Narcís Ros Asmarat
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

Sr. Narcís Ros Asmarat

FUNDACIÓ SOPRODEN

Text del 2003.

«Som una barreja d’enginyers, arquitectes, químics i artesans perquè hem de saber projectar i construir les peces, saber fer les barreges adequades de substàncies químiques per donar-los el color adient amb el pacient i acabar-les artesanament per tal d’individualitzar-les»

Hi ha professions que tot i ser indispensables per a la qualitat de vida de les persones no són conegudes pel gran públic o, almenys, no ho són en la mesura que ho haurien de ser atesa la seva importància. Aquest és el cas dels protèsics dentals. “El reemplaçament d’unes peces dentals per unes altres permet poder continuar gaudint durant tota la vida d’un dels grans plaers de l’home: el menjar.” Segurament aquest fet ha estat una de les grans conquestes del confort de la societat del benestar. De les peces d’or d’abans hem passat a unes altres elaborades amb els més diversos materials però que es caracteritzen per no diferenciar-se de les naturals ni en el color, la textura ni la funcionalitat. Bona part del mèrit d’aquest canvi el té l’associació Soproden, reconvertida en fundació amb una finalitat altruista, que analitzarem a continuació.

La Fundació Soproden, la missió de la qual és “investigar en el camp de la pròtesi dental i col·laborar en l’ensenyament de les noves tècniques a tot el col·lectiu espanyol mitjançant una revista especialitzada, cursos i conferències” i que està formada per un conjunt de protèsics dentals, va néixer arran de la reunió informal d’una sèrie de persones de l’ofici a Alemanya. “Aleshores a Espanya els professionals del sector no disposaven de les eines ni de la tecnologia que avui existeixen, i va ser a partir d’aquella trobada informal que es va decidir de crear una associació que intentés millorar els coneixements i el treball dels protèsics del país.”

Aquesta reunió per acabar amb el retard instrumental i tècnic de la professió s’esdevenia l’any 1978. Com a resultat va néixer una associació que va promoure “l’ensenyament, el reciclatge, la investigació i la introducció de noves tecnologies dins del món de la pròtesi dental.”

Tot i que el seu president, Narcís Ros, no s’atreviria a dir quina ha estat la gran fita assolida per aquesta organització, sens dubte s’ha de destacar “la publicació d’una revista especialitzada. Aquesta iniciativa va comportar un gran esforç econòmic i personal, però va possibilitar que molts professionals catalans, de la resta de l’Estat espanyol –ja que la nostra organització té un abast estatal– i dels països de l’Amèrica Llatina poguessin tenir accés als darrers descobriments i avenços en el seu terreny. De fet encara avui aquesta publicació continua sent un punt de referència per als països sud-americans, on la professió no ha assolit les quotes que actualment té al nostre país.”

Una altra iniciativa remarcable ha estat l’organització de congressos i d’altres activitats divulgatives: “fa tres anys es va organitzar una marató per mostrar el vessant més pràctic de l’ofici als joves que s’hi estaven formant. Es tractava de visitar deu províncies espanyoles i fer demostracions de la nostra professió als joves estudiants.”

Desgraciadament, en general, és decebedor “enfrontar-se amb el canvi general que s’està vivint. Els joves d’avui dia, tot i els mitjans que tenen al seu abast, sembla que no s’involucrin tant com els de generacions anteriors.”

En general, la labor d’aquesta institució ha afavorit que “els protèsics catalans siguin capdavanters en la seva professió i que existeixi un interès més gran que en altres comunitats per aquesta professió, tal com ho demostra el gran nombre d’escoles i de laboratoris –uns 1.500– que s’hi ubiquen. Molts d’aquests laboratoris o tallers són individuals, és a dir, donen feina a un o dos protèsics. Després, per una altra banda, hi ha uns quants grans laboratoris d’elaboració de pròtesi dental.” Aquest elevat nombre informa de l’oferta i competència –fins i tot es podria arribar a parlar d’un excés en l’oferta– que existeix en el sector. Un tret que comparteixen amb els professionals amb els quals treballen colze a colze: els dentistes.

Una prova més de l’interès que aquesta activitat suscita al nostre país és que “el Col·legi de Protèsics Dentals de Catalunya va ser el primer de la seva mena a l’Estat espanyol.” L’existència d’aquest col·legi ha possibilitat que des de l’associació es poguessin llogar els seus locals i tenir la seu en aquest espai.

De fet, la complexa tasca del protèsic és normalment desconeguda per la població no especialitzada. Aquest especialista, actualment titulat en formació professional, desenvolupa un treball que comporta la combinació de diverses disciplines: “Som una barreja d’enginyers, arquitectes, químics i artesans perquè hem de saber projectar i construir les peces, saber fer les barreges adequades de substàncies químiques per donar-los el color adient amb el pacient i acabar-les artesanament per tal d’individualitzar-les.”

Tot i així, oficialment –i socialment– són considerats com uns professionals de la branca sanitària centrats en una activitat de tipus artesanal. La seva tasca quotidiana comporta haver de dissenyar les peces, haver de mesclar diversos elements i compostos químics en la justa mesura per obtenir el producte, la textura i el color final que desitgen i, sobretot, ser capaços d’individualitzar cadascuna de les peces que creen amb les seves mans, ja que “les dentadures sempre són individuals. No es pot seguir cap mena d’estàndard.”

La tecnologia ha alleugerit en part la seva feina, però el gruix encara és desenvolupat pels protèsics manualment: “La maquinària pot elaborar la base sobre la qual treballar, però després ve un treball humà que suposa el 95% del temps i de les tasques de l’elaboració d’una peça. El nostre objectiu és que el component que creem s’ajusti de la millor manera possible a la dentadura en què ha de tenir cabuda; per això cal tenir en compte la forma, el color del marfil, etc.” És evident que per aconseguir peces de qualitat s’han de destinar hores de fabricació i de treball més o menys artesà, la qual cosa sempre té un cost econòmic. És per això que els consumidors, tots, tard o d’hora, hauríem de prendre consciència d’aquest fet i de la necessitat de comprovar la relació qualitat-preu de les peces facturades per alguns estomatòlegs.

Una peculiaritat d’aquesta fundació respecte d’altres del seu gènere és que el patronat està format per tots els seus membres, és a dir, 350 professionals d’arreu de l’Estat espanyol. En aquest sentit, per tal d’acabar amb les reticències i malentesos que poden existir entre els professionals de les diferents províncies espanyoles es va establir la celebració d’una reunió setmanal per debatre telefònicament totes aquelles qüestions que fossin rellevants. Aquest canal els ha permès apujar el nivell de satisfacció i de treball dels membres de les diferents comunitats.