Text del 2001
“Abans hi havia empresaris; actualment hi ha empreses, i aquest fet té repercussions des del punt de vista jurídic”
Possiblement la judicatura perdé un bon jutge quan Jaume Cubarsí decidí romandre a Santa Coloma de Farners i incorporar-se al despatx del seu pare, Joan Cubarsí, però el que és segur és que la societat va guanyar un advocat competent, meticulós en la seva activitat i capaç d’assumir constantment nous reptes. “El meu avi era oficial del Registre de la Propietat i el meu pare, advocat. Tres anys abans de la Guerra Civil havia obert el seu propi despatx al poble, i també exercia de forma regular a Girona. Les conseqüències de la Guerra, però, van comportar-li una aturada obligatòria de deu anys. Era republicà i com a tal va participar en un tribunal militar d’aquest bàndol. En acabar-se el conflicte, es va lliurar voluntàriament, va ser jutjat i condemnat a un any de presó i deu d’inhabilitació professional. Transcorregut aquest parèntesi forçós, tornà a exercir el 1951. Aleshores les característiques de la nostra tasca eren molt diferents a les actuals en tots els aspectes. El dia de més visites era dilluns, quan hi havia mercat a la vila, i era habitual que a l’oficina coincidissin més de 25 persones per fer una consulta. Tot i aquest nombre de clients, els beneficis eren molt ajustats. Per superar aquesta mancança, mon pare es va especialitzar en qüestions contencioses relacionades amb les assegurances. Va ser un encert perquè això va permetre que el despatx continués amb tranquil·litat les seves activitats i va suposar el primer pas cap a l’especialització. El meu objectiu quan vaig acabar els estudis era preparar oposicions per optar a la judicatura. No obstant això, de seguida em vaig sentir involucrat en les tasques del despatx i vaig tenir la necessitat d’adaptar-lo a les noves necessitats.”
La influència paterna va ser fonamental no únicament perquè esdevingués advocat, sinó perquè disposés de l’experiència necessària i idònia per a l’exercici de la professió: “Anys enrere era més comú que les persones seguissin el camí professional establert per les generacions precedents. Ara els joves tenen més possibilitats d’escollir. Sincerament, no sé si això és bo o dolent perquè sempre m’he sentit a gust amb la meva feina i, com que no n’he fet cap d’altra, ignoro si m’hagués agradat dedicar-me a una activitat diferent. El que és cert és que la professió de mon pare va determinar la meva pròpia i, dins d’aquesta, la manera de documentar-me i la metodologia que havia d’emprar per preparar els casos. La universitat em formà teòricament, però el pare em va ensenyar l’ofici i les eines –biblioteques, llibres de consulta, etc.– que havia d’usar per obtenir les degudes garanties. A més a més, mai no he pogut evitar seguir el seu exemple d’apassionament i d’implicació en tots els casos. Ell no es desvinculava de les problemàtiques dels seus clients i jo, tot i pensar que és desitjable assolir aquest principi, tampoc no ho he aconseguit.”
L’admiració que sent cap a la figura del seu progenitor es relaciona amb el concepte que Joan Cubarsí tenia del dret: “Per a ell, era una manera de servir la comunitat i sempre intentava ser accessible a tothom i complir el seu deure amb la màxima dignitat possible.” Durant els primers anys de dedicació, la seva figura i exemple es complementaren amb la d’un personatge un xic pintoresc: “A Santa Coloma hi havia un advocat, Lluís Boix, que va dominar el panorama jurídic durant anys. Després va decidir marxar als Estats Units i treballar com a cuiner. La seva tornada a la població i a l’ofici va coincidir amb la meva entrada, i hi vaig col·laborar sovint durant els primers anys. Era una figura totalment contraposada als principis del meu pare i que em va mostrar l’aspecte més mercantilista, però necessari, de la professió: com aprendre a viure del dret. Una de les anècdotes més divertides i que millor reflecteixen el seu tarannà va tenir lloc durant la preparació d’una querella. Després d’exposar els fets, va citar tota una sèrie de sentències anteriors de memòria. Jo, enlluernat, en arribar a casa les vaig voler consultar per conèixer-les en profunditat, i quina va ser la meva sorpresa en veure que no existien. L’endemà, en explicar-li que no les havia pogut verificar enlloc, la seva resposta va ser contundent: ‘Si no ho diuen aquestes, ho diran unes altres.’ La querella va continuar, el jutge ni se’n va assabentar i, al cap dels anys, em vaig adonar que Lluís Boix havia dit una gran veritat, perquè el dret és tan plural que sempre podrem trobar els exemples idonis en funció de les circumstàncies.”
La carrera i l’activitat desenvolupades per Jaume Cubarsí estan molt lligades als canvis econòmics i socials que ha viscut la nostra societat en les últimes dècades: “En quedar-me tot sol al despatx, durant uns anys vaig continuar dedicant-me quasi exclusivament a les qüestions relacionades amb les assegurances. Després, però, em va sorgir la possibilitat d’assessorar moltes petites empreses de l’àrea. Això va provocar que, de mica en mica, cada cop delegués més aquestes qüestions en un col·laborador i que jo em centrés en la supervisió de les seves actuacions i, sobretot, en l’assessorament empresarial. El creixement d’aquestes firmes i el grau de complexitat que va assolir el món empresarial en la dècada dels vuitanta, em van obligar a centrar-me en l’assessorament exclusiu d’unes quantes. Durant aquest període vaig combinar aquesta activitat amb actuacions aïllades com a defensor en temes particulars. Actualment continuo en la mateixa línia, però, a més a més, des dels anys noranta tinc com a principal client una entitat bancària per a la qual porto totes les reclamacions de quantitats de la província de Girona.”
Aquesta evolució professional li ha permès constatar un canvi inqüestionable: “Abans hi havia empresaris i actualment hi ha empreses. Aquest fet té repercussions des del punt de vista jurídic perquè els empresaris necessitaven advocats de poble amb els quals poguessin discutir qualsevol qüestió i en els quals poguessin trobar un suport moral. Les empreses, en canvi, necessiten gabinets d’advocats amb multitud d’especialistes per solucionar qualsevol problemàtica que se’ls pugui presentar.”
El fet de formar part de la tercera generació d’una nissaga dedicada a l’àmbit legal predisposa a pensar que també n’hi haurà una quarta. No obstant això, Jaume Cubarsí Deulonder és prudent al respecte: “Hi ha familiars que s’estan formant en el camp del dret, però només el temps dirà si exerciran com a lletrats. El dret té moltes sortides, i l’exercici lliure n’és una. Donades les circumstàncies actuals, no sé ben bé si és la millor opció.”
