Text del 2002
L’origen de la Fundació Blanquerna, dedicada a l’ensenyament universitari i fundadora de la Universitat Ramon Llull, rau en una Escola de Mestres creada el 1948, que recollia les experiències educatives de diferents ordes religiosos. Lluís Font, el seu director, explica: “A Catalunya les fundacions som hereues d’una llarga tradició associativa d’iniciativa social. Els ateneus, les mutualitats i el cooperativisme, l’escoltisme i l’excursionisme, i tot un seguit de grups i entitats de caire cultural i esportiu, repartides pel territori, tenen una continuïtat en el que són les fundacions avui.”
Aquesta institució deu el seu nom a una de les obres magnes de Ramon Llull, El llibre d’Evast e Blanquerna, on el mallorquí expressà la seva doctrina pedagògica que ha esdevingut un símbol i un referent per als estaments educatius: “Blanquerna és una denominació que il·lustra plenament un tarannà renovador i d’obertura a tots els corrents de la nova pedagogia. De fet, sempre hem apostat per emprar una metodologia activa i personalitzadora. En la selecció del professorat, no només valorem les seves capacitats d’investigació, sinó que posem un èmfasi especial en què siguin uns bons comunicadors, en què conreïn l’esperit crític i afavoreixin la participació dels estudiants. L’existència dels seminaris als cursos de totes les titulacions, que s’imparteixen en grups reduïts, possibiliten un ensenyament dinàmic i innovador.”
Aquest aspecte diferencia Blanquerna de gran part del centres universitaris actuals, que imparteixen la seva docència exclusivament a partir de les classes magistrals. Tanmateix, la universitat catalana en general ha evolucionat molt d’ençà que hi ha democràcia i autonomia: “Ens agrada que la universitat pública i privada tingui un bon nivell de formació, competeixi en qualitat, perquè redunda en un benefici per a la societat i per als joves en edat de formació.”
A Blanquerna s’hi poden cursar els estudis de psicologia, magisteri, psicopedagogia, logopèdia, pedagogia, ciències de l’activitat física i de l’esport, fisioteràpia, infermeria, periodisme, comunicació audiovisual, publicitat i relacions públiques i relacions laborals. El nombre de places és limitat i s’adequa a les necessitats del mercat laboral. La transició al món professional dels graduats i llicenciats es realitza a través de les pràctiques i de les borses de treball existents. Blanquerna es caracteritza també per aportar als estudiants una visió humanística de la vida i de l’exercici professional: “La nostra pretensió de reflexió ètica sobre cadascun dels camps del saber s’ha concretat en el currículum de totes les titulacions, que inclouen assignatures de caire humanístic, amb la intenció que els estudiants no es formin sota un paradigma positivista, centrat únicament en l’excellència intel·lectual i tècnica, sinó que afrontin també les grans qüestions de la vida i mirin de donar-hi una resposta personal.”
En aquests moments és una de les institucions catalanes més identificades amb el país: “La major part de les nostres classes es fan en català. Això no impedeix la presència d’estudiants procedents d’arreu d’Espanya i de Llatinoamèrica. L’experiència ens mostra que, en un mes, les persones de fora superen els possibles obstacles per a la comunicació, integrant-se plenament a la comunitat universitària que els acull.” El tarannà humanístic i la qualitat de l’ensenyament expliquen que 6.000 estudiants de pregrau i 1.500 de doctorat, màster i postgrau es formin en aquesta Fundació universitària sense afany de lucre, tutelada per un protectorat i que no rep subvenció de l’administració pública.
