Text del 2002
No hem de vendre només patriotisme, sinó contingut cultural
.
La Fundació Enciclopèdia Catalana va néixer als anys vuitanta per la necessitat de donar empara jurídica i institucionalització a la pròpia existència de l’Enciclopèdia. El Sr. Raimon Carrasco, president de l’entitat, és qui ens fa cinc cèntims de la funció que tenia i té la Fundació que presideix: “Es tractava de fer més coses que l’Enciclopèdia, d’anar més enllà, d’aprofitar el ressò que havia tingut per generar nous projectes, no solament per un interès comercial, sinó fonamentalment cultural. L’important és que una cultura, per continuar existint, i per existir amb força i ben viva, no en té prou de tenir creadors, que ja en tenim, ni tampoc amb gent disposada a accedir als productes culturals; cal que hi hagi entremig qui vagi creant les infraestructures.” I quines són? “Una enciclopèdia, llibres de referència i de text, diccionaris, etc., és a dir, un conjunt d’eines que una cultura ha d’anar generant, i això és el que fa precisament la Fundació, intentant sempre que després aconsegueixin un rendiment econòmic que les faci viables, però sense comptar-hi necessàriament. Per tant, amb la voluntat de posar per davant la necessitat cultural d’aquests productes.”
La característica central i diferencial de la Fundació Enciclopèdia Catalana és, però, el fet que sigui el cor d’un grup amb empreses diverses que en depenen directament: “És un grup que produeix i comercialitza obres de crèdit, com són la mateixa Enciclopèdia, la Catalunya Romànica o la Història de la Música; que té tres editorials de llibres de llibreria: Proa, Pòrtic i La Galera; que fa també productes per a l’ensenyament; i que té, a més, una empresa de publicitat, llibreries i fins i tot una empresa de màrqueting telefònic, entre d’altres. Totes amb una certa relació amb l’activitat central.” Així, doncs, Enciclopèdia Catalana és molt més que aquells 24 volums que tenim a la prestatgeria de casa: “Des de fa temps s’han introduït a la xarxa els continguts de l’Enciclopèdia, però també s’hi han posat traduïdes a l’anglès les entrades que fan referència als Països Catalans, perquè qualsevol persona sigui d’on sigui pugui consultar amb més facilitat l’article sobre Cadaqués o sobre Joan Miró, o el que vulgui. El que no té sentit és que nosaltres posem en anglès per tot el món la nostra entrada sobre Napoleó, però sí que en té molt que hi traduïm la del general Prim o la de Reus. A més, s’ha intentat vincular tot això a la Britànica, de manera que qualsevol persona que hi entri buscant una cosa sobre el nostre país, trobi un enllaç amb la nostra Enciclopèdia.” A més d’entrar en el món de les noves tecnologies, una part important de l’activitat estrictament de fundació passa per crear i dotar o col·laborar en premis literaris, com poden ser el Sant Jordi o el Carlemany, i en beques i ajuts a la creació literària, a la recerca humanística i a projectes escolars diversos.
Una fundació com aquesta té un compromís amb el País que va molt més enllà de la cultura: “Probablement per culpa de mancances històriques, Catalunya genera una adhesió a les seves coses que sovint és sorprenent, i la Fundació ha de detectar aquestes necessitats. De fet, s’ha venut un nombre d’enciclopèdies catalanes i de catalunyes romàniques incomprensible per a aquells que no ens coneguin; no entenen que la gent s’hi ha bolcat perquè és un símbol de catalanitat, perquè contribueix a fer país. Ara bé, no podem comptar sempre amb això, aquesta ha estat una circumstància que ha fet créixer el grup, però el que hem de fer ara és generar els productes que qualsevol societat normal necessita, no hem de vendre només patriotisme, sinó contingut cultural a un país que té consciència de la seva pròpia identitat.” I afegeix: “No crec que la catalanitat en ella mateixa hagi de ser la nostra bandera permanent; és a dir, hem de fer coses en català que estiguin bé, sabent que estem contribuint al manteniment d’una cultura, però no convertint això en el seu valor principal.” Tampoc podem esperar que siguin les institucions públiques les que ho sustentin tot, al capdavall això no passa enlloc: “Les grans enciclopèdies de qualsevol cultura no les han fetes les conselleries ni els ministeris, tot i que l’existència d’una administració catalana és sempre un factor positiu.” De totes maneres, el grup no té vincles institucionals i en la seva activitat no hi ha més participació de diner públic que en l’activitat de qualsevol altre grup editorial que hi pugui haver al Principat.
