Text del 2001
“Hem de donar un marge de confiança a la nova L.E.C., però continuo creient que el principal problema no ve de la llei, sinó de les persones que l’apliquen”.
Entusiasta de la seva professió, Tomàs Buxeda Nadal va ser un dels pioners en creure en la importància de l’assessorament a les empreses. “De seguida em va agradar aquest aspecte que podia desenvolupar partint del dret i, malgrat que hi havia molts companys que em deien que això no era fer d’advocat, tot just acabada la carrera, vaig decidir-me a obrir un despatx.” I immediatament també li va sortir la possibilitat de treballar per a una gran empresa: “La Companyia General de Ferrocarrils Catalans em va proposar ser el seu advocat, secretari del Consell i cap del Servei Jurídic, de manera que vaig acceptar encantat i vaig dedicar-hi unes hores cada matí. En aquell moment semblava que si un advocat anava a les oficines d’una empresa a treballar, s’estava mercantilitzant, però jo tenia una llibertat absoluta per continuar portant el meu despatx.”
Això va donar a en Tomàs una certa àuria de modernitat, i també una experiència important en el món de l’empresa: “Era una companyia amb gairebé mil treballadors, de manera que vaig poder tocar molts temes laborals, mercantils, administratius i civils, però crec que el més important és que vaig tenir l’oportunitat de conèixer uns personatges importantíssims que han quedat en la història econòmica d’aquest país. Gent com Joaquim Molins avi, i l’advocat Jaume de Semir, persones que aleshores tenien gairebé 90 anys i van ser uns entusiastes impulsors del túnel del Cadí, encara que deurien suposar que mai l’arribarien a veure construït, com així va ser. Això em va fer aprendre que hem de viure cada dia amb il·lusió i sense preocupar-nos pel futur.”
En Tomàs va treballar molts anys per a aquesta companyia: “Vaig tenir la sort de relacionar-me amb personatges tan rellevants com Felip Bertran Güell, Gonçal Turell, Joaquim de Tord, Jaume Castells i Antoni Peñarroja. Aquesta circumstància em va decidir a decantar-me pel dret de l’empresa i deixar de costat la meva vocació inicial envers el dret concursal, inspirada pels meus contactes amb els advocats Ramírez i Torres de Cruells i per haver estat a la càtedra de processal.”
I segueix explicant: “L’entrada a la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona va ser definitiva per la meva vocació jurídica en el món de l’empresa. El meu mestratge en l’assessorament empresarial va iniciar-se quan, a primers de la dècada de 1970, un important grup financer i empresarial em va encomanar l’encàrrec de desenvolupar la complexa tasca jurídica de creació d’un dels primers bancs industrials sorgits de la nova Llei de 1972.”
I així va ser com en Tomàs va tenir l’oportunitat de conèixer i assessorar infinitat d’empreses nacionals i internacionals dedicades als més variats sectors de l’economia. Per tot plegat, creu en la figura del conseller independent: “Penso que és molt important i per això sovint el recomano a molts dels meus clients. És un professional que ha d’intervenir en l’empresa mirant sempre només els interessos del negoci, perquè a vegades els interessos familiars no hi coincideixen. En aquests casos ens trobem moltes vegades amb el problema de la successió, i l’assessor ha de ser prou objectiu per dir al president de la companyia que el seu hereu no és la persona més adequada per posar-s’hi al capdavant.”
Les grans empreses familiars, doncs, no s’escapen dels maldecaps que suposa una successió: “En l’àmbit fiscal s’ha solucionat força la qüestió amb les exempcions sobre l’impost de patrimoni i successions, però crec que la gran preocupació encara és la de garantir la conti-nuïtat.” El conseller ha de ser capaç de veure quins són els objectius de l’empresa i fer-los entendre als accionistes “perquè quan es pensa només en els objectius propis s’acaba en molts casos amb la venda de l’empresa.”
De casos com aquests, en Tomàs n’ha vist un munt: “Vendre’s una empresa, per a l’empresari, pot ser una decisió profitosa, i els penedits d’haver-ho fet no arriben a un 1%, però també és veritat que això fa que molta gent encara jove surti del cercle productiu per dedicar-se al dolce far niente, i això no és mai bo per a un país. Si jo veig que aquell empresari ha estat una persona que ha posat tots els seus recursos i la seva vida a l’empresa, sempre li aconsello de crear algun tipus d’associació que faci que es pugui mantenir al capdavant de la companyia i que, amb el temps, els seus fills puguin heretar-la.”
De vegades, però, no queda cap altre remei a les empreses que arribar als tribunals. Aquest lletrat té una àmplia experiència a les seves espatlles relacionada amb el funcionament de la justícia: “La meva experiència processal és àmplia i crec sincerament que la justícia d’aquest país no funciona, una justícia tan insegura i lenta no és justícia. Enguany ha entrat en vigor una nova L.E.C., i li hem de donar un marge de confiança perquè resolgui alguns dels problemes assenyalats, si bé continuo creient que el principal problema no ve de la llei, sinó de les persones que l’apliquen.”
Encara afirma: “En un país no hi ha democràcia si no hi ha justícia segura i ràpida, i en aquests moments no n’hi ha.” Per això, la solució de molts conflictes empresarials es posen en mans dels tribunals d’arbitratge: “He estat àrbitre moltes vegades i sóc un gran defensor d’aquests tribunals en què es guanya sobretot temps. Em considero testimoni d’excepció de la gran tasca que en aquest aspecte està desenvolupant a casa nostra el Tribunal Arbitral de Barcelona.”
Una de les coses més difícils que hi ha en aquesta vida és jutjar, i en Tomàs ho sap gràcies a aquesta seva experiència com a àrbitre en els tribunals d’arbitratge, però també semblava tenir clar des de molt jovenet la importància que té el sentit jurídic: “El meu avi i el meu pare van ser persones sense formació jurídica, però en canvi tenien un gran sentit que els convertia en àrbitres i jutges de moltes situacions.”
En aquestes figures comencen les arrels familiars que el van conduir cap al món del dret: “El meu avi Tomàs era fill de Monistrol de Montserrat. Allà tenia unes petites finques i era el majordom i administrador d’altres finques rústiques propietat de persones que no vivien al municipi. Era un dels més lletrats del poble i la gent sovint li consultava coses sobre problemes de finques, parets mitgeres, drets de pas, etc.”
Això li va permetre enviar el seu fill a treballar a casa d’un dels seus administrats, un procurador de Barcelona: “El pare va treballar de meritori a casa de José Ramón Pascual i va començar a estudiar dret, però malauradament va arribar la Guerra i el van mobilitzar. Els seus coneixements i la voluntat d’aprendre contínuament van afavorir que acabés la guerra amb el grau de comandant d’intendència sense haver disparat mai un tret.” Va viure la misèria dels camps de concentració francesos i passat un temps “va decidir tornar i començar un nova vida com a administrador de finques.”
Aquesta història va incitar-lo a entrar a la facultat de dret i ara és un dels seus fills, Josep M., qui continuarà amb la nissaga familiar.
