Sr. Lluís María Xirinachs i Damians
Sr. Lluís María Xirinachs i Damians
PC, 12è VOLUM. Fundacions

SR. LLUÍS MARÍA XIRINACHS I DAMIANS

RANDA

Text del 2002  

Volem impulsar el principi de ‘pensa en global i actua en local’, que comporta establir un nou sistema de categories i comportaments

 

Lluís Maria Xirinachs és un exemple de compromís i dedicació ideològics i ètics amb l’entorn per deixar un món millor a les generacions futures. Aquest compromís, a més, té un valor afegit: haver connectat amb les aspiracions de diverses generacions de la societat catalana.

“El meu pare, Enric Xirinachs Espinàs, era fill del barri de Gràcia. Va ser advocat de professió i provenia d’una família de classe mitjana. La meva mare, en canvi, provenia d’un ambient més benestant. Descendia d’una família d’industrials metal·lúrgics que després van esdevenir comerciants.” Els valors ètics i religiosos vertebraren la seva educació, i determinaren el seu compromís i la seva fe “El meu pare era més aviat tebi en qüestions espirituals. En canvi, la meva mare era una dona de fermes principis i conviccions religioses i me’ls va inculcar des de ben menut. Per això, vaig establir vincles amb la parròquia de Sant Felip de Gràcia, on va néixer la meva vocació, que sempre es va caracteritzar per ser sincera i molt apassionada.” Lluís Maria Xirinachs va ser ordenat sacerdot el 1955. Després, la pràctica quotidiana del ministeri i l’observació del món exterior el conduïren a allunyar-se progressivament de la institució: “La decisió d’abandonar el sacerdoci no va significar un refredament de les meves creences, sinó tot el contrari. Amb pas del temps, vaig desfer-me de tot el que era accidental. Hi ha un excés de jerarquia en l’Església que allunya cada cop més el poble de l’estructura i que dificulta l’enteniment entre ambdós. A més, l’església no està valorant prou la tasca com a cooperants dels seglars i laics.”

L’activitat reivindicativa de Lluís M. Xirinachs s’inicià el 1972 amb una campanya en contra de la dictadura i a favor dels drets i llibertats individuals. Tot i la repercussió d’aquestes actuacions, la seva humilitat fa que en minimitzi la importància: “Durant la història de les societats trobem períodes tranquils i d’altres en què emergeixen totes les forces socials que havien romàs ocultes. Aquestes crisis són molt positives per assolir beneficis socials. A mi em va tocar viure una d’aquestes èpoques, i crec que aconseguírem molts objectius, però no tots, i per això continuem lluitant per obtenir-los en un context que ens facilita més mitjans tècnics, però on l’acció requereix un període d’anàlisi major.” Entre els actes de protesta més representatius i amb més transcendència destaquen les estades davant la presó de Barcelona: “El Tribunal d’Ordre Públic em condemnà a dos anys de presó per participar en la fundació de l’Assemblea de Catalunya. En sortir, vaig decidir que cada dia em quedaria davant de la porta de la presó Model durant dotze hores per demanar un marc polític de respecte cap a les llibertats individuals i col·lectives. La resposta de la ciutadania va ser impressionant. Barris sencers o el mateix Barça s’apropaven i s’afegien a la concentració que va comptar amb el suport de destacades personalitats com la del president Pujol.” Aquesta contribució a favor dels drets humans i de la creació d’una consciència nacional li valgué la candidatura per al Premi Nobel de la Pau del 1975, fet que mostra la seva importància en la nostra història recent.

La seva reivindicació i el protagonisme polític es perllongaren fins al 1982. Durant aquest període fou elegit com a senador en les eleccions de 1977 i votà en contra de l’actual Constitució i s’abstingué en la de l’Estatut: “Vaig proposar i defensar 134 esmenes a l’actual Constitució. Malgrat que totes van ser rebutjades, consten en el Diari de sessions, i han pogut servir per introduir idees de fons i propostes que llavors no s’ajustaven al context en què vivíem però que ho poden fer en una altra època. En general, em sento satisfet de la meva actuació, tot i que hi ha assignatures pendents. La meva és la dissolució de l’Assemblea de Catalunya el 1977. Aquesta institució havia demostrat ser una entitat amb un poder de cohesió i de convocatòria enormes perquè havia aconseguit que un milió de catalans sortissin al carrer per demanar més sobirania. Desgraciadament, es va perdre per la ingenuïtat dels nostres polítics.”

Després de la participació en el panorama polític, a mitjan de la dècada de 1980 creà la Fundació Randa: “Vaig arribar a la conclusió que el nostre projecte s’havia de difondre en petits cercles.” De fet, el nom d’aquesta institució no és casual: “Randa és una muntanya situada ben enmig des Pla de Mallorca on Ramon Llull es retirava a meditar i on va compondre algunes de les seves obres.” Igual que l’escriptor i filòsof mallorquí combinà la reflexió i l’acció, Randa aplega teoria i pràctica: “D’una banda, som una entitat que es proposa difondre escoles de pensament que, per la seva novetat, no han estat encara transmeses des dels cercles acadèmics convencionals –la universitat. Dins d’aquesta línia volem impulsar el principi de ‘pensa en global i actua en local’, que comporta establir un nou sistema de categories i comportaments en la vida privada i social dels individus. D’altra, intentem dur a terme actes de protesta per millorar el sistema democràtic, les llibertats individuals i enfortir la identitat col·lectiva catalana.”

Aquesta segona línia segueix les actuacions anteriors, tal com es comprovà el 2000 quan s’encadenà 100 dies durant dotze hores a la Plaça Sant Jaume: “Exigíem el restabliment de l’Assemblea dels Països Catalans per atorgar un caràcter més directe i democràtic a la nostra societat. En democràcia és tan necessària l’existència de partits polítics com d’organitzacions cíviques. Per entendre això, he creat el concepte de demòtica –les persones que treballen amb el poble– i que s’oposa al de política –les que treballen per a ell. Els polítics depenen del poble, i no a l’inrevés. Quan la política no respon a les necessitats dels ciutadans es mata a ella mateixa. L’única solució és corregir aquesta dinàmica i ensenyar als partits i als polítics a obeir la ciutadania.” Aquesta mancança rau en els inicis: “La Il·lustració introduí conceptes fonamentals com el sufragi universal o la separació de poders. Aquests avenços, però, es contrarestaren per la pèrdua de diàleg i la progressiva homogeneïtzació cultural. En aquest canvi la ciència tingué un paper destacat perquè no estudia elements originals, sinó que els estandarditza. Hem de recuperar la part positiva de l’Antic Règim que la Revolució Francesa va eliminar per crear una societat més justa que revalori el concepte d’interdependència i recuperi el d’individus. Les persones i societats són lliures i dependents alhora perquè vivim en comunitat. Per això, cal que les microunitats –éssers humans, barris, pobles, etc.– siguin independents perquè els països ho siguin. Altrament, sols parlem d’un canvi de dependència. La transformació de la societat ha de ser des de sota per fer-la més racional.”