Text del 2002.
“Ningú no es fa ric estalviant els diners que destina a la loteria, però sí que se’n pot fer si hi juga”
Segurament ningú no ven tantes il·lusions al cap de l’any com ho fan Miquel Subils, Daniel Alegre i els seus companys de l’Asociación Profesional de Loterías y Apuestas del Estado. Fa molts anys que estan al capdavant d’un negoci de loteria, i saben com és de difícil vendre un producte intangible com el seu, un producte, però, que ens fa somiar una mica a tots, encara que sigui un cop a l’any, amb la popular loteria de Nadal.
Remuntant-nos a la història de l’Associació, arribem als anys cinquanta, quan les administracions de loteria eren molt diferents de les d’ara: “De resultes de la Guerra Civil, pràcticament només s’adjudicaven les administracions de loteria a les vídues dels militars, i com que en aquella època era l’únic joc que hi havia, anaven fent sense gaire complicacions. Però a partir de l’any 1980, quan es va fer el primer concurs democràtic per adjudicar les administracions, qualsevol espanyol va poder optar a una credencial d’administració de loteria, sempre que reunís els requisits establerts.”
D’acord amb la informació que aporta cadascú i amb la presentació del local, un jurat qualificador s’encarrega de repartir les llicències: “La gent es pensa que en una administració de loteria es lliguen els gossos amb llonganisses, i això és totalment fals. El nombre d’administracions és molt més elevat que abans i el pastís és pràcticament el mateix.”
Així ens ho explica Daniel Alegre, president de l’Associació: “Intentem frenar una mica aquesta tendència, perquè no creiem que beneficiï ningú, tot i que a Madrid no sembla que se n’acabin d’adonar.” Miquel Subils, coordinador de l’entitat, explica: “Hi va haver un temps en què donàvem cada any dos o tres premis majors, però allò s’ha acabat. La diferència és que ara a la majoria de pobles de Catalunya hi ha administració de loteria i ja no han d’enviar els missatgers a buscar-la a Barcelona, com abans.”
Així doncs, més administracions no significa més vendes de loteria: “En una zona determinada on hi hagi dues administracions que venguin cent, per exemple, si se n’hi posen dues més vendran cent deu, però en comptes de guanyar cinquanta cadascuna, guanyaran trenta.”
L’Associació va néixer als anys cinquanta en els antics sindicats verticals, i després de passar per diverses fases ha arribat als nostres dies amb molts més serveis per als associats: “Creiem que és necessari estar ben informats, i això és el que l’Associació ofereix als seus membres. Rebem directament de l’òrgan nacional les informacions que ens poden afectar i les transmetem als nostres socis a través d’un full mensual on expliquem també les incidències que tenen a veure amb la professió. També impartim cursets per a tots aquells professionals que comencin a treballar en una administració i per a tots els altres que ja fa anys que hi treballen, però que necessiten posar-se al dia.”
Han creat, a més, un programa de gestió informàtica que els facilita molt la feina: “El programa és gratuït per a tots els associats i hem aconseguit que gairebé totes les administracions de loteria de Barcelona hagin entrat al món de les noves tecnologies.”
La loteria nacional va néixer com un sorteig que es feia cada deu dies, però a partir dels anys seixanta ja es va convertir en setmanal: “El sorteig es va començar a fer cada dissabte, però després va sortir la loteria dels dijous, una mica més barata i que també semblava que atreia un sector de públic. Així doncs, la primitiva va sorgir l’any 1985, amb sorteig dissabte, i posteriorment, a finals dels anys 90, amb sorteig també dijous; a continuació la bonoloto, que cobreix els dilluns, dimarts, dimecres i divendres. I, finalment, per completar la setmana va aparèixer el Gordo de la Primitiva, els diumenges.”
Tot això fruit d’una lluita de mercat força important: “Entre l’ONCE i la loteria de la Generalitat es va esgarrapar molt mercat a la loteria nacional, sense oblidar els bingos i les màquines escurabutxaques, jocs que encisen perquè el resultat no es fa esperar.”
De curiositats i tòpics sobre la loteria n’hi ha molts, i aprofitem la conversa amb Daniel Alegre i Miquel Subils per confirmar-los o desmentir-los: “És fals, per exemple, que en temps de crisi es vengui més loteria. Tot al contrari, quan la gent no té diners a la butxaca, el primer que retalla és la despesa en joc; en canvi, quan l’economia va una mica millor, tothom té la temptació de provar sort.”
Els pressentiments i les visions de números sembla, però, que encara continuen: “Hi ha qui sempre aposta pel mateix número o qui es refia d’una vident que ha sentit per la ràdio i, encara que nosaltres sapiguem que tots els números són al bombo, intentem trobar-los el que volen per fer-los contents. Fins i tot hi havia hagut anys que tothom ens venia a demanar el número que sortia a l’anunci de la loteria nacional.”
En aquestes coses del joc un arriba a pensar que la gent es deixa portar per una certa ingenuïtat: “Jo he venut la primera de Nadal amb dos zeros al davant i la gent em rebutjava el número perquè no els agradava!”, explica Daniel Alegre, i continua: “Des del número 1 fins al 65.999 tots tenen la mateixa possibilitat de sortir.”
Tants anys darrere el taulell d’una administració de loteria han fet que Miquel Subils i Daniel Alegre veiessin esclatar de joia molta gent, però també han vist la misèria humana: “Recordo un client que venia a demanar-nos un reintegrament i es va enfadar perquè no li volíem donar; vam haver de sortir i dir-li a l’orella que li havia tocat un premi molt gros. Va tenir una bona vellesa i sempre ens en va estar agraït, però també he vist gent que ha acabat remenant contenidors pels carrers de Barcelona.”
Quant a les propines, Daniel Alegre comenta: “Vaig vendre el primer número a un senyor que va inflar-se de dir que em faria un regal extraordinari i que em va acabar portant dos cigars embolicats amb paper de diari; en canvi, una velleta que va guanyar 1.500 pessetes em va voler donar vint durets tant sí com no.”
És la cara i la creu d’un producte que ven il·lusions: “Ningú no es fa ric estalviant els diners que podria destinar a la loteria, però sí que se’n pot fer si hi juga. Això sí, sempre dins uns límits que no el facin arruïnar, però que li permetin somiar una mica.”
