Text del 2002
Poder ajudar els altres significa dues coses: que tens per donar i que sempre reps molt més del que dónes.
Anna Balletbó és coneguda per la seva relació amb l’intent de cop d’Estat del 23 de febrer de 1981. Com a diputada del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) es trobava al Congrés dels Diputats quan el coronel Tejero i altres militars hi van entrar pistola en mà. Minuts desprès va poder sortir de l’hemicicle donat el seu avançat estat de gestació. Va ser el primer hostatge que va parlar amb el rei i el va informar del que succeïa. Sens dubte, la informació de primera mà que va poder facilitar-li va resultar decisiva per al desenvolupament no cruent de l’intent de cop d’estat. El temps, però, ha diluït el record d’aquell succés: “Actualment, la gent jove recorda poques coses d’aquell capítol de la història de la Transició. És important, però, conèixer la història per evitar que es repeteixi.”
Ha estat diputada al Congrés durant més de 20 anys, i aquesta participació tan activa en la vida política espanyola li ha donat molta satisfacció personal. A més li ha permès ser una testimoni directa de les fites que la democràcia espanyola ha anat aconseguint: “Crec que el conjunt de la trajectòria d’una persona només es pot valorar a partir d’una certa edat. En aquest sentit, haig de reconèixer que sóc molt afortunada perquè sempre m’he pogut dedicar a allò que m’agrada i que em permet sentir-me útil. Políticament, pertanyo a una generació que va tenir l’honor d’assumir el compromís històric i polític de fer la transició de la dictadura franquista a la democràcia. He tingut la sort de viure una època irrepetible de reformes socials, de lluita per a la igualtat dels drets de la dona, per obtenir l’autogovern de Catalunya, per modernitzar Espanya, etc. Com a diputada, he viscut tot el cicle. Primer amb el PSOE a l’oposició, després he pogut participar a la política des del Govern i posteriorment tornant a l’oposició. No hi ha dubte que una activitat política tant en primera línea de foc com la que he viscut ha significat també renúncies afectives. Desprès de 20 anys intensíssims vaig decidir passar a viure la política en un segon pla. És com si m’hagués plantejat la vida com en un partit de futbol, jo ja he viscut la primera part i ara toca viure la segona.”
Actualment és consellera de Radio Televisión Española i imparteix classes a la Universitat Autònoma. Desprès de l’assassinat d’Olof Palme va impulsar la creació de la Fundació Internacional que porta el seu nom. Els fets són els següents: “L’Associació de Nacions Unides d’Espanya concedia anualment el Premi de la Pau a una figura que hagués destacat en aquest camp. El 1986 vam decidir que es concediria a Olof Palme, i el guardó se li va lliurar el 16 de novembre al Pavelló del Joventut de Badalona. Mesos més tard, l’últim dia de febrer, era assassinat. En saber la notícia vam sentir una forta sotregada, especialment les persones vinculades al Partit Socialista, perquè Palme no només era el primer ministre del seu país, sinó també destacat dirigent de la Internacional Socialista i gran lluitador a favor de la distensió entre blocs durant la Guerra Freda. Palme va ser un gran defensor dels drets humans a Xile i a Espanya, entre d’altres. També va defensar la cooperació entre països rics i països pobres, entre el Nord i el Sud. Palme va ser també un abanderat en la lluita a favor dels drets de les dones. Es va esforçar per treure Suècia del seu tradicional aïllament i va posar el seu país a l’avantguarda de països que defensen els drets humans i la democràcia.”
Per aquesta raó “vam decidir constituir la Fundació, en memòria seva i per continuar treballant en el seu ideari. Els objectius de la Fundació Internacional Olof Palme es concreten en: el Departament de Drets Humans i Política internacional, el Departament de Crisis i Conflictes i el Departament de Medi Ambient. A part de l’àrea acadèmica, la Fundació té una altra àrea de treball molt important de cooperació i ajuda humanitària.”
En la creació de la Fundació va ser essencial la participació “de l’Ajuntament de Badalona, ja que la Fundació va néixer aixoplugada per aquesta institució. Això fa que mantinguem un vincle molt especial amb la ciutat i que el nostre propòsit sigui que el cor de la Fundació romangui sempre a Badalona. També tenim seus a Barcelona i a Gaza, i delegacions a Tànger, Brusel·les, Bilbao, Càceres, Alacant i Madrid. La Fundació té convenis signats amb les Universitats Catalanes per al reconeixement de crèdits de lliure elecció.”
Pel que fa a la cooperació, la Fundació ha engegat múltiples projectes: “Hem portat a terme ajuda d’emergència al Sàhara, Somàlia, Bòsnia, Sudan, El Salvador, Guatemala, Cuba, Nicaragua, etc. També hem desenvolupat molts projectes de cooperació, estem reconstruint un orfenat a Cuba, hem reconstruït quatre escoles a Kosovo, on també hem creat una línia d’autobusos. Entre els nostres projectes més emblemàtics vull destacar la construcció i gestió d’una residència d’orfes a Gaza (Palestina). Aquesta residència ofereix un projecte de futur a 72 nens i nenes orfes, alguns d’ells fills de palestins que s’han immolat en atemptats suïcides, és a dir, als anomenats pels palestins màrtirs de la guerra. Algunes d’aquestes criatures poden tenir l’ambició d’emular i superar les accions dels seus pares, i cal reconduir aquests sentiments cap al diàleg, la convivència i la pau. La nostra actuació s’adreça a donar-los esperança i un futur sense violència en un territori en què l’organització Hamas té una altra residència on els ensenyaments persegueixen la finalitat contrària. Actualment, i gràcies als fons de la Agència Espanyola de Cooperació Internacional i de l’ajuda tècnica de la Universitat de Barcelona i el suport prestat en tot moment pel seu rector, Joan Tugores, hem creat un Institut de Formació Hispanopalestí d’Educació Superior, que constituirà a la pràctica una delegació de la Universitat de Barcelona a Palestina.” La possibilitat d’accedir a una titulació d’abast europeu és una oferta per a un futur d’esperança per a molts joves que no veuen la sortida al túnel de la violència.
La Fundació rep ajudes de l’Ajuntament de Badalona, la Diputació de Barcelona, i la Mancomunitat de Municipis. També presenten projectes a l’AECI, a diversos Ajuntaments com Santurce, Barakaldo, L’Hospitalet, Montgat, i reben donacions de gent que creu que no és possible viure tranquil i insensible a tanta injustícia, misèria i violència com hi ha al món. També reben recursos d’empreses i obtenen diners dels alumnes que assisteixen als cursos que organitzen. Tot i que encara queda molt per fer, “ens sentim satisfets de la tasca desenvolupada per la Fundació, especialment quant a la cooperació internacional perquè poder ajudar els altres significa dues coses. En primer lloc, que tens per donar. I en segon, que sempre reps molt més del que dónes. Actualment, només en uns pocs països vivim en un estat de gran benestar, mentre estem rodejats de pobresa. Hem de treballar per superar aquesta situació d’injustícia que és alhora una bomba de rellotgeria.”