El món de l’edició té un risc important, i sembla que estem vivint un cert procés de concentració que ens fa pensar que ens trobem davant una activitat complicada. A més, les xifres indiquen que la venda de llibres en català ha disminuït lleugerament: “Si parlem de llibre de llibreria, posem per cas, a Catalunya s’editen uns 7.000 títols l’any, una xifra molt allunyada dels 1.500 que se n’editaven fa trenta anys. Baixa la mitjana de les tirades, però això passa en totes les llengües, també en castellà. De fet, 7.000 títols són molts més dels que s’editen en grec o en portuguès, i el català és la desena llengua més traduïda del món, per davant de l’àrab i el japonès; em sembla que és la dissetena amb presència a internet. Per tant, penso que a vegades ens fem una imatge poc adequada de nosaltres mateixos i menyspreem el posicionament de la nostra llengua.” Com a persona interessada en la cultura, a més, Raimon Carrasco ens parla del procés de normalització que ha viscut el país en les tres darreres dècades: “A través de dos instruments molt importants, que són l’escola i la televisió pública, hem aconseguit que el 97% de les persones de Catalunya coneguin el català, i ara descobrim que això és només una part del procés, que a més de saber-lo cal que el facin servir, i això necessita uns mecanismes diferents. És a dir, hem avançat en una direcció, però encara ens en resta una altra.” Tot això en la Catalunya multicultural que es perfila amb l’arribada d’immigrants en aquests darrers anys: “Penso que no hem de veure-ho com una amenaça, sinó tot al contrari, perquè la incorporació efectiva en el país es produeix a través de l’assumpció d’una llengua i una cultura. No demanem a ningú que canviï d’ideologia ni de religió, només que s’incorpori a un projecte cultural.”
El futur de la Fundació passa per continuar dotant el país de les eines i infraestructures necessàries per entrar amb força al segle XXI: “L’any 1970 aquest país necessitava una enciclopèdia, i segurament ara necessita créixer en tecnologies de la informació; es tracta d’anar pensant a cada moment què és el que més convé.” Però, no podem oblidar que les fundacions són un dels engranatges bàsics de les tipologies claus de la societat civil: “El mite de la societat civil com allò que ja tenim l’hem de revisar, ara bé, com allò que necessitem tenir sí que és imprescindible. Una societat civil tota sola, sense la complicitat d’un poder públic, no pot suportar una cultura, es necessiten les dues potes per tirar endavant.”
Si volguéssim fer servir un títol un xic atrevit per definir la vida del lleidatà Joan Oró i Florensa, segurament podríem dir que la seva és la història del “nen que somiava amb els estels i va arribar a la NASA.” Aquesta contemplació de l’espai va ser possible gràcies a una circumstància personal que marcaria de manera transcendental el seu futur: “La meva família tenia un forn i durant la cocció del pa, els forners i els treballadors podíem descansar una estona. Jo aprofitava per contemplar el cel estrellat. A partir d’aquelles observacions vaig començar a qüestionar-me l’origen de l’univers i de la vida.” L’interès per la gènesi dels éssers humans el determinà a seguir una trajectòria diferent de tirar endavant el negoci familiar. Finalment, optà per “estudiar química a la Universitat de Barcelona.” Aquesta havia de ser la primera passa per endinsar-se en el món de la investigació al nostre país. No obstant això, la vida el conduí per camins ben diferents: “En acabar els meus estudis, vaig haver de tornar a Lleida. Un cop instal·lat, la meva activitat va centrar-se en els negocis relacionats indirectament amb la química. Van anar passant els anys i, amb ells, la meva sensació de decepció quant a la meva tasca laboral augmentava, la qual cosa va portar-me a prendre la decissió de traslladar-me als Estats Units, on les oportunitats de formació i investigació eren molt elevades. Vaig partir cap a Amèrica el 1952. Era una decisió difícil perquè aquí deixava la meva dona i els meus tres fills; però, per altra banda, tenia el seu vessant positiu perquè en no tenir la família al costat podia dedicar tot el meu temps a l’estudi. Després de cursar enginyeria química i de fer el doctorat en bioquímica, l’any 1955, vaig començar a fer classes a la Universitat de Houston i a desenvolupar diverses investigacions.”
