Text del 2002.
“Els avanços tecnològics no han canviat les arts de pesca, però han fet més fàcil la nostra tasca”
“Tot i que individualment es poden aconseguir moltes fites, és evident que aplegant esforços es poden assolir objectius encara més importants. En el cas concret dels pescadors, a més, és necessari l’agrupament a través de la Confraria, perquè aquesta funciona com l’empresa que els acull i que vetlla per la seva feina mitjançant un reglament intern que tothom ha de respectar.” Aquestes paraules són la síntesi de la forma d’organitzar-se laboralment d’una professió amb regles i maneres de fer pròpies i característiques: “Componen la Confraria tant els armadors –els propietaris de les barques i, per tant, els empresaris– com els mariners –els seus treballadors–, i estan representats paritàriament en els òrgans de govern. Per exemple, si la Junta la formen nou membres, deixant de banda el president, les dues meitats estaran integrades a parts iguals per mariners i patrons. Actualment, el patró major és Baldomer Aymà.”
Aquesta peculiar organització en què tots els integrants del col·lectiu tenen cabuda és poc freqüent en el món empresarial i els converteix en una rara avis, l’originalitat de la qual s’intensifica encara més en assabentar-se del sistema tradicional de retribució dels seus membres: “Els guanys dels patrons i dels mariners depenen del volum de captures, les quals es reparteixen al 50% entre el patró i els mariners, de manera que l’empresari es queda amb la meitat de la captura i la resta es fracciona en idèntiques porcions entre els mariners.”
Dins d’aquest sistema d’obligacions i beneficis compartits, el patró es responsabilitza “d’equipar els vaixells amb tots els estris adients per a la pesca.” La contrapartida, però, és la inestabilitat de la tasca dels homes de la mar: “Quan una barca s’espatlla i roman a port, no hi ha captures ni rendiments econòmics, per la qual cosa durant tot el període de reparació els pescadors no rebran cap compensació per part de l’empresari.”
La presència d’empresaris i treballadors dins la mateixa organització comporta un important exercici de consens: “Constantment s’han de resoldre petits conflictes i cal anivellar la balança. D’altra banda, hem d’assegurar també unes relacions bones i justes amb els peixaters. Com en totes les professions, és convenient fer un bon seguiment per frenar les possibles infraccions i excessos que es poden cometre, que es relacionen sobretot amb l’excés de captures o amb l’ús de xarxes prohibides.”
En aquest darrer cas se senten força contents, perquè la seva tasca de conscienciació ha ajudat que cada vegada siguin menys freqüents aquestes pràctiques, que posen en perill una activitat que també està amenaçada pels abocaments de residus orgànics i de productes químics en alta mar: “Es parla sovint del presumpte mal causat per la pesca, però no s’analitzen en profunditat les repercussions dels abocaments al mar de metalls pesants, plàstics, matèria orgànica, etc. Les aigües de les platges estan netes, però a partir dels 800 metres de la línia de costa és freqüent ‘pescar’ moltes d’aquestes deixalles.”
Per això, una de les demandes i aspiracions de la Confraria és disposar d’una normativa pesquera d’abast europeu més harmonitzada i que impliqui més sectors socials: “Espanya és l’únic estat de la Mediterrània en què s’han de complir uns horaris d’entrada i sortida de les barques i unes determinades prohibicions quant a les captures –per tal de preservar la renovació del fons marí no és permès de pescar-hi peixos d’unes determinades dimensions–, però això no succeeix ni a Itàlia, ni a Grècia ni als països del nord de l’Àfrica. Aquest fet provoca un greuge comparatiu molt important perquè, tot i que no poden ser pescats als nostres territoris, al consumidor li arriben aquests productes, que s’introdueixen il·legalment per via terrestre.”
A aquesta problemàtica del sector a l’Estat espanyol s’afegeix la manca “d’una llotja nova, que tenim pendent des de fa catorze anys, de casetes al port, i, fins i tot, de gasoil. Quan necessitem benzina hem d’anar a Arenys de Mar, perquè som l’únic port pesquer de Catalunya que no disposa de subministrament de combustible.”
I també la duresa de la professió, que l’ús de les noves tecnologies ha aconseguit amortir en part: “Els avanços tecnològics no han canviat les arts de pesca, però han fet més fàcil la nostra tasca. Per exemple, en el cas dels trasmallers, la xarxa actualment s’aixeca amb un aparell anomenat maquineta, i ja no s’ha de fer de forma manual. Tot i així, la feina dels pescadors encara és molt dura, tant per la quantitat d’hores invertides com per les condicions climàtiques que suporten. Com que pots trigar més de dues hores a arribar al calador –perquè sovint surten dels límits del seu municipi– les jornades dels pescadors giren al voltant de les dotze hores. En el cas de l’art d’arrossegament, han de sortir a les sis de la matinada i tornen a les sis de la tarda. En el dels trasmallers, no hi ha hora pel que fa als dies feiners, però sí els caps de setmana. Això fa que per dedicar-se a la mar s’hagi de tenir vocació. Es pot fer de pescador per necessitat en un moment donat, però s’abandonarà quan es trobi una altra sortida professional.”
I, per afegitó, aquesta dedicació sol ser de mena, cosa que explica el gran nombre de nissagues de mariners existents. “De fet, en l’actualitat, les noves generacions de pescadors es nodreixen d’aquesta tradició i dels immigrants. No hi ha gaires vocacions entre els profans.”
L’ús de noves tecnologies i la tipologia de població que es dedica a aquesta activitat no han estat els únics aspectes que han variat: “El 2001 vam posar en funcionament la subhasta automàtica, que és molt més positiva tant per al pescador com per al peixater.”
Tanmateix, han volgut conservar la vella tradició de la venda i fer-ho amb finalitats altruistes: “Per Sant Pere se celebra una subhasta cantada els guanys econòmics de la qual es destinen a finalitats benèfiques. Així conservem parcialment l’encant de l’antic sistema i donem la possibilitat al públic de poder-ho viure i reviure.” Així ens ho explica Vicenç Sans, secretari de la Confraria de Pescadors de Sant Pere de Mataró i un gran enamorat de la mar i de l’art de la pesca.