Text del 2001
“Hauríem de potenciar la cultura de la creació”.
“Quan vaig començar a exercir d’advocat laboralista fa 30 anys em vaig situar al costat del treballador. Amb la normalització democràtica, amb la maduresa professional, la meva manera de pensar ha adoptat una visió diferent. Vaig optar per convertir-me en un professional al marge de qualsevol ideologia política. La meva tasca no havia de tenir un segell de partit. Avui defenso empresaris i treballadors, buscant el benefici del meu client.”
Uns mots que diuen molt sobre l’advocat que tenim al davant i del seu ferm compromís amb la justícia social. Rafael Cabré va exercir un paper destacat durant el procés de transició. Els seus principis professionals van anar de la mà d’un despatx dirigit per Albert Fina i Montserrat Avilés, laboralistes de reconegut prestigi. Un període durant el qual va adquirir un important bagatge de coneixements que el va ajudar a prendre la decisió de crear el seu propi despatx. Des d’allà, i amb altres col·laboradors, ofereix serveis a empreses i treballadors en un dels àmbits legals més inestables.
Però els principis professionals de Rafael Cabré ens situen en un escenari ben diferent de l’actual. “L’època prèvia a la transició política mostra el paper rellevant dels advocats i el seu esperit democràtic. El Col·legi d’Advocats de Barcelona va ser dels pocs organismes des d’on es treballava democràticament. Els advocats laboralistes vam reivindicar un nou dret laboral, en aquella època vam fer una crítica constructiva del dret dels treballadors. Era una reivindicació que beneficiava més el moviment obrer que l’empresarial. Tot i que hi havia una sèrie d’advocats que se situaven dins de l’ona empresarial i estaven més a favor de l’empresari, entre nosaltres la relació era molt coherent malgrat les diferències de pensament.”
En Rafael va abandonar uns raonaments laboralistes amb una gran dosi de contingut polític i reivindicatiu una vegada instaurada la democràcia. “S’havien de plantejar conceptes més professionals. La tasca política l’havien de portar els polítics.” D’aquella època predemocràtica en Rafael recorda de forma especial uns fets en els quals va participar directament: “A la segona reunió de l’Assemblea de Catalunya que es va celebrar a Sabadell, vaig assistir-hi en representació de la comissió de joves advocats del Col·legi. Es van produir detencions i el jutge va decidir que anirien a la presó aquelles persones amb antecedents policials i els advocats, perquè tenien coneixements del dret, per tant eren més culpables de la infracció jurídica. Vaig estar detingut durant 20 dies a la presó Model. Va ser una experiència inoblidable.”
Un dels primers passos per a la consolidació de la democràcia va ser l’elaboració de l’Estatut dels treballadors. “Es partia d’un sistema paternalista cap al treballador, instaurat durant la dictadura. L’Estatut pretenia eliminar una forma de pensar que amagava injustícies. Molts advocats vam participar en l’elaboració de la llei fent les nostres esmenes. De tota manera, aquella mentalitat no s’ha eliminat del tot de la societat per imperi de la mateixa llei. És la denominada justícia pro operario, que els jutges apliquen potser conscients que la realitat és que el treballador és el dèbil. La tendència del legislador és la d’anar cap a la negociació col·lectiva tot i que poso en dubte si els interlocutors existents són realment representatius. Des del punt de vista estadístic, l’índex d’afiliació a organitzacions sindicals o empresarials és bastant petit si pensem en termes democràtics. Comparteixo la filosofia de l’Estatut però a la pràctica no funciona adequadament.”
Pel que fa referència a l’àmbit sindical, en Rafael fa palesa la necessitat d’un replantejament del concepte sindical. “S’ha barrejat massa amb el concepte polític vinculat a un partit, oblidant la tasca reivindicativa. El treballador interpreta que aquesta postura no el beneficia i decideix no integrar-se en la seva estructura. Si el sindicat demostrés intencions de parlar, dialogar i actuar de forma constructiva, l’afiliació seria més elevada. Actuen fent cridòria i mullader en situacions de crisi, però s’obliden d’aspectes quotidians com la millora de la relació empresa-treballador. Cal imaginació, que persones inquietes adoptin una postura creativa, de recerca de nous camins. Una vegada, un gran magistrat, fent referència a una sentència, ens va comentar que havíem de tenir en compte que els jutges no innovaven. Que érem els advocats els que teníem capacitat d’innovació i que els jutges ens podien donar la raó o no.”
I conclou: “I és que el dret no deixa de ser evolutiu, quelcom que ocorre dins de la societat. Per tant, aquesta idea d’imaginació i creativitat és transferible als sindicats i a les organitzacions empresarials.”
Una qüestió que genera pors i crítiques entre el col·lectiu de treballadors és la possibilitat d’un canvi normatiu que aposti per l’acomiadament lliure. Als Estats Units és una pràctica habitual, però al continent europeu les possibilitats que s’apliqui aquest sistema semblen poc probables. “Ni a curt ni a llarg termini, s’aprovarà en l’àmbit del dret laboral l’acomiadament lliure. Crec que no interessa a ningú, ni tan sols a l’empresari. És lògic, però, que aquest es queixi quan es troba que no pot acomiadar un treballador gandul. Avui l’empresa busca la màxima productivitat i no pot tenir en plantilla persones que no compleixen les seves obligacions laborals. En un altre ordre de coses, hi ha la polèmica sobre les reduccions de plantilla en grans empreses. Hi ha un buit legal molt important, sobretot pel que fa a les prejubilacions. El problema és que no hi ha una reivindicació concreta sobre aquest tema.”
L’empresari no està exempt de problemes ni de riscos. Ben al contrari, sovint, el treballador no és conscient de les responsabilitats de l’empresari. L’assessor jurídic esdevé un suport bàsic pel dirigent de l’empresa. “La meva és una professió eminentment humanista i per tant posem especial atenció en les persones. Puc passar-me nits en blanc abans d’un judici, després d’haver participat en milers, preocupant-me pel client. Intento convertir-me en un amic de l’empresari, compartint les seves angoixes i oferint-li solucions tècniques. La seva preocupació davant d’una reducció de plantilla va relacionada amb un factor fonamental de tipus ètic. L’empresari és una persona que pateix per l’empresa i pel seu futur, però a nivell mediàtic, una reducció de plantilla té molt mala premsa i és difícil fer entendre a la societat que s’ho passa malament econòmicament i humanament.”
Rafael és un defensor de les formes i de l’ètica, en un moment en el qual “apareixen tendències que pretenen eliminar quelcom vital de la professió. S’haurien de replantejar moltes coses. De joves vam lluitar molt, la nostra mentalitat era anar en contra de…, i ens vam oblidar de crear. Crec que hauríem de potenciar la cultura de la creació.”
