Sr. Manuel de Sàrraga Gómez

Text del 2001

“De la mateixa manera que ens hem hagut d’acostumar als canvis que han provocat les noves tecnologies, ens hem de saber adaptar als que demana el mercat”

Manuel de Sárraga Gómez es va endinsar en el món del dret i de l’assessorament seguint les passes del seu pare i penetrà en el món de la política per les seves pròpies inquietuds. En Manuel explica els inicis d’aquestes dues grans vocacions: “El meu pare era advocat i va co­men­çar a treballar a Lleida sobre la dècada de 1950. Exercia per lliure i d’aquí va venir la vocació del meu germà i la meva. Jo em vaig endinsar en un tema conflictiu que ningú no volia agafar, la con­tribució rústica, i així vaig començar. Això s’esdevenia als anys setanta, jo era jove i tenia les idees i inquietuds pròpies de la jo­ventut de l’època. Tenia una mentalitat d’obertura i de caire pro­gres­sista, així que, quan se’m proposà d’encapçalar una llista d’UCD, m’hi vaig llençar. Vaig sortir elegit i vaig exercir com a dipu­tat durant dues legislatures. Com que el meu àmbit professional era el dels impostos, em van oferir l’oportunitat d’entrar com a as­ses­sor al Ministeri d’Hisenda. La meva vida política va seguir per­què tenia una vocació pública, de servei, i això va significar un lapsus en la meva vida professional. Però amb la desaparició del par­tit polític al qual pertanyia vaig reemprendre el despatx.” Durant aquest període d’acció política va poder presenciar de ben a prop els meca­nismes d’actuació de l’Estat en matèria fiscal.

Per la seva presència física en el poder legislatiu i per la seva formació com a advocat, en Manuel és la persona idònia per a comentar els proble­mes legislatius: “Les coses van canviar fa segles, quan el poder legislatiu va obtenir la potestat de legislar. Els qui seien al Congrés van prendre’s al peu de la lletra que eren la representació del po­ble. Es va guanyar en democràcia, però de vegades es va per­dre tèc­nica jurídica. En ocasions els criteris personals s’interposen en el procediment, i s’ha de reconèixer que no sempre els membres del legislatiu són experts en tots els temes que tracten. Hi ha lleis que al cap de pocs mesos s’han de rectificar, perquè en el moment de redactar-les i aprovar-les s’han seguit criteris personals.”

Aquest advocat creu que la gran quantitat de lleis que surten i els canvis cons­tants als que se sotmeten contribueixen a la inseguretat jurídica: “En l’actualitat, has d’estar pendent de les revistes especialitzades per­què, en qualsevol moment, poden canviar un article que modifi­ca tota una llei. El contribuent i l’empresa han de saber quin marc els posa l’Estat per a jugar, i han de moure’s en aquell terreny. El que no es pot fer és estar pendent dels canvis constants i predir qui­na serà la propera estratègia del Govern. Les normes que esta­bleix l’Estat han de servir perquè la gent pugui escollir quina opció fiscal li convé més, quines bonificacions pot obtenir, etc.”

Els as­ses­sors són els encarregats d’informar-nos de les diferents op­cions i d’encaminar-nos cap a la que més ens convé. En Manuel ho deixa molt clar tot explicant la situació actual del frau financer: “L’asses­soria pro­cura informar els clients i aconsellar-los de quan és millor de fer efectiva una operació. Aquesta és la nostra feina i un pro­fessional no ha d’entrar en temes fraudulents. Sé que existeixen les bosses de frau fiscal però jo no hi vull tenir res a veure, i no vull ni saber si algun dels meus clients actua per aquestes vies. Con­tinuem sent un país amb una gran quantitat de frau fiscal; cada cop menys per­què l’Administració poc a poc disposa de més recursos per abolir-ho, però existeix encara el diner negre. En les societats empresa­rials és difícil fer-lo córrer, perquè les conseqüències afecten molta gent i tothom va molt en compte, però a escala familiar o individual es fan encara trampes com no lliurar factures per estalviar-se l’IVA i això, encara que no ho sembli, genera una gran quantitat de diner negre.”

Tornant a la trajectòria professional de Manuel de Sárraga, situem-nos al 1982, quan va tornar al bufet disposat a començar de nou. Ho va fer des de la creença que “un despatx ha de tenir la mentalitat de les em­pre­ses. És evident que l’especialització subsistirà i que un gran es­pe­cialista sempre anirà endavant. Els altres despatxos, però, si volen progressar, han de fer el canvi a la mentalitat empresarial.”

Ell es­tava prou familiaritzat amb aquesta mentalitat com per saber que havia d’ampliar els serveis, i així va afegir un Departament d’Auditoria i una branca jurídica a la firma. Aquesta decisió responia a una visió de futur; convençut que els despatxos petits no podrien cobrir totes les despeses d’avui dia, en Manuel va buscar noves perspectives de futur: “Jo crec que no té lògica haver d’enviar el client d’un costat cap a l’altre tot intentant de resoldre els diferents problemes. El client pot fer cap a un altre despatx i trobar que allí li ho resolen tot, sense necessitat de moure’s. A més, haver de dirigir el client a un altre des­patx sig­nifica reconèixer les teves mancances. Per això vam decidir ajun­tar-nos amb dos bufets més. Un està especialitzat en temes laborals, Casas, i l’altre en dret civil i penal, Betriu, i nosal­tres ens encarreguem dels temes tributaris, econòmics i empresa­rials. Entre tots podrem do­nar un servei integral al client.”

Actualment la situació és de canvi i d’adaptació; els tres despatxos man­te­nen la independència, per ara. És un període d’adaptació necessari per a llimar les diferències lògiques de tres maneres de treballar distin­tes: “Vam començar les converses el desembre de 2000, vam firmar els papers i vam estudiar quin era l’espai físic que necessitàvem. Després vam nomenar unes comissions encarregades de trobar la simbiosi entre els tres sistemes de funcionament. Per molt que ens poguéssim assemblar, tothom té la seva manera particular de tre­ba­llar, d’utilitzar els recursos informàtics, etc. Calia trobar un siste­ma de consens. Amb tot això començarem a treballar plegats l’11 de desembre de 2001, però, tot i que iniciarem l’activitat en conjunt, tindrem dos o tres anys d’autonomia fins arribar a la integració total.”

Esdevindran un equip de 37 persones, la majoria –20– llicenciats en dret o empresarials. Es tracta d’un canvi de gran envergadura, ne­cessari per a seguir progressant. “O t’adaptes o et quedes sense ser punter. De la mateixa manera que ens hem hagut d’acostumar als canvis que han provocat les noves tecnologies, ens hem de saber adaptar als que demana el mercat. Si no evoluciones, l’empresa es paralitza i et quedes sense continuïtat. M’he pres aquesta nova situació amb la mateixa il·lusió que tenia quan era jove, perquè es tracta de treballar per al futur. El meu fill també és advocat i treballa al despatx; el que estem procurant amb aquesta fusió és que aques­ta nova generació pugui seguir treballant.”