Text del 2002
El nostre objectiu és la prestació de serveis sanitarisi socials a la comarca del Bages tant per al sistema de sanitat pública com per al privat
La Fundació Centre Hospitalari Unitat Coronària de Manresa va néixer a partir de la creació l’any 1972 del Centre Hospitalari a la capital del Bages per part de la Mútua Manresana de Previsió. Després, l’any 1976, la Caixa de Manresa fundava la Unitat Coronària de Manresa. L’any 1986 es crea l’actual Fundació fruit de la col·laboració entre les dues entitats: “El nostre objectiu és la prestació de serveis sanitaris i socials a la comarca del Bages tant per al sistema de sanitat pública com per al privat. En aquest moment aquesta oferta social inclou l’atenció hospitalària, la gestió de diverses residències per a persones grans, la residencia de Disminuïts Físics, la cooperació totalment desinteressada amb l’Hospital de Nkoteng, al Camerun, des de fa uns anys, la gestió d’un centre de medicina de l’esport i d’una unitat per a malalts de llarga estada. A més, també comptem amb una fundació de recerca i docència universitària.”
El primer gran pas per orientar l’expansió que ha viscut aquesta institució tingué lloc amb l’adquisició de la Clínica Sant Josep de Manresa l’any 1994; des de 1996 es va instal·lar definitivament la Unitat Coronària a l’edifici del Centre Hospitalari que posteriorment es va completar amb una unitat d’hemodinàmica: “Des de la Fundació podem donar resposta a gairebé totes les necessitats d’atenció i tractament dels pacients. Un dels nostres reptes de futur és millorar cada vegada més les instal·lacions del centre a fi de poder oferir un servei mèdic el més complet possible.”
Després d’aquesta passa endavant per encarar el seu futur cap a un creixement de qualitat, s’han fet moltes més, en gran part gràcies a l’equip de professionals (metges i infermeres) que componen la Fundació i que senten molt identificats amb el projecte assistencial que representa: “Des del començament, la fundació es va proposar prestar una atenció, d’una banda, summament eficaç i, d’altra, individualitzada i profundament humana. Per aconseguir un alt nivell d’eficiència és necessària una formació permanent de l’equip sanitari així com invertir una bona part del pressupost en investigació i en renovar i modernitzar constantment la tecnologia mèdica. La clau de la nostra qualitat assistencial es troba en les persones que treballen a la Fundació.” Aquest sacrifici econòmic, però, ha tingut la seva recompensa perquè el seu centre es troba dins de la llista dels millors 20 hospitals de l’Estat espanyol dels anys 2000 i 2001, i va ser el primer hospital de l’Estat espanyol que va obtenir el reconeixement de l’ISO 9001-2000 pels serveis assistencials.
Aquesta ampliació continuada és conseqüència de la seva metodologia de gestió que l’apropa a la d’una empresa privada, tot i sent una entitat sense ànim de lucre i amb un marcat caràcter altruista, sota l’atenta mirada de Joaquim Serrahima, un metge que en un moment donat va decidir penjar la bata blanca per dedicar-se a l’administració de centres sanitaris: “Gestionar la fundació, en la mesura del que és factible, com si fos una empresa, ens permet ser més eficaços i poder reinvertir quantitats més grans de capital per a la millora de les nostres instal·lacions, per ampliar-les, per investigar, etc. Això no significa, però, ser un negoci sanitari perquè la fundació mai no perd de vista que el seu objectiu és, per sobre de tot, prestar atenció mèdica i oferir serveis sanitariosocials que cobreixin les necessitats de la població de la nostra comarca.” Aquest compromís ètic no tan sols es reflecteix en la finalitat última d’aquesta institució, sinó també en la seva tasca quotidiana a l’hora de tractar els malalts: “En el cas dels pacients en fase terminal, la nostra obligació és complir la llei, i ens guiem per aquesta premissa en tot moment. Això, però, no vol dir provocar un dolor i crear unes expectatives innecessàries tant per a ell com per a la seva família. No obstant això, en aquests casos, les decisions que es prenen sempre es consulten amb la família de l’afectat, que, finalment, és qui les ha de prendre, i un cop ens les han fetes saber, es discuteixen en el nostre Comitè Bioètic.” Aquesta mateixa comissió també vetlla perquè en tot moment es respectin escrupolosament les normes ètiques en l’execució dels assaigs clínics que es realitzen al centre.
La utilització massiva en l’actualitat de mitjans tecnològics per facilitar la diagnosi pot confondre l’opinió pública, en el sentit de fer creure que algun dia les màquines poden arribar a substituir el facultatiu. Ateses les característiques de la professió mèdica, no sembla que aquesta possibilitat sigui gaire viable: “Aquestes eines són molt valuoses per a la diagnosi i el tractament del malalt i també per a la gestió dels centres perquè aporten molta informació, però de cap manera minimitzen el treball que duen a terme els equips sanitaris, especialment, i els d’administració. La medicina no és una ciència exacta, i conté un elevat percentatge de subjectivitat perquè les dades que té i ha d’interpretar el facultatiu provenen normalment de les paraules del pacient, i ja sabem que cadascú viu i explica d’una manera diferent, personal i única els símptomes que pateix. Per això, el metge ha d’escoltar amb molt d’esment per després traduir adequadament en termes mèdics el discurs del malalt.”
És evident que la introducció d’aquests avenços ha variat la manera d’exercir d’aquests professionals clarament vocacionals. No obstant això, el major canvi que ha viscut l’estament mèdic ha estat la successiva superespecialització a la qual han tendit els facultatius: “Un dels factors que expliquen el bon nivell sanitari que caracteritza Catalunya és la constant especialització que viuen els professionals relacionats amb la salut. De fet, cada cop més es parla d’equips assistencials perquè la parcel·la d’actuació de cadascun dels metges és tan concreta i el seu nivell de coneixements en aquesta àrea tan elevat que actualment es prefereix treballar col·lectivament un cas. D’aquesta manera els membres dels equips poden contrastar els seus coneixements i conclusions respecte del diagnòstic i l’evolució del malalt. Aquest canvi, d’una banda, és molt positiu i comporta una millor atenció dels nostres pacients; de l’altra, es tradueix en una intensa dedicació dels doctors, la qual no sempre és reconeguda socialment. Els sanitaris de l’Estat espanyol estan molt ben preparats, perquè una vegada acabats els seus estudis universitaris passen per una llarga fase d’especialització, de manera que no comencen a exercir fins que no han traspassat la barrera dels 30 anys i han aconseguit una notable maduresa professional.”
