests materials acostumen a ser molt densos i de difícil valoració si no es tenen els coneixements científics idonis. Això propicia que se’n pugui fer una lectura errònia i relativa. Tanmateix, també s’han de tenir en compte els interessos comuns de determinades organitzacions ecologistes internacionals. Això explicaria que, per exemple, s’hagi intentat implantar la mateixa prohibició, i amb el mateix text, sobre l’ús del PVC a localitats de les Illes Balears i d’Andalusia.”
Aquesta esmena per part d’AMICLOR ha estat possible gràcies al fet que “sempre hem estat rebuts, escoltats i molt ben atesos per les autoritats corresponents.” Aquest fet contrasta amb la rebuda més aviat tèbia de l’opinió pública: “Es tendeix a creure més les informacions alarmistes i negatives, que no pas la realitat objectiva que, per altra banda, sol ser força més complexa.”
Tot i que les seves relacions amb les administracions són molt bones, sempre han desitjat mantenir la seva independència tant respecte de les patronals del sector químic per a les quals treballen els professionals fundadors d’aquesta associació, com de les administracions. Aquest és el motiu pel qual rebutgen majoritàriament les subvencions per poder continuar amb la seva activitat, llevat de “l’ús de les instal·lacions de l’Hotel d’Entitats de la Pau. Un hotel ideat per a organitzacions cíviques com la nostra i cedit per la Generalitat, on tenim la nostra seu social i pel qual paguem una taxa simbòlica. Les subvencions tenen un doble vessant, perquè en un primer moment poden impulsar l’activitat de l’organització, però també poden crear una dependència que coaccioni o limiti els seus moviments en un moment donat.”
AMICLOR forma part de l’extensa i intensa xarxa d’organitzacions cíviques existents en el nostre país, tot i que la seva tasca i àmbit d’actuació tenen un abast estatal: “El moviment associatiu forma part de l’essència i la història del nostre país, i és imprescindible perquè el marge de maniobra d’aquestes organitzacions és més gran que el d’altres institucions, ja que són autònomes en les seves actuacions.”
