Pere Pol Parés
Fotografia: Àngel Font
PC, 13è VOLUM. Associacions professionals

Sr. Pere Pol Parés

AGRUPACIÓ EMPRESARIAL DE LA FUSTA D’IGUALADA

Text del 2002.

“La producció en sèrie, tan necessària i comuna en la nostra societat, està fent malbé l’o­fi­ci”

La progressiva industrialit­za­ció i l’arribada dels usos i cos­tums dels països occidentals a les nostres latituds estan pro­­­vocant, malauradament, la desaparició dels antics oficis ar­te­sans. En primer lloc, per­què les modes i tendències can­­­vien molt ràpidament; en se­gon, perquè el desig de con­­sum que caracteritza la so­­cie­tat actual ens impulsa a de­­sitjar canviar contínuament els objectes quotidians que ens envolten i, finalment, per­què la producció en sèrie i els ma­te­rials que en l’actualitat es fan servir determinen que so­vint la seva vida mitjana no su­pe­­­ri la dècada. Aquesta pro­gres­­­siva extinció es fa palesa en el gremi de la fusteria, una tasca que cada cop més es veu relegada al paper de l’aco­blament industrial de peces i que està perdent tota la creativitat i l’esperit constructiu que tingué en èpoques passades: “La producció en sèrie, tan necessària i comuna en la nostra societat, està fent malbé l’o­fi­ci, perquè més que fusters el que avui en dia hi ha són melaminers. De fet, cada vegada és més difícil trobar un operari que sigui capaç de cre­ar peces tradicionals amb una certa dificultat, com ara una vidriera de punt rodó amb barretes. Aquesta lenta desaparició del nostre ofici és conseqüència de la situació del mercat i també de la voluntat dels ma­­teixos consumidors, ja que avui en dia es prefereix adquirir peces in­feriors que facin el pes exteriorment, però que siguin molt econò­mi­ques i es puguin substituir fàcilment per unes altres. El fet és que les ma­tè­ries primeres que hem de fer servir i el temps que invertim en la cre­a­ció d’un moble determinen que el seu preu sigui molt més elevat que el dels articles industrials, però, d’altra banda, és evident que el re­sul­tat no té ni punt de comparació.”

Tanmateix, la carestia del preu de la fus­ta i la seva manca no són factors determinants nous en el preu dels estris cre­ats: “Ja durant la postguerra s’havia d’intentar emmagat­zemar mate­ri­al perquè la fusta era molt escassa. Després, arran de la crisi del pe­tro­li de principi de la dècada de 1980, el preu d’aquesta matèria primera os­cil·lava considera­blement, i com que els fusters, en moltes ocasions, acos­tumen a treballar amb pressupostos inicials tan­cats, va caler acu­mu­lar-ne grans remeses.”

La situació actual de decadència no és nova. Va començar “amb la intro­duc­­ció de l’alumini per a la fabricació de la fusteria exterior. Això va pro­vo­car que ens haguéssim de centrar exclusivament en l’equipa­ment dels interiors.”

La progressiva reducció de l’àmbit de feina d’aquests ofi­cials ha determinat la bifurcació del sector: “D’una banda, una fusteria que produeix en sèrie per a la qual cosa fa servir abundant maquinària de control numèric i també diverses eines informàtiques. Aquests es­ta­­bli­ments no necessàriament han d’ocupar un gran nombre de treba­lladors, perquè la seva mecanització permet reduir al mínim el nombre d’ope­raris. De l’altra, una fusteria de caràcter més familiar que es dedi­ca a treballar per encàrrec.”

Aquests últims són els continuadors de la lí­ni­a i labor tradicionals de la professió i, no obstant la precària situació actual del sector, també seran ells els que en el futur segueixin materia­litzant les fei­­nes més artístiques i rehabilitant les creacions dels mes­tres de les gene­ra­­cions anteriors: “El nostre gremi s’ha hagut d’adap­tar a les circums­tàn­cies actuals per tal de poder continuar amb el negoci. Evi­dent­ment, també hi ha hagut elements positius en el canvi. Els programes de dibuix i la maquinària actuals permeten portar a terme feines molt més precises. És per això que perso­nalment estic convençut que amb les eines actuals i els operaris d’abans aconseguiríem treballs impeca­bles, ja que aquests ho­mes tenien un esperit de superació i de salu­da­ble competitivitat entre ells que manca en les generacions d’ara.”

Per­què la fusta es un misteri que s’escapa del coneixement absolut de, fins i tot, els més veterans en l’ofici: “El meu pare, que es va dedicar a l’ofici durant to­ta la seva vida, em deia sovint que es moriria sense conèixer la fusta, per­què una post sempre et pot donar sorpreses.”

Pere Pol, com a president de l’Agrupació Empresarial de la Fusta d’Igua­­lada-Anoia, està justament molt preocupat pel punt anterior, ja que cada cop menys la fusteria desperta interès entre els més joves i aquests arri­ben de les escoles professionals més poc preparats per al desenvo­lu­pament pràctic de l’ofici: “El jovent se sent més atret per altres dedica­cions relacionades amb la vida moderna, com ara esdevenir tècnics o mecà­nics. A més, els ensenyaments que reben durant la formació pro­fes­sional no fan possible que s’incorporin plenament formats als ta­llers. De fet, es dóna el cas sovint que els manobres que han començat a les fusteries com a aprenents i que, per tant, s’han format allà mateix, es­tan molt més ben preparats que els que provenen de l’escola. L’ofici de la fusta requereix temps i, normalment, els operaris necessiten un pe­ríode de rodatge per adquirir la perícia i rapidesa necessàries en els tre­balls quotidians.”

Aquesta és una de les qüestions més roents del sec­tor de la fusta a la comarca de l’Anoia, perquè evidencia quines són les seves pers­pectives de futur. Aquest gremi està representat per l’Agrupació Empre­sa­rial de la Fusta d’Igualada-Anoia, que aplega 65 establiments de la capital i po­bla­cions comarcals –Calaf, Capellades, Vilanova del Camí, Santa Marga­rida de Montbui, Òdena, La Pobla de Claramunt, Piera, etc.– i s’en­carrega, en­tre altres atribucions, de la ne­gociació dels convenis col·lectius dels seus tre­ba­lladors, de la pre­pa­ració de la importantíssima festa de Sant Josep per al gremi, de fixar el preu de facturació de l’hora treballada i negociar el calen­dari laboral: “Com que som un sector més aviat tranquil, tan sols ens reu­nim tres o quatre vegades a l’any. Durant les sessions debatem l’or­dre del dia, que sol ser ordinari i se centra en un tema determinat.”

Esperem que les paraules de Pere Pol despertin l’interès i la necessitat de po­tenciar una formació de base en els oficis realment pràctica i eficaç, per a la qual cosa és imprescindible que el professorat que la imparteixi tingui la for­ma­ció i l’experiència adequades en la branca de la fusta. Cal, a més, que s’in­cul­qui al jovent l’estimació cap als antics oficis artístics.