Sr. Manuel Morillo Olivera

Text del 2002.

“És gratificant poder contribuir que tot un col·lectiu desfavorit s’integri una mica més en la societat”

La voluntat solidària i generosa de dues de les tres germanes Godó, Carmen i María José, va ésser l’estímul responsable del naixement de la fundació privada portadora dels seus noms. Constituïda l’any 1984, l’entitat no ha deixat de nodrir el seu propòsit primordial d’ajudar i de recolzar infants i joves en situació de marginació per discapacitat física o psíquica o per motius socials o de ruptura familiar, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol. Tot el patrimoni de Carmen i María José Godó, desapa­regu­des els anys 1984 i 1995 respectivament, va ser destinat a finançar accions beneficosocials. Manuel Morillo Olivera és l’actual president i l’administrador de la Fundació. Tota la seva vida ha estat estretament relacionada amb la família Godó, posseïdora de diverses indústries tèxtils i altres empreses i propietats a Catalunya. Va treballar amb els pares des de ben jove i, quan aquests van morir, seguí assessorant les tres filles solteres, fins que s’ins­tau­rà la Fundació. Va ser llavors quan la tasca del Sr. Morillo es féu més intensa fins al punt de vincular-se plenament a la gestió i la presidència de la institució: “Es necessita molt de temps per conduir-la com cal, per­què és molt potent. Som una de les poques fundacions que s’auto­fi­nancen, gràcies a la gestió del patrimoni que va deixar la família Godó. El fet que es dediqués únicament i exclusivament al benestar de nens i nenes, i de joves discapacitats, malalts i marginats m’ha om­plert sem­pre de satisfacció personal i d’orgull envers la família i, en espe­ci­al, vers Carmen i María José, qui varen decidir tirar endavant un pro­jecte que les dignifica.”

Les accions de la Fundació consisteixen a cooperar en projectes bene­fi­cosocials i d’investigació. S’estableix contacte amb institucions, hos­pi­tals i universitats en els seus centres d’investigació i de desenvolu­pa­ment de projectes per tal d’ajudar la infància i la joventut, a qui s’adrecen majorità­riament. Anualment es realitzen convocatòries d’ajudes i sub­ven­cions destinades a associacions que treballen amb infants i joves discapacitats: “De tots els projectes, seleccionem acuradament els més coherents amb l’atenció als menors en situació de risc i als mi­nusvàlids físics i psíquics, i els que encaixen millor en la seva línia d’actuació. Així col­laborem econòmicament en l’organització d’ac­tivitats.”

Durant 18 anys d’existència, el ventall d’obres ha estat força ric. Destaquen les cam­panyes per a la difusió de l’ús de la mediació en els conflictes de separació i de divorci; el Congrés internacional de Mediació familiar; el Congrés d’Adop­ció internacional; la Campanya d’Acolliment Temporal de Menors; progra­mes de servei d’acolliment familiar i d’adop­ció d’infants amb neces­sitats educatives especials; activitats esportives adreçades a persones dismi­nuïdes físiques i psíquiques; ajudes a enti­tats esportives per a inca­pacitats físics; programes de solidaritat entre pobles catalans i de l’Amèrica del Sud i col·laboracions en la rehabilitació d’un centre de dia.

Segons Manuel Morillo, és essencial, en la tasca de la Fundació, consi­derar la seva col·laboració amb la Generalitat: “La Fundació actua com a entitat subvencionadora i patrocinadora. Totes les actuacions, campanyes i col·laboracions les realitzem mitjançant la Generalitat, que té uns departaments específics com Benestar Social i Justícia, i unes agències autoritzades com l’ICAA (Institut Català de l’Aco­lliment i de l’Adopció) i com l’IRES (Institut per a la Reinserció So­ci­al), amb els quals estem en contacte permanent.”

La mediació familiar és un dels temes que preocupa la Fundació. A tra­vés de les campanyes i del Congrés internacional es pretén minvar el gran des­co­neixement que existeix en aquest àmbit. Una mediació opor­tuna pot evi­tar ruptures familiars que repercuteixen en els més febles, els infants: “Els assistents van augmentant i vénen d’Amèrica i d’Euro­pa. Sorto­sa­ment, creix l’interès col·lectiu per temes que afecten les futures gene­ra­cions. Per part de la Generalitat, sempre hem comp­tat amb el reco­nei­xement dels Consellers que valoren la nostra feina i ens feli­citen.”

Una de les reunions multitudinàries que més èxit va tenir va ser el Congrés d’Adopció internacional, al qual van concórrer més de 400 persones: “L’a­dop­ció és un assumpte polèmic en el món actual. Des de la Fundació, intentem tractar-lo amb perseverança i molta dedicació, malgrat les grans contradiccions que observem en aquest camp. Insistim a cele­brar reunions globals que aportin solucions a un problema espinós.”

A Catalunya, hi ha més de 2.000 menors desemparats o en situació de risc social. L’Administració s’encarrega de la seva tutela i els alberga en centres d’acollida i en residències infantils. Són nenes i nens maltractats i aban­do­nats, infants orfes o desarrelats de les seves famílies per imperatiu legal, afectats de malalties psíquiques o cròniques com la sida. Contra aquesta situació tan lamentable, la Fundació lluita i coopera directament amb la Ge­ne­ralitat en la recerca de famílies acollidores i patrocina entitats com l’IRES o l’ICAA: “No resulta fàcil trobar famílies que es facin càrrec de nens amb necessitats educatives especials. No tenen una edat acceptable per les demandes d’adopció habituals. No són nadons, però ne­ces­siten molta ajuda. L’acolliment temporal o l’adopció especial no van dirigits a satisfer la paternitat sinó a garantir les necessitats d’in­fants desprotegits, a preservar els drets de tots els infants a tenir un entorn adequat on desenvolupar-se com a persones i perquè no esti­guin condemnats a la marginalitat, la delinqüència o al fracàs perso­nal. Malauradament, són fórmules que encara estan molt poc esteses a Catalunya i a Espanya. No hi ha una tradició ben arrelada al respecte ni tampoc una cultura social favorable. Per desgràcia, aquest col·lec­tiu normalment cau en l’oblit de la societat.”

Malgrat un panorama trist, però, la Fundació també viu moments alentidors: “És gratificant poder contribuir que tot un col·lectiu desfavorit s’inte­gri una mica més en la societat”, ressalta Manuel Morillo, referint-se a les nombroses col·laboracions que, des dels inicis, la Fundació ha estat dirigint a les associacions esportives que centren la seva atenció a disminuïts físics i psíquics: “Quan m’inviten a competicions com els Jocs Paralímpics i tinc ocasió d’observar en directe com competeixen, en qualsevol cate­go­ria, nois i noies sense braços o cames, amb membres pos­tis­sos, real­ment m’emociono. És preciós, em dóna vida i reafirma el meu senti­ment de la solidaritat i del respecte.”

Una gestió del patrimoni “ben feta”, i “moltes ganes” resumeixen l’actitud entusiasta i incansable d’un home íntegre i sensible, Manuel Morillo. Actual­ment s’ha posat en marxa un projecte simbòlic: “Una de les propi­etats de la Funda­ció és una casa pairal del segle XVIII a Sant Jaume dels Domenys, a Tarragona. Volem rehabilitar-la, convertir-la en un cen­tre per a perso­nes de la tercera edat malaltes, discapacitades, per a nens afectats de sida i per a infants en tràmits d’acolliment familiar.”