En plena galàxia Internet, les tecnologies de la informació i de la comunicació constitueixen una oportunitat de millora de l’ensenyament. En facilitar l’accés al coneixement per part dels estudiants, alliberen el professor de la simple transmissió de coneixements i possibiliten que redescobrim la funció socràtica, inherent a l’educació universitària. Les prioritats de Blanquerna cara al futur se centren en tres eixos: “La professionalització, la personalització i la internacionalització de la formació. Pel que fa al primer, constatem que les pràctiques en centres, institucions i empreses tenen una gran significativitat en el currículum. Permeten ajustar les expectatives dels estudiants a la realitat professional amb què es trobaran en acabar els estudis, reportant una major maduresa personal i una descoberta vocacional. Desencadenen també un procés d’acció-reflexió, en estar orientades a la formació d’especialistes amb intel·ligència analítica i visió de conjunt. Pel que fa al segon aspecte, s’ha de remarcar la importància del seminari com a eina de personalització. En tractar-se d’una assignatura que s’imparteix en tots els cursos amb una càrrega lectiva d’entre tres i sis hores per setmana, en grups reduïts i amb una ubicació física apropiada, constitueix un espai docent molt rellevant al llarg de la carrera. El temari s’orienta a construir una identitat professional, que esdevé la clau de volta que estructura i fa significatiu el coneixement adquirit per part de cada estudiant a través de les diferents matèries del currículum. La darrera dimensió té una concreció en la mobilitat d’estudiants i de professors, en el marc dels programes d’intercanvi internacional existents. L’obertura a l’exterior constitueix un actiu institucional, en la mesura que reporta una millora en la formació personal, professional i social de les persones que s’hi impliquen.”
Com a director general de Blanquerna, Lluís Font coordina un equip de persones que gestiona les dues facultats i les dues escoles universitàries, així com els serveis que hi estan vinculats. Els 650 professors i personal d’administració i serveis, col·lectivament, han d’afrontar el repte que planteja la Universitat a l’inici d’un nou mil·lenni: “Volem excel·lir encara més com una proposta universitària clarament identificada amb la formació de professionals vocacionals i de qualitat, que tenen les eines intel·lectuals i emocionals per reeixir en els diferents camps de la vida. I ho volem fer des d’una institució que aposta per un model educatiu i organitzatiu obert i innovador, que aprèn a aprendre constantment, amb una identitat lul·liana i humanística que configura un projecte singular.”
Els germans Lluís i Francesc Bonet Armengol estan al capdavant de la fundació catalana que duu el seu cognom. La Fundació Armengol-Mir, d’inspiració i d’inquietud cristiana per tot allò que afecta la societat catalana, sempre ha estat caracteritzada “per un esperit de generositat i d’unió familiar.” En aquest sentit, subratllen “el suport que els pares ens han facilitat al llarg de tota la vida.” Tampoc no podem oblidar el que ha significat tenir al seu costat la resta dels germans Bonet: Jordi, Mariona i Narcís. Tota una família d’artistes: Jordi, arquitecte; Mariona, violinista, i Narcís, el més jove de tots, músic. Sens dubte, la història d’aquesta nissaga catalana està molt estretament vinculada a la del barceloní temple de la Sagrada Família, “uns vincles que va iniciar el pare, col·laborador d’Antoni Gaudí.” Uns anys després el seu fill, Jordi Bonet, el més gran dels germans Bonet, en seria l’arquitecte director.
Més tard, Lluís s’hi incorporaria com a rector: “Quan vaig passar a formar part de la parròquia, els meus coneixements de la Sagrada Família ja eren molts, gràcies al meu pare. Treballar-hi és un gran plaer. M’entusiasma acompanyar la gent perquè puguin conèixer allò que jo conec.” I és que, per a aquest català, “les pedres vives del temple no són altra cosa que els fidels, tota la gent que col·labora amb mi. Tinc una bona colla de companys de camí.” Francesc corrobora el punt de vista del seu germà i el reformula de la següent manera: “L’Església és la combinació de la matèria i l’esperit.”
De tots els moments que ha viscut entre les parets d’aquest símbol de Catalunya, n’hi ha un que mossèn Lluís recorda amb especial afecte: “La missa concelebrada el 2000, amb motiu de l’acabament de l’any sant, amb la presència de l’Arquebisbe.” Li plau repetir que “voldria que el visitant del temple es convertís en pelegrí de la Sagrada Família. No voldria que aquest temple fos únicament un monument d’interès turístic. Vull que sigui el lloc de la fe en Jesucrist.”
La gènesi de l’entitat que protagonitza aquesta pàgina ens trasllada una generació enrere: “Els nostres oncles, Ferran Armengol i Tubau i Carme Mir, com que no tenien fills, van distribuir tot el patrimoni entre els nebots.” És gràcies a la seva generositat que va néixer l’entitat que ens ocupa, i d’aquí que els nostres protagonistes la bategessin amb aquest nom. La idea de crear-la va sorgir del magí de mossèn Lluís, “resultat de la seva inquietud per la formació dins l’esperit cristià i l’obra educadora desenvolupada a través de les escoles parroquials.”
Francesc, llicenciat en dret i professional de les assegurances, no va trigar gens ni mica a “canalitzar” aquest projecte: “Em va semblar que generar una fundació era la millor manera de donar continuïtat a la iniciativa del meu germà. Ara bé, tota la faceta jurídica de la Fundació la vam posar en mans del lletrat Francesc Serra, un dels meus companys de promoció.”
No van ser uns inicis fàcils. Corria l’any 1974 quan mossèn Lluís va ser destinat a la parròquia de Terrassa, al barri de Can Anglada: “El que em vaig trobar allà va ser una escola parroquial, amb els problemes que implica el fet que estigués ubicada en una zona obrera.” Juntament amb altres homes i dones d’esperit altruista, el nostre protagonista va haver d’esmerçar tots els seus esforços per millorar les condicions del centre: “Com que havia escollit el camí del despreniment, no volia quedar-me amb tot el llegat que em corresponia dels oncles, de manera que en part el vaig destinar a aquests fins.” En una època en què Catalunya encara no disposava del seu propi govern, aquest rector va haver de fer “múltiples visites a la capital espanyola, a fi de recaptar algun ajut del Ministeri d’Educació.” Mossèn Lluís va restar 20 anys treballant per a la parròquia terrassenca que li va inspirar la idea de crear l’entitat.
Aquesta va ser la primera llavor de la Fundació. Per tal que aquesta fita no restés un fet aïllat, van contactar amb la Fundació de les Escoles Parroquials del bisbat de Barcelona. No oblidem que aquesta mena de centres d’ensenyament privat “tenen una gran tradició a la capital catalana. Van sorgir aproximadament l’any 1918, per tal de pal·liar les deficiències que aleshores patia el món educatiu. Afortunadament, avui dia, en canvi, les escoles públiques imparteixen una formació excel·lent.”
La contribució de l’entitat al món de l’educació és notable: “Independentment de la matèria impartida, sempre hi ha un contingut ètic.” Tots dos germans són sens dubte uns apassionats de l’ensenyament. Val a dir, només a tall d’exemple, que Francesc Bonet va ser un dels creadors del “Centre de Formació dels Mitjancers d’Assegurances. De fet, al llarg d’una bona pila d’anys, n’he estat el president.” L’experiència dels Bonet i Armengol en les activitats altruistes és, doncs, considerablement àmplia, i encara pensen que queden moltes coses per fer.
La finalitat de la fundació Armengol-Mir és, en poques paraules, “l’ajuda a l’educació cristiana a través de les escoles parroquials.” Són també els patrocinadors del “premi Ferran Armengol i Tubau sobre assegurances, un guardó que es va començar a concedir fa ja 25 anys. L’entitat que convoca aquest concurs és la Societat Catalana d’Economia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans. La seva finalitat és promocionar els estudis sobre l’assegurança en tots els aspectes: històric, jurídic, matemàtic, financer…” Reconeixen que les aportacions que poden fer a la societat catalana no són nombroses: “El capital de què disposem és molt reduït. Hem tirat endavant gràcies a l’herència dels oncles i d’altres benefactors. Ara bé, mai no sabem del cert el pressupost de què disposarem cada any.”
Evidentment, la seva no és una tasca senzilla, i seria impossible dur-la a terme sense el tarannà lluitador que caracteritza els germans Bonet, un tarannà que, sens dubte, porten a la sang.
