JUAME CUBARSI
Fotografia: Àngel Font
PC, 11è VOLUM. Assessors jurídics d’empresa

Sr. JUAME CUBARSI DEULONDER

JAUME CUBARSI DEVLONDER

Text del 2001

“Abans hi havia empresaris; actualment hi ha empreses, i aquest fet té repercussions des del punt de vista jurídic”

Possiblement la judicatura perdé un bon jutge quan Jaume Cubarsí decidí romandre a Santa Coloma de Farners i incorporar-se al despatx del seu pare, Joan Cubarsí, però el que és segur és que la societat va guanyar un advocat competent, meticulós en la seva activitat i capaç d’assumir constantment nous reptes. “El meu avi era oficial del Registre de la Propietat i el meu pare, advocat. Tres anys abans de la Guerra Civil havia obert el seu propi despatx al poble, i també exercia de forma regular a Girona. Les conseqüències de la Guer­ra, però, van comportar-li una aturada obligatòria de deu anys. Era republicà i com a tal va participar en un tribunal militar d’aquest bàndol. En acabar-se el conflicte, es va lliurar voluntàriament, va ser jutjat i condemnat a un any de presó i deu d’inhabilitació pro­fes­sional. Transcorregut aquest parèntesi forçós, tornà a exercir el 1951. Aleshores les característiques de la nostra tasca eren molt diferents a les actuals en tots els aspectes. El dia de més visites era dilluns, quan hi havia mercat a la vila, i era habitual que a l’ofi­cina coincidissin més de 25 persones per fer una consulta. Tot i aquest nombre de clients, els beneficis eren molt ajustats. Per su­pe­rar aquesta mancança, mon pare es va especialitzar en qües­tions contencioses relacionades amb les assegurances. Va ser un encert perquè això va permetre que el despatx continués amb tranquil·litat les seves activitats i va suposar el primer pas cap a l’especialització. El meu objectiu quan vaig acabar els estudis era preparar oposicions per optar a la judicatura. No obstant això, de seguida em vaig sentir involucrat en les tasques del despatx i vaig tenir la necessitat d’adaptar-lo a les noves necessitats.”

La influència paterna va ser fonamental no únicament perquè esde­vingués advocat, sinó perquè disposés de l’experiència necessària i idònia per a l’exercici de la professió: “Anys enrere era més comú que les persones seguissin el camí professional establert per les gene­racions precedents. Ara els joves tenen més possibilitats d’esco­llir. Sincerament, no sé si això és bo o dolent perquè sem­pre m’he sentit a gust amb la meva feina i, com que no n’he fet cap d’altra, ignoro si m’hagués agradat dedicar-me a una activitat dife­rent. El que és cert és que la professió de mon pare va determinar la meva pròpia i, dins d’aquesta, la manera de documentar-me i la meto­dologia que havia d’emprar per preparar els casos. La uni­ver­sitat em formà teòricament, però el pare em va ensenyar l’ofici i les eines –biblioteques, llibres de consulta, etc.– que havia d’usar per obtenir les degudes garanties. A més a més, mai no he pogut evitar seguir el seu exemple d’apassionament i d’implicació en tots els casos. Ell no es desvinculava de les problemàtiques dels seus clients i jo, tot i pensar que és desitjable assolir aquest principi, tampoc no ho he aconseguit.”

L’admiració que sent cap a la figura del seu progenitor es relaciona amb el concepte que Joan Cubarsí tenia del dret: “Per a ell, era una manera de servir la comunitat i sempre intentava ser accessible a tothom i complir el seu deure amb la màxima dignitat possible.” Durant els primers anys de dedicació, la seva figura i exemple es complementaren amb la d’un personatge un xic pintoresc: “A Santa Coloma hi havia un advocat, Lluís Boix, que va dominar el panorama jurídic durant anys. Després va decidir marxar als Estats Units i treballar com a cuiner. La seva tornada a la població i a l’ofici va coincidir amb la meva entrada, i hi vaig col·laborar sovint durant els primers anys. Era una figura totalment contraposada als principis del meu pare i que em va mostrar l’aspecte més mercantilista, però necessari, de la professió: com aprendre a viure del dret. Una de les anècdotes més divertides i que millor reflecteixen el seu tarannà va tenir lloc durant la preparació d’una querella. Després d’exposar els fets, va citar tota una sèrie de sentències anteriors de memòria. Jo, enllu­er­nat, en arribar a casa les vaig voler consultar per conèixer-les en profunditat, i quina va ser la meva sorpresa en veure que no exis­tien. L’endemà, en explicar-li que no les havia pogut verificar en­lloc, la seva resposta va ser contundent: ‘Si no ho diuen aquestes, ho diran unes altres.’ La querella va continuar, el jutge ni se’n va assabentar i, al cap dels anys, em vaig adonar que Lluís Boix ha­via dit una gran veritat, perquè el dret és tan plural que sempre po­drem trobar els exemples idonis en funció de les circumstàncies.”

La carrera i l’activitat desenvolupades per Jaume Cubarsí estan molt lligades als canvis econòmics i socials que ha viscut la nostra societat en les últimes dècades: “En quedar-me tot sol al despatx, durant uns anys vaig continuar dedicant-me quasi exclusivament a les qües­tions relacionades amb les assegurances. Després, però, em va sor­gir la possibilitat d’assessorar moltes petites empreses de l’àrea. Això va provocar que, de mica en mica, cada cop delegués més aquestes qüestions en un col·laborador i que jo em centrés en la supervisió de les seves actuacions i, sobretot, en l’assessora­ment empresarial. El creixement d’aquestes firmes i el grau de complexitat que va assolir el món empresarial en la dècada dels vui­tanta, em van obligar a centrar-me en l’assessorament exclusiu d’unes quantes. Durant aquest període vaig combinar aquesta acti­vitat amb actuacions aïllades com a defensor en temes particulars. Actualment continuo en la mateixa línia, però, a més a més, des dels anys noranta tinc com a principal client una entitat bancària per a la qual porto totes les reclamacions de quantitats de la pro­vín­cia de Girona.”

Aquesta evolució professional li ha permès consta­tar un canvi inqüestionable: “Abans hi havia empresaris i actualment hi ha empreses. Aquest fet té repercussions des del punt de vista jurídic perquè els empresaris necessitaven advocats de poble amb els quals poguessin discutir qualsevol qüestió i en els quals po­gues­sin trobar un suport moral. Les empreses, en canvi, necessi­ten gabinets d’advocats amb multitud d’especialistes per solu­cionar qualsevol problemàtica que se’ls pugui presentar.”

El fet de formar part de la tercera generació d’una nissaga dedicada a l’àmbit legal predisposa a pensar que també n’hi haurà una quarta. No obstant això, Jaume Cubarsí Deulonder és prudent al respecte: “Hi ha familiars que s’estan formant en el camp del dret, però només el temps dirà si exerciran com a lletrats. El dret té moltes sortides, i l’exercici lliure n’és una. Donades les circumstàncies actuals, no sé ben bé si és la millor opció.”