Text del 2002.
“La producció en sèrie, tan necessària i comuna en la nostra societat, està fent malbé l’ofici”
La progressiva industrialització i l’arribada dels usos i costums dels països occidentals a les nostres latituds estan provocant, malauradament, la desaparició dels antics oficis artesans. En primer lloc, perquè les modes i tendències canvien molt ràpidament; en segon, perquè el desig de consum que caracteritza la societat actual ens impulsa a desitjar canviar contínuament els objectes quotidians que ens envolten i, finalment, perquè la producció en sèrie i els materials que en l’actualitat es fan servir determinen que sovint la seva vida mitjana no superi la dècada. Aquesta progressiva extinció es fa palesa en el gremi de la fusteria, una tasca que cada cop més es veu relegada al paper de l’acoblament industrial de peces i que està perdent tota la creativitat i l’esperit constructiu que tingué en èpoques passades: “La producció en sèrie, tan necessària i comuna en la nostra societat, està fent malbé l’ofici, perquè més que fusters el que avui en dia hi ha són melaminers. De fet, cada vegada és més difícil trobar un operari que sigui capaç de crear peces tradicionals amb una certa dificultat, com ara una vidriera de punt rodó amb barretes. Aquesta lenta desaparició del nostre ofici és conseqüència de la situació del mercat i també de la voluntat dels mateixos consumidors, ja que avui en dia es prefereix adquirir peces inferiors que facin el pes exteriorment, però que siguin molt econòmiques i es puguin substituir fàcilment per unes altres. El fet és que les matèries primeres que hem de fer servir i el temps que invertim en la creació d’un moble determinen que el seu preu sigui molt més elevat que el dels articles industrials, però, d’altra banda, és evident que el resultat no té ni punt de comparació.”
Tanmateix, la carestia del preu de la fusta i la seva manca no són factors determinants nous en el preu dels estris creats: “Ja durant la postguerra s’havia d’intentar emmagatzemar material perquè la fusta era molt escassa. Després, arran de la crisi del petroli de principi de la dècada de 1980, el preu d’aquesta matèria primera oscil·lava considerablement, i com que els fusters, en moltes ocasions, acostumen a treballar amb pressupostos inicials tancats, va caler acumular-ne grans remeses.”
La situació actual de decadència no és nova. Va començar “amb la introducció de l’alumini per a la fabricació de la fusteria exterior. Això va provocar que ens haguéssim de centrar exclusivament en l’equipament dels interiors.”
La progressiva reducció de l’àmbit de feina d’aquests oficials ha determinat la bifurcació del sector: “D’una banda, una fusteria que produeix en sèrie per a la qual cosa fa servir abundant maquinària de control numèric i també diverses eines informàtiques. Aquests establiments no necessàriament han d’ocupar un gran nombre de treballadors, perquè la seva mecanització permet reduir al mínim el nombre d’operaris. De l’altra, una fusteria de caràcter més familiar que es dedica a treballar per encàrrec.”
Aquests últims són els continuadors de la línia i labor tradicionals de la professió i, no obstant la precària situació actual del sector, també seran ells els que en el futur segueixin materialitzant les feines més artístiques i rehabilitant les creacions dels mestres de les generacions anteriors: “El nostre gremi s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies actuals per tal de poder continuar amb el negoci. Evidentment, també hi ha hagut elements positius en el canvi. Els programes de dibuix i la maquinària actuals permeten portar a terme feines molt més precises. És per això que personalment estic convençut que amb les eines actuals i els operaris d’abans aconseguiríem treballs impecables, ja que aquests homes tenien un esperit de superació i de saludable competitivitat entre ells que manca en les generacions d’ara.”
Perquè la fusta es un misteri que s’escapa del coneixement absolut de, fins i tot, els més veterans en l’ofici: “El meu pare, que es va dedicar a l’ofici durant tota la seva vida, em deia sovint que es moriria sense conèixer la fusta, perquè una post sempre et pot donar sorpreses.”
Pere Pol, com a president de l’Agrupació Empresarial de la Fusta d’Igualada-Anoia, està justament molt preocupat pel punt anterior, ja que cada cop menys la fusteria desperta interès entre els més joves i aquests arriben de les escoles professionals més poc preparats per al desenvolupament pràctic de l’ofici: “El jovent se sent més atret per altres dedicacions relacionades amb la vida moderna, com ara esdevenir tècnics o mecànics. A més, els ensenyaments que reben durant la formació professional no fan possible que s’incorporin plenament formats als tallers. De fet, es dóna el cas sovint que els manobres que han començat a les fusteries com a aprenents i que, per tant, s’han format allà mateix, estan molt més ben preparats que els que provenen de l’escola. L’ofici de la fusta requereix temps i, normalment, els operaris necessiten un període de rodatge per adquirir la perícia i rapidesa necessàries en els treballs quotidians.”
Aquesta és una de les qüestions més roents del sector de la fusta a la comarca de l’Anoia, perquè evidencia quines són les seves perspectives de futur. Aquest gremi està representat per l’Agrupació Empresarial de la Fusta d’Igualada-Anoia, que aplega 65 establiments de la capital i poblacions comarcals –Calaf, Capellades, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui, Òdena, La Pobla de Claramunt, Piera, etc.– i s’encarrega, entre altres atribucions, de la negociació dels convenis col·lectius dels seus treballadors, de la preparació de la importantíssima festa de Sant Josep per al gremi, de fixar el preu de facturació de l’hora treballada i negociar el calendari laboral: “Com que som un sector més aviat tranquil, tan sols ens reunim tres o quatre vegades a l’any. Durant les sessions debatem l’ordre del dia, que sol ser ordinari i se centra en un tema determinat.”
Esperem que les paraules de Pere Pol despertin l’interès i la necessitat de potenciar una formació de base en els oficis realment pràctica i eficaç, per a la qual cosa és imprescindible que el professorat que la imparteixi tingui la formació i l’experiència adequades en la branca de la fusta. Cal, a més, que s’inculqui al jovent l’estimació cap als antics oficis artístics.