Text del 2001
“Sempre he cregut en el respecte i la tolerància en l’exercici de la meva professió”.
Les experiències, no sempre fàcils, que Manuel Aragonès ha viscut en els més de 60 anys d’exercici professional converteixen les paraules d’aquest doctor en dret en un tresor d’equilibri, tolerància i sapiència no tan sols pel que fa a la seva professió sinó també a la vida mateixa. Va decantar-se pel dret seguint l’interès i la passió que aquesta matèria suscitava en el seu avi Miquel Aragonès: “Malgrat que no era misser, denominació tradicional d’advocat en català la qual denotava respecte i admiració, tothom el considerava un home de seny que donava bons consells. Per això, la gent del poble li demanava l’opinió sobre els assumptes més variats.”
Tot just quan acabava de llicenciar-se i d’obtenir el premi extraordinari de fi de carrera, va patir la terrible xacra de la seva generació, la Guerra Civil: “Vaig tenir la desgràcia de participar a la Batalla de l’Ebre des del bàndol republicà. Va ser una experiència que em va marcar de per vida perquè vaig veure com el 60% dels soldats que hi van combatre va morir-hi. Després, acabat l’enfrontament, només em va quedar l’alegria biològica de saber-me viu entre tanta mort, la por de saber que encara podia morir i els laments desesperats dels ferits agonitzants.”
Amb la guerra guanyada pels nacionals, se li va encomanar una missió difícil ateses les circumstàncies i l’arbitrarietat del sistema judicial dels primers anys de la dictadura franquista: “De recluta vaig passar a ser oficial juridicomilitar i a encarregar-me de la defensa dels jutjats pels tribunals militars. En divuit mesos vaig haver de portar 1.640 casos. A pesar de la duresa del càrrec, sempre vaig tenir presents dues coses: que qualsevol persona té dret a una defensa, per molts crims que hagi comès, i que la meva tasca era molt important perquè es tractava de salvar, en molts casos, la vida de persones i, per tant, l’havia de desenvolupar amb el màxim rigor. Sovint vaig haver de patir i veure com condemnaven i afusellaven els meus defensats. La sensació que queda després d’aquestes experiències és d’impotència, et marca personalment i mai no l’oblides.” Tot i la negror d’aquells temps, recorda anècdotes entranyables: “Vaig haver de defensar un acusat molt especial, el pare de qui després seria la meva primera dona.”
En veure’s lliure dels lligams militars, va continuar dedicant-se a la defensa fins que als anys cinquanta la relaxació del règim li va permetre poder canviar d’orientació professional: “Em van cridar com a assessor de diverses cooperatives del Camp de Tarragona per raons familiars, ja que alguns dels meus avantpassats havien contribuït activament a crear-les i desenvolupar-les. Després, vaig fer un pas més enllà i vaig participar en l’assessorament de les anomenades cooperatives de segon grau, és a dir, les que n’ajuntaven d’altres. Finalment, em proposaren un ambiciós projecte, una cooperativa d’habitatges a Tarragona. La vaig batejar com a Cooperativa de Sant Pere i Sant Pau, en honor al patró de la població de Reus, i com a resultat actualment hi ha més de 4.500 habitatges construïts que formen un barri amb el mateix nom.”
La importància de la tasca desenvolupada per Manuel Aragonès a la ciutat de Tarragona va ser de tal magnitud que va arribar a ser proposat com a candidat per al Senat en les primeres eleccions democràtiques: “Ho vaig considerar un honor, però no entrava dins de les meves aspiracions personals perquè sempre he estat més aviat apolític.” Aquesta característica contrasta amb la seva destacada implicació i aportació a la societat civil, no únicament del Principat sinó de tots els territoris de cultura i parla catalanes, per tal de conservar i protegir el nostre patrimoni cultural comú: “L’any 1976 vaig crear la Fundació Roger de Belfort per reivindicar la cultura i la llengua pròpies dels Països Catalans. Vaig escollir el nom del personatge històric que després esdevindria el papa Benet XII perquè ja l’havia utilitzat com a pseudònim en alguns escrits procatalanistes i en contra de la dictadura.”
Les tasques de la fundació han estat, principalment, l’edició de llibres, la reconstrucció d’edificis històrics, l’organització de xerrades i conferències sobre la situació sociolingüística i cultural de la nostra llengua i la creació d’una xarxa de casals i centres cívics: “El primer llibre que vaig publicar va ser Lletres d’amor en temps de guerra, el recull de les cartes que vaig escriure a la meva noia des del front.” En aquests moments està treballant intensament en la construcció d’un casal cultural a Cornudella de Montsant, on vol que romangui l’arxiu de la fundació: “Hi dipositaré els 25 àlbums de fotografies que recullen cadascuna de les inauguracions, conferències i actes que he patrocinat del 1976 ençà.”
Per compaginar la seva dilatada activitat, tant en la vessant professional com en el destacat treball de conservació de les nostres arrels, ha hagut d’allargar les hores destinades al treball: “Normalment les meves jornades es prolonguen més enllà de les tres o les quatre de la matinada perquè de dia les visites dels clients fan que sigui impossible que em dediqui a res més que a l’assessorament jurídic.”
Amb més de 80 anys, la seva salut i claredat i brillantor mentals són admirables. Per això, continua en actiu assessorant en l’àrea fiscal i de cooperatives: “Generalment passo tres dies a Reus, dos a Barcelona i tots els cap de setmana a Cornudella de Montsant per vetllar i controlar l’estat de les obres del casal. No m’he jubilat encara perquè les empreses em demanen que no ho faci.” La seva àmplia experiència vital no li ha llevat ni una gota de la profunda fe religiosa i de la importància que concedeix a tenir a prop les persones que estima: “Crec que la família bé val un sacrifici, i em sap greu veure com les criatures pateixen durant un procés de separació. Segurament la Llei de divorci era necessària perquè hi havia situacions personals sagnants, però tampoc no crec que la situació actual sigui la idònia. Des del meu punt de vista s’hauria d’arribar a una situació d’equilibri en què el divorci fos la darrera possibilitat després d’un diàleg sincer per salvar la unió. Tot i així, sempre he cregut en el respecte i la tolerància en l’exercici de la meva professió, i m’he fet càrrec dels tràmits de separació quan una parella m’ho ha demanat.”
Com a recompensa a aquesta extraordinària biografia d’altruisme i vocació envers els altres, actualment Manuel Aragonès i Virgili gaudeix de l’afecte i de la col·laboració d’una companya excepcional, la seva segona esposa Laura Pinet.