Als Estats Units, com a professor de bioquímica, col·laborà amb institucions tan prestigioses com la NASA: “La meva participació en projectes com l’Apol·lo o el Viking va permetre que conegués persones molt destacades de la història del segle XX. Crec que una de les més importants va ser Neil Amstrong que, a més a més, em va fer reflexionar força sobre l’aleatorietat de l’evolució de la ciència. El mateix Amstrong em va comentar que, durant l’expedició a la Lluna l’any 1969, el moment més difícil va ser just abans d’al·lunitzar perquè van perdre la connexió amb la base, i, precisament, es van topar amb un terreny molt rocallós. Amstrong tingué la valentia d’agafar els comandaments i controlar manualment la nau fins que van assentar-se en un terreny pla. Sense la seva capacitat de decisió, segurament la ciència hagués evolucionat d’una altra manera, perquè és evident que hi va haver un abans i un després d’aquest viatge no només per la quantitat de dades de les quals vam poder disposar, sinó també pel que representava des del pla psicològic.” La cooperació amb la institució nord-americana durant 35 anys va donar els seus fruits, principalment en la branca de la bioquímica. Al doctor Oró li devem “la síntesi de l’adenina a partir de l’àcid cianhídric” i una capdavantera hipòtesi, corroborada per gran part de la comunitat científica, sobre l’origen de la vida a la Terra a partir de la matèria orgànica i l’aigua provinent dels cometes que col·lisionaren amb la Terra primitiva. “També s’ha pogut comprovar que els components inorgànics de la Lluna i del nostre planeta són els mateixos, la gran diferència rau en la major composició de ferro de la Terra. Aquest ferro es troba al nucli i és el que ha permès l’existència de vida al planeta blau perquè ha propiciat la creació del camp magnètic necessari per preservar-nos de la influència nociva de les radiacions ionitzants del sol.” Aquestes importants troballes per a l’evolució de la ciència han estat unànimement reconegudes tant pels seus col·legues com pels estaments polítics dels Estats Units i de Catalunya: “Em vaig sentir molt ben tractat durant la meva llarga experiència nord-americana, la qual cosa em va convèncer que aquell era el país ideal per investigar i que Catalunya era l’ideal per viure. Al nostre país mai no hagués obtingut les quantitats de què vaig disposar per a les meves investigacions.” Aquest vessant com a investigador està estretament relacionat amb la seva dedicació docent: “Són dues activitats paral·leles. Vaig fer classes a la Universitat de Houston fins a la meva jubilació, l’any 1994.” Alhora, també la divulgació a través de llibres i de revistes especialitzades ha estat essencial en la seva trajectòria professional. Ha escrit 30 llibres i ha publicat en més de 300 revistes especialitzades. No només m’he encarregat d’escriure sobre temes concrets de la meva especialitzat, sinó que també m’he interessat per altres vessants del coneixement indirectament relacionats amb la bioquímica.
Un cop es va jubilar, va decidir tornar al seu país i crear una institució que donés suport i fe de la passió que sempre ha sentit cap al món del coneixement: “Des de la Fundació Joan Oró intentem potenciar la investigació científica i tecnològica mitjançant la celebració de reunions, congressos, jornades, etc. que permetin intercanviar experiències entre els experts i també mitjançant acords puntuals amb les institucions universitàries catalanes. Creiem que la investigació és la millor manera de fer evolucionar el país i d’augmentar el creixement individual i col·lectiu sobre el nostre entorn que, en última instància, ens fa millors persones. En primer lloc, per humilitat; si coneixem els nostres orígens, ens adonem que les nostres semblances amb altres homínids com ara l’home de Neandertal es basen, fonamentalment, en la consciència de la nostra finitud temporal i en el nostre desig de transcendència. Totes les civilitzacions i religions humanes han intentat donar resposta a aquest afany. L’aprofundiment en les nostres arrels també ens porta a la solidaritat perquè tots som descendents de l’Homo sapiens i, per tant, bàsicament iguals. Aquesta solidaritat, finalment, ens ha d’ajudar a cooperar els uns amb els altres.”
No hi ha dubte que la ciència ha assolit quotes mai somiades durant el segle XX, i els reptes del XXI encara són més importants: “La lectura de la seqüència del genoma humà és el gran repte del segle.” Aquest avenç ha estat paral·lel a un oblit progressiu de les estretes relacions de la ciència amb la filosofia: “La ciència, com la filosofia, sempre s’ha mogut per l’intent de respondre preguntes fins aleshores sense resposta. A més, el naixement de les dues disciplines estan estretament relacionats.” N’hi ha prou de recordar Sòcrates, Pitàgores i Aristòtil.
Però els progressos de la ciència no podran donar resposta a l’eterna pregunta de la humanitat: “La ciència es basa en proves empíriques, i el que passa després de la mort no és observable.” Per contestar-la, només podem acudir a l’especulació i intentar respondre l’enigma des de plantejaments filosòfics o religiosos.
