Text del 2002
Antoni Tàpies va començar la seva trajectòria artística, aproximadament, el 1943. Quinze anys després havia exposat la seva obra a les capitals més importants de tot el món: “El Tàpies jove va estar profundament influenciat per les figures de Picasso i, especialment, pel treball de Miró amb el qual, a més a més, l’unia el fet de compartir galeria”, explica el seu fill Miquel Tàpies Barba, director de la Fundació que porta el nom del pintor i que va ser creada l’any 1984 –tot i que no va iniciar les seves activitats públiques fins al 1990– per tal de conservar i facilitar el coneixement l’obra del pintor i també “per engegar activitats que aportin des de la perspectiva cultural i artística quelcom de nou a la ciutat de Barcelona i al país en general. Vam pensar que la Fundació podia ser l’eina idònia per vehicular les inquietuds del pare, que sempre ha cregut que potser seria bo complementar la ‘lectura’ de la seva obra plàstica –que és l’eix de la seva vida– amb altres dispositius que contribueixin a fer entendre fins a quin punt l’art pot influir-nos personalment, així com el seu arrelament amb l’entorn históric i social del qual neix.” La Fundació es va crear, doncs, amb aquesta idea de fer un espai on el conjunt d’esdeveniments que s’hi mostressin poguessin ampliar el seu missatge.
Després d’aquests primers anys de tempteig i de cerca del seu veritable i propi estil, l’obra d’Antoni Tàpies va anar evolucionant i abastant cada cop més vessants artístics: “Encara que ell, fonamentalment, es considera pintor, el pare també ha treballat en l’àmbit de l’escultura, el cartellisme, l’obra gràfica, l’escriptura… Aquesta multiplicitat de vies d’expressió té molt a veure, crec, amb la seva extraordinària vitalitat i amb la intensitat amb què encara gaudeix la vida després d’haver aconseguit la majoria de les fites que s’hi ha proposat, no obstant la qual cosa conserva totalment intacta la capacitat per enlluernar-se amb la bellesa i amb les experiències noves. Segueix sent plenament receptiu a tot el que li arriba de l’exterior i molt entusiasta. Crec que aquesta personalitat està íntimament lligada amb la seva concepció de l’art com un tot que es materialitza per mitjà de diferents tècniques”, perquè per a Antoni Tàpies l’art és, abans de qualsevol altra cosa, comunicació. I aquesta necessitat de comunicar-se a través de diversos suports amb la resta de la societat es va intensificar especialment durant els anys setanta, quan les circumstàncies polítiques exigien un compromís més gran, tot i que la seva postura crítica i el seu vessant social han estat constants i es prolonguen actualment mitjançant la seva Fundació: “De la seva tasca com a cartellista cal mencionar, per posar un exemple, el cartell que va elaborar per a l’Assemblea de Catalunya i que és prou significatiu del seu compromís amb la Democràcia i els valors del nostre país.” Aquest afany de transmissió de les seves experiències i inquietuds, però, té altres implicacions en la vida del pintor barceloní: “Crec que el pare parteix de la concepció que la incomprensió d’una part del públic és inherent a la noció mateixa d’artista, sobretot si es basa en la premissa d’innovar i experimentar. Diria que sempre ha tingut en compte les crítiques i les ha valorades d’una manera constructiva, però no crec que li hagin fet variar la direcció estètica de la seva obra, encara que ha intentat comunicar amb el màxim de públic possible a través d’altres mitjans no estrictament artístics, com ara els seus articles periodístics o la mateixa Fundació.”
Actualment la Fundació Antoni Tàpies “se sent satisfeta del compliment dels objectius previstos en el moment de la seva constitució, tot i que sovint ens falten recursos per poder engegar més activitats enriquidores. D’altra banda, les que s’organitzen destaquen pel seu rigor, tant a l’hora de preparar les exposicions com en el moment d’elaborar els catàlegs (que són, al capdavall, la memòria de l’exposició). De mica en mica creiem que estem aportant el nostre gra de sorra particular per enriquir el panorama cultural del país. A més de l’organització d’aquestes exhibicions temporals hem de destacar els fons que conservem, unes 400 obres, que cada any s’incrementa amb noves incorporacions. Antoni Tàpies és un gran treballador. Durant els darrers anys crea bona part de la seva obra en els mesos en què s’aïlla al seu refugi del Montseny.” En aquesta extensa producció ha tingut un paper determinant Teresa, la seva dona: “Formen un equip amb molt bona harmonia, i de fet la mare és una peça central en la vida del pare fins al punt que crec que la seva obra, i en general la seva trajectòria vital, potser haguessin estat diferents si no l’hagués tinguda a ella sempre al seu costat. Malgrat que són prou diferents, tenen moltes afinitats i mantenen un diàleg molt enriquidor, formen un tàndem. D’altra banda, la biografia del pare no es correspon amb la imatge –l’estereotip, hauríem de dir– de l’artista bohemi; no és un geni tancat en una torre d’ivori. La seva existència ha estat estable i crec que feliç.” Cap dels seus tres fills s’ha dedicat a la pintura, encara que són membres del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies; dos d’ells, Toni i Clara, s’han decantat per la medicina, tot i que el gran ho va deixar per obrir una galeria. Deixant de banda la dedicació professional, la vinculació de tota la família amb el món de la pintura i de l’art és molt estreta, i fins i tot té condicionants sinestèsics lligats al món dels afectes: “Particularment, per a mi la pintura és l’olor de les pintures, dels vernissos, de la pols de marbre… que regna a l’espai on treballa el pare, i que es difumina una mica pertot.”
Des de la Fundació se senten satisfets que Antoni Tàpies “gaudeixi d’una certa ‘popularitat’ perquè les seves obres són reconegudes pel gran públic gràcies a la seva caligrafia o sintaxi constant, és a dir, a través d’un conjunt de trets constitutius que es repeteixen amb certa regularitat. Tot i així, no podem oblidar que com més formada estigui la sensibilitat de la persona que s’enfronta amb l’obra d’art, més coses hi trobarà, més matisos hi serà capaç d’apreciar.”
