Text del 2001.
“Crec que la clau de l’èxit ha estat mirar sempre endavant i no tenir mai por de buscar noves solucions i mercats”
Com a estudiant, Josep Valls no es va marcar mai un objectiu concret, però va anar fent de mica en mica fins a llicenciar-se en ciències econòmiques i treure’s el títol de gestor administratiu: “Als catorze anys vaig fer un parèntesi en els estudis, em vaig incorporar al món del treball i després vaig començar la formació professional administrativa. En a-cabat, em vaig matricular a la diplomatura d’empresarials, i més endavant a la facultat d’econòmiques. Durant un temps, d’altra banda, vaig exercir com a professor de formació professional, i no va ser fins l’any 1994 que em vaig decidir pel meu propi despatx.”
En aquells moments, ell i dos germans tenien un negoci relacionat amb l’automoció: “Vaig entendre que el meu futur no era aquell i se’m va presentar l’oportunitat d’agafar en traspàs el petit negoci de corresponsal de ges-toria d’un amic, Quimet Juncà, que es volia jubilar.”
L’experiència que, malgrat la seva joventut, tenia en Josep en aquells moments i la relació amb la gent del poble van fer que ben aviat comencés a tenir força feina: “Jo havia treballat a diverses empreses petites i les coneixia molt bé per dins. Això em va ajudar molt a l’hora d’assesso-rar-les des de fora i entendre’n el funcionament, cosa que és fona-mental pel tipus de feina que faig.”
A més, tampoc començava exactament de zero: “El despatx d’en Quimet ja tenia clients i el que calia era mantenir-los oferint-los un bon servei. D’altra banda, malgrat que jo sóc nascut a Sant Feliu de Buixalleu, coneixia molta gent d’Ar-búcies i això em va facilitar les coses.”
I és que el tracte personal amb els clients és la base d’una assessoria com aquesta: “Treballo per a petites empreses, de no més de 25 treballadors, i la meva tasca personal es basa sobretot en escoltar-los i parlar amb ells, per tal de resoldre els petits problemes que se’ls van presentant i evitar per endavant tots els que puguin venir. Es tracta de fer d’assessor empresarial, però també personal, perquè en aquestes estructures petites és molt difícil de trobar el límit entre una i altra cosa.”
Arbúcies és un poble eminentment industrial, en què el 70% de les empreses estan relacionades amb el món de la fabricació d’autocars: “Hi ha diferents empreses exportadores d’autocars, una indústria que ve de molt temps enrere, quan s’hi van fer les primeres tartanes de fusta perquè era un poble que disposava de molta d’aquesta matèria primera. En els darrers anys, tanmateix, hi ha hagut un procés de subcontractació d’empreses i tallers més petits per fer-los treballs puntuals. Així és com s’ha creat una xarxa d’indústries de dimensions reduïdes de bons professionals del sector.”
I són aquests petits empresaris els principals clients d’Ofiser: “El gran gruix de fàbriques subcontractades està donant vida a Arbúcies i ha fet que hi arribés molta gent de poblacions veïnes, i també immigrants, a treballar-hi.”
Sembla perillós que un poble depengui tant d’un sol sector: “També hi ha els brolladors d’aigua i el tèxtil, i molta de la gent que hi treballa no és del poble, de manera que davant d’una crisi, potser la població no se’n ressentiria tant com sembla a primera vista.”
D’altra banda, Arbúcies, malgrat aquesta gran demanda de treballadors, no creix en excés: “La seva situació física, al peu del Montseny, és un gran reclam per als qui busquen segones residències, però no hi ha gaire gent de fora que decideixi quedar-s’hi a viure. Tot i que l’eix transversal ha estat de gran ajuda per obrir-nos el camí cap a Vic i Girona, és un poble on no hi ha tren i que només té un autobús diari cap a Barcelona.”
De totes maneres, Arbúcies és un exemple a seguir per a moltes altres poblacions que estan rebent una onada massiva d’immigrants: “El fet que sempre hi hagi hagut feina ha facilitat la integració de tothom i ha comportat que es ge-neressin menys problemes que en altres llocs.”
Les tasques d’assessorament d’una gestoria ubicada en un poble de 5.000 habitants són molt diferents de les que hauria de portar a terme en un altre lloc, i en Josep és conscient dels seus avantatges i inconvenients: “Hem de fer una gran diversitat de coses, donar respostes a preguntes d’àmbits bastant diferents, i això vol dir que hem de ser molt bons pro-fessionals de tot, cosa que no és gens senzilla i que comporta alguns riscos.”
De totes formes, les noves tecnologies han estat una eina fonamental en els darrers anys: “La innovació telemàtica en la transmissió d’informació ens ha posat les coses més fàcils. Ara, podem trametre tota la documentació de caire laboral per Internet, i el mateix podem fer amb les declaracions d’Hisenda. Ja no cal que anem tres cops per setmana a Girona, amb un en tenim prou.”
Des del peu del Montseny, la globalització es veu d’una manera particular: “Arbúcies té petits empresaris, que es mouen en un àmbit molt local i veuen la macroeconomia molt llunyana. De totes formes, estan treballant per a empreses exportadores que sí que viuen el procés de globalització en tota la seva magnitud i, si es trobessin en dificultats, aquestes repercutirien en la seva feina. Però la veritat és que no en són massa conscients.”
En Josep s’hauria pogut plantejar entrar també en el món de la consultoria, però de moment no ho ha fet: “Quan una persona ve al nostre despatx, ja té la seva idea de negoci i el que ens demana és que el posem en marxa, que fem els tràmits que calgui a Hisenda, a la Seguretat Social i a Indústria, que li expliquem quina forma societària li convé més, etc.”
Del que es tracta, doncs, és de “gestionar i ajudar a decidir determinats aspectes de la futura empresa.” La consultoria, en canvi, presenta unes característiques ben diferents: “Entenc que una persona va a parlar amb un consultor quan té una vaga idea d’un negoci i no sap què ha de fer, com es fa aquella feina o quines vies de venda són les més adequades. Es tracta d’ajudar-lo a pensar com ha de fer aquell negoci, i nosaltres aixó no ho fem. A Arbúcies, en general, tots aquells que es decideixen a muntar una empresa són bons profes-sionals d’aquella feina, saben com fer-la i on han de vendre el que generen. El que no saben segurament és com fer la primera factura, i d’això ens encarreguem nosaltres.”
El que més necessita un assessor és que els clients li dipositin tota la seva confiança i, fins ara, és evident que Josep Valls Costa ho ha aconseguit: “Per a nosaltres és molt gratificant fer-los la feina que ens encomanen. A més, pensem que el millor és que hi hagi una divisió ben marcada entre el que és la seva labor i la nostra, que consisteix a dir-los com han de fer els documents, com estalviar-se impostos o quin és el millor crèdit que poden obtenir.”
Pel que fa al futur de la població, només sembla que pugui anar endavant, com ha fet des que es van fabricar les primeres tartanes: “Crec que la clau de l’èxit ha estat mirar sempre en-davant i no tenir mai por de buscar noves solucions i mercats.”
