Sr. Pedro Albácar López i Sr. Elías Campo Villegas

Text del 2001

“La reducció d’impostos en la transmissió de l’empresa familiar ha estat molt positiva”.

Només fa tres anys que treballen junts, però Pedro Albácar i Elías Cam­po semblen entendre’s a la perfecció, i segurament això és degut a la seva gran experiència en tots els camps del dret. És el mateix Elías qui explica com va incorporar-se a Albácar-Clusa y Asociados: “L’any 1950 vaig començar a exercir de secretari judicial, més endavant vaig ser jutge i també notari, però quan el 1997 em vaig jubilar, volia continuar exercint com a advocat, i vaig escollir aquest des­patx per fer-ho.” No van dubtar ni un segon a creure que els seria de gran ajuda comptar amb una persona de la categoria i el bagatge de l’Elías: “Contínuament ens dóna grans lliçons”, assegura en Pedro, i l’Elías afegeix: “I no sabeu com aprenc jo dels joves.”

Grans coneixedors de l’empresa, aquests assessors toquen un ven­tall considerable de temes: “Fem tot el que suposa l’assessora­ment ju­rí­dic en les seves branques de dret privat, civil, mercantil, societari i també, i molt especial, el dret immobiliari i registral.” El que no toquen personalment, encara que sí es fa al seu despatx perquè són conscients de la seva importància, és el dret fiscal i la­boral: “La pro­ble­mà­tica fiscal té molt de dret, però també d’eco­no­mia, és a dir, pensem que per ser un bon fiscalista no es pot ser solament advo­cat, i d’altra banda, un economista també ne­ces­sita sòlids conei­xe­ments jurídics si es vol dedicar a aquesta qüestió. Creiem que aquestes són dues disciplines que han de treballar juntes en mol­tes qüestions, es necessiten contínu­ament i per això no hi ha ex­ces­sius conflictes entre advocats i economistes.”

No obstant això, un dels temes que més coneixen i que sovint frega la qüestió fiscal és el de la successió de les empreses, sobretot les fa­miliars: “Aquest és un tema que ha millorat molt gràcies a una llei que es va aprovar al Congrés a instàncies dels grups cata­lans, i que ha resolt part de la problemàtica que hi havia en aques­ta qüestió.” I en Pedro, continua: “Una empresa la crea un senyor que treballa tota la vida per tirar-la endavant, i tots els di­ners que gua­nya els torna a invertir a l’empresa i per això aques­ta va creixent cada dia una mica més. Fins fa poc temps, quan el propietari moria l’Estat cobrava als seus successors un impost que suposa­va una quantitat molt gran per als hereus. Així, sem­blava que es premiés aquell qui tenia el iot i l’amant en lloc de lluitar per l’em­presa. No era just, i la reducció d’impostos en la transmissió de l’empresa familiar penso que ha estat molt po­sitiva.”

L’Elías, tan­ma­teix, opina que no solament en l’aspecte fiscal i tributari hi ha proble­mes en el si d’una família empresària, i explica: “Hi ha també l’aspec­te substantiu, el d’aquell empresari que té uns quants fills i ha de decidir quin és el que es queda al capda­vant del negoci, o que ha de procurar que, si fa un repartiment de les accions equitatiu, no n’hi hagi un que l’endemà se les hagi ve­nu­des. Per tant hi ha l’em­presari que vol prevenir, i aquest ne­ces­sita un bon assessor.” I és aquí on comença a treballar Albácar-Clusa y Asociados: “Es tracta d’a­con­seguir estructurar els es­tatuts de la societat de manera que es puguin prevenir tots aquests supòsits; d’anar establint uns pac­tes parasocials d’obli­gat compliment, i de preparar la succes­sió de l’empresari a tra­vés d’estructures documentals que comen­cen fins i tot modifi­cant els propis estatuts que existien fins aleshores.”

A poc a poc, sembla que la societat ha anat entenent el que representa aquesta advocacia preventiva, però encara hi ha massa situacions com la que viu de tant en tant en Pedro: “Encara ens trobem amb aquell em­pre­sari que ve a demanar-nos que ens llegim un contracte que ja ha signat, i li hem de dir que si ja ho ha fet, de poca cosa servirà llegir-nos-el.” De totes maneres, cada vegada s’ha entès més que anar a judici no és la millor solució als conflictes: “Per això augmenten les intervencions dels tribunals d’arbitratge.” L’Elías és precisa­ment el vicepresident del Tribunal d’Arbitratge de Barcelona i amb ante­rio­ritat va ser jutge: “Cal distingir entre dos tipus d’arbitratge, el de dret i el d’equitat. Quan ets àrbitre de dret, l’estructura mental, l’ac­ti­vitat que realitzes i els raonaments que fas són exactament iguals que quan exerceixes com a jutge.”

I en el cas d’àrbitre d’equi­tat, comenta: “No significa que et converteixes en un àrbitre salo­mò­nic que parteix per la meitat, sinó que resols el conflicte con­for­me al dret, però amb molta més agilitat per decidir on pots tallar. És a dir, en una indemnització per danys i perjudicis, per exem­ple, has de decidir fins on concedeixes els perjudicis, i fins on compenses les culpes, però el que no pots fer mai és saltar-te la llei.” En Pedro ha estat també àrbitre en aquest tipus de situacions, i assegura que un dels avantatges més importants a l’hora de resoldre tota mena de conflictes és el de la rapidesa.

Sovint es discuteix si la formació i l’experiència dels lletrats no és sufi­cient per donar fe d’un contracte o de qualsevol altre document, tasca que en la nostra societat correspon a la figura del notari. “Jo penso” –afirma Pedro Albácar– “que no podem fer cas omís de la funció que exerceixen els notaris. És una funció important que també pas­sa per l’assessorament.” I el seu company Elías Campo, exnotari, es­pecifica quin és el paper d’aquest professional a la societat actual: “Hi ha dos sistemes de notariat a escala mundial. L’anglosaxó fun­ci­ona amb una persona de confiança, una mena de jutge de pau, que no és un professional del dret i que l’única funció que té és la de signar conforme aquelles signatures s’han fet al seu davant i, per tant, són vàlides.”

El notariat del continent europeu, en canvi, és força diferent: “Arrenca del fet que el notari és un professional del dret que al mateix temps dóna fe. També assessora, prepara els do­cu­ments i els dóna autenticitat. En aquest sentit, doncs, se so­bre­po­sen l’assessorament notarial i el de l’advocat, però un porta ca­sos davant del tribunal i l’altre porta la fe pública.”

No trigarem gaire temps a tenir l’euro entre nosaltres i això vol dir que el món de l’empresa hauria d’estar ja preparat: “Em sembla que pas­sarà una mica com amb l’efecte 2000, que va resultar que no era un problema tan gros com s’havia previst. La dificultat que jo hi veig és si l’euro s’aguantarà o no, això ja no ho tinc tan clar.” Així expressa els seus dubtes en Pedro, i l’Elías agafa el fil per afegir: “Pen­so que un empresariat que va aguantar la implantació de l’IVA d’un dia per l’altre, també s’adaptarà a la nova moneda.”