Text del 2002
Des de la Vocalia de Sanitat, fem pressió per la incorporació de logopedes en tots els centres hospitalaris catalans.
La logopèdia és la ciència i l’art que comprenen els processos de la comunicació humana, els trastorns que hi estan relacionats i el coneixement dels mitjans per prevenir-los, avaluar-los i tractar-los. Tenint en compte la pluralitat de disciplines que s’interessen per la comunicació humana, la logopèdia és la que ho fa amb un enfocament propi i particular, sobre la base de sòlids coneixements biològics, metodològics, psicològics, lingüístics i humanístics. La logopèdia, però, no ha aconseguit encara “una identificació i un reconeixement populars. La població en general no coneix prou quina és la finalitat d’aquesta disciplina ni quines són les situacions en què un logopeda ha d’actuar.”
Anna Civit, degana del Col·legi de Logopedes de Catalunya, ens explica els objectius i els àmbits de treball del col·lectiu que representa: “El logopeda és el professional especialitzat en logopèdia que s’ocupa de l’estudi del procés comunicatiu i de la prevenció, el diagnòstic, el pronòstic i el tractament dels seus trastorns.”
De fet, Catalunya ha estat un país capdavanter en la introducció i l’aplicació de tècniques logopèdiques específiques per recuperar la capacitat d’expressió de les persones, i en la lluita per la difusió i el reconeixement acadèmic, laboral i social d’aquesta professió: “La nostra tradició arrenca de començament del segle xix.”
Aquesta tasca pel reconeixement de l’especificitat de la logopèdia es va consolidar l’any 1991 amb l’establiment del títol universitari oficial de diplomat en logopèdia. La primera universitat catalana a impartir els estudis va ser la Universitat Ramon Llull el 1995, però dos anys després també començava a fer-ho la Universitat Autònoma de Barcelona. “Fins aleshores, els professionals d’aquesta àrea es formaven a través d’un màster o un postgrau en logopèdia, amb la base d’una llicenciatura o diplomatura inicial.”
El pas següent va ser “la constitució del Col·legi, que no hauria estat possible sense l’existència i col·laboració de l’ALFAC, l’Associació de Logopèdia, Foniatria i Audiologia de Catalunya. Aquesta institució havia estat creada per Josep Guixà, mestre i logopeda excepcional mort l’any 2001, i per Jordi Perelló, reconegut metge i foniatre. Va ser a petició dels socis de l’ALFAC que la Junta d’aquesta Associació va constituir-se com a Junta Gestora a favor del col·legi professional.”
Per honorar l’exemple de Josep Guixà i de Jordi Perelló, el CLC ha instituït “la beca Josep Guixà, per a la confecció de material de logopèdia, i el premi Jordi Perelló, dedicat a la investigació científica en logopèdia.”
“El nostre camp d’actuació és molt ampli, però quasi sempre implica la cooperació amb altres professionals. En la reeducació logopèdica dels trastorns ocasionats per un problema de tipus neurològic, com ara els traumatismes cranials, els accidents vasculars cerebrals, la malaltia de Parkinson, les demències…, hem d’estar en contacte amb el neuròleg, el neuropsiquiatre, el psiquiatre, el geriatre, les infermeres, etc. També reeduquem les diferents patologies que impliquen una alteració de la veu (disfonies), per la qual cosa estem en contacte amb otorinolaringòlegs i foniatres. Els logopedes que treballem en els Centres de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP), on atenem nens de 0 a 4 anys amb retards en l’adquisició del llenguatge per causes diverses (dèficits auditius, retards maduratius, discapacitats psíquiques, etc.), estem en contacte amb pediatres, neuropediatres, otorinolaringòlegs, psicòlegs, fisioterapeutes, metges rehabilitadors, neuròlegs, mestres d’escola bressol, mestres d’escoles ordinàries i assistents socials.”
Altres logopedes es dediquen a la reeducació dels trastorns i retards del llenguatge dins l’àmbit escolar: “Aquests professionals han de ser logopedes i mestres, i estan adscrits al Centre de Recursos Educatius per a Deficients Auditius (CREDA) del Departament d’Ensenyament. Altres companys que es dediquen a la reeducació de les dislàlies (dèficits d’articulació), les disfèmies i altres patologies, han de treballar en equip amb la resta de professionals que les tracten.”
“El nostre àmbit d’actuació és molt ampli, però la cobertura dins l’àmbit sanitari, de moment, és lenta i insuficient. Per exemple, tot i que és una activitat sanitària, no tots els hospitals tenen un logopeda en plantilla, tal i com s’ha fet palès en el Mapa de la Logopèdia a Catalunya, realitzat amb la col·laboració de l’Escola de Patologia del Llenguatge de l’Hospital de Sant Pau.” Aquesta situació fa que la inserció laboral dels joves diplomats sigui progressiva, cosa que els permet especialitzar-se i aprofundir en els coneixements inicials que la universitat els atorga. Al mateix temps, però, també comporta que el Col·legi hagi de treballar de valent per millorar les expectatives i condicions de la seva professió: “Per definir-ne els límits i els objectius, diverses comissions del Col·legi treballen en l’elaboració de documents marc, com el Document de Perfil Professional, o en la confecció del nostre codi deontològic, per tal de vetllar per l’ètica professional, o en el quadre d’honoraris professionals, etc. Per ampliar les possibilitats laborals del col·lectiu s’està treballant en un conveni amb el Departament de Justícia, concretament amb la Direcció General d’Atenció a la Infància (DGAI), amb la finalitat d’atendre els menors residents en centres d’acollida que presenten problemes de comunicació. També hem obert en la borsa de treball un apartat de perits judicials perquè tots aquells col·legiats que ho desitgin puguin actuar en processos legals. Així mateix, des de la Vocalia de Sanitat, fem pressió per la incorporació de logopedes en tots els centres hospitalaris catalans”.
El Col·legi desenvolupa activitats de formació continuada: “Els cursos de formació que organitzem s’ajusten al màxim a les necessitats dels col·legiats, perquè constantment els demanem informació i preferències sobre les qüestions que més els preocupen i, posteriorment, una valoració de l’interès i continguts del curs.”
Totes aquestes línies de treball del Col·legi no tenen més que un objectiu: donar suport al logopeda que, de manera vocacional i amb humanitat i paciