Texto del 2003
Creiem que cal fer un esforç i elaborar polítiques que facilitin que els professionals vinguin a aquests hospitals. Entenem que aquesta és una labor que no pot deixar-se exclusivament en mans dels centres afectats sinó que s’ha d’abordar en el marc del debat de la sanitat que volem per al país.
L’Hospital Comarcal dels Pallars va ser, després del de la Vall d’Aran, el segon centre hospitalari construït per la Generalitat de Catalunya un cop assolit el traspàs de competències sanitàries l’any 1981. La seva finalitat era satisfer les necessitats d’assistència de les comarques de muntanya del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà. Ambdues comarques, amb un territori molt vast i una població distribuïda en petits nuclis molt dispersos, es caracteritzen per ser perifèriques respecte als grans nuclis urbans, per tenir una xarxa de comunicacions viària poc desenvolupada i per una climatologia adversa que, durant els mesos d’hivern, aïlla o dificulta l’accés a moltes de les poblacions.
Lluís Jaureguízar i Jordi Serra, respectivament gerent i director assistencial del centre, expliquen els origens i el tarannà de la Institució que representen: “A Tremp existia des de l’any 1521 un centre hospitalari, l’Hospital de Pobres, que tres segles més tard es convertí en el Sant Hospital de Tremp-Fundació Fiella, de caràcter religiós. Aquesta entitat clínica, que disposava de 30 llits i que a partir de la dècada de 1960 va ser gestionada per la mútua l’Aliança, va portar a terme una labor mèdica més que rellevant per a la vida de la comarca amb figures tan destacades com els doctors Pascual, Garriga, Blanquet,etc.”
Aquest establiment, però, només atenia els pacients que tenien concertada una assegurança sanitària privada amb l’Aliança. Per aquesta raó, “un objectiu prioritari va ser aconseguir arribar a un acord amb l’Institut Català de la Salut, per tal de concertar l’atenció dels malalts provinents de la Seguretat Social.”
Aquesta afortunada connexió entre sanitat pública i privada explica que “quan es va plantejar l’avantprojecte de construcció d’un nou espai hospitalari a l’àrea, la Fundació Fiella proposés que l’edificació del nou hospital públic es realitzés a uns terrenys annexos als de l’Hospital de Tremp amb l’objectiu de donar continuïtat a una institució centenària. Després d’un període de negociacions, es va assolir un acord mitjançant el qual la Fundació Fiella cedia una parcel·la contigua al seu centre i l’Administració assumia el cost de la construcció del nou equipament sanitari.” En tot aquest procés la tasca promotora de Lluís Jaureguízar, actual gerent de la institució, va ser determinant.
L’Hospital Comarcal del Pallars va ser inaugurat l’any 1993 com a centre hospitalari de primer nivell. Actualment aquesta institució té una capacitat per a 62 interns distribuïts de la manera següent: “42 persones ateses en l’àrea d’aguts; 15 pacients en l’àrea de llarga estada i 5 en la de convalescència. Els pacients aguts són intervinguts o ingressats per una patologia de primer nivell. Els malalts de llarga estada es caracteritzen per presentar una patologia crònica que requereix una atenció mèdica i d’infermeria continuada que no se’ls hi pot donar en el seu domicili o en residències geriatriques. Tanmateix hi ha pacients que no poden anar al seu domicili per manca de familia o problemàtica social. En aquest sentit, la nostra tasca no és merament mèdica, sinó sociosanitària perquè estem donant resposta parcial a una demanda social encara no prou coberta: la creació de més places de residència geriàtrica o estructures sociosanitàries que permetin tenir cura i vigilar l’evolució dels pacients amb dependència en el seu propi domicili. Els llits destinats a convalescents, estàn ocupats per pacients que no poden ser donats d’alta perquè no disposen del grau d’autonomia idoni per poder recuperar-se a casa pel seu compte.” Les despeses que comporten aquests 20 llits són sufragades gràcies al Programa Vida als Anys subvencionat per la Generalitat de Catalunya.
A banda d’aquests dos serveis, l’oferta de l’Hospital, adequada a les necessitats demogràfiques i socials de les dues comarques, es completa amb Fisioteràpia, Laboratori d’Anàlisis, Radiodiagnòstic, una Consulta Externa d’especialitats mèdiques, una Unitat Mòbil d’Atenció Primària (UMAP), i un modern servei d’urgències. La UMAP va néixer com una unitat mèdica mòbil que es trasllada pels diferents pobles i llogarets de la comarca del Pallars Sobirà per tal d’atendre els seus habitants: “Aquest servei es coordina tant des del nostre hospital com des del Servei d’Atenció Primària. Es tracta d’un equip de professionals d’infermeria i treball social, que es desplaça pels diferents pobles amb un tot terreny i que a més d’un servei mèdic brinda un servei social, ja que les persones dels indrets més aïllats sovint pateixen les conseqüències de l’isolament i desitgen aquest contacte periòdic amb el personal sociosanitari.”
En el cas de les urgències, hem de diferenciar entre aquest servei, que tracta les persones que arriben a l’Hospital en una situació crítica; i el d’emergències, que es desplaça al lloc on s’ha produït l’incident com en els casos d’accidents de muntanya, de trànsit, etc. “D’una banda comptem amb la Base 36 del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM), que és una UVI mòbil, és a dir, un vehicle de trasllat interhospitalari per als malalts que es troben en una situació crítica. Es tracta de pacients que, pel seu estat, no poden ser degudament atesos a les nostres instal·lacions i que, després d’un període d’estabilització són traslladats als centres més adients en aquesta unitat mòbil. La infrastructura que requereix aquest servei és força complexa, ja que és indispensable que hi hagi torns de guàrdia de metges, infermeres i xofers les 24 hores. Per una altra banda, disposem de la Base 41 del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM); que és un helicòpter amb equipament mèdic i encara és més complex des del punt de vista de les infrastructures, ja que requereix la coordinació de guàrdies de metges, infermeres, mecànics i pilots tots els dies de l’any, i que cobreix l’àmbit territorial del Pirineu i la província de Lleida, però que quan és necessari també actua a la resta de Catalunya i, fins i tot, a altres comunitats autònomes.”
La intervenció de mitjans de transport en l’atenció als malalts posa de manifest que “la vocació és essencial en les professions de l’àrea sanitària. No es tracta únicament que els professionals tinguin coneixements profunds de la seva branca, sinó que la visquin intensament i s’hi impliquin de tal manera que no els comporti cap mena d’inconvenient haver de desplaçar-se en ambulància, en helicòpter i patir guàrdies llargues i estressants.”
En definitiva, la medicina és un servei social que ha de compensar personalment els treballadors implicats i els seus responsables. En el cas de l’Hospital Comarcal dels Pallars “la satisfacció és plena. Hem avançat força en 10 anys.”
Una qüestió molt important per hospitals com el del Pallars, geogràficament aïllats, és la dificultat d’incorporar i estabilitzar els professionals que entenen que són el principal actiu d’una institució sanitària: “És difícil trobar professionals, en especial facultatius, ja que normalment costa marxar de la ciutat, tant per motius personals com professionals. Pel que fa als motius professionals: sovint hi ha una certa por a l’estancament, a la dificultat de efectuar formació continuada, a l’elevat nombre de guàrdies… També hem de considerar el factor econòmic, tot i que els salaris són els mateixos que els de la resta d’hospitals de la xarxa hospitalària d’utilització pública, aquí els professionals no tenen la possibilitat de desenvolupar altres activitats, públiques o privades, fora de l’Hospital. Tot això fa que, inevitablement, els nostres centres tinguin una major rotació de personal que condiciona l’assistència (tornar a començar) i el nivell de confiança dels usuaris (als malalts no els hi agraden els canvis de metge). Creiem que cal fer un esforç i elaborar polítiques que facilitin que els professionals vinguin a aquests hospitals i, no només com a pont mentre no troben una altra feina, sinó per establir-se. Entenem que aquesta és una labor que no pot deixar-se exclusivament en mans dels centres afectats sinó que s’ha d’abordar en el marc del debat de la sanitat que volem per al país.”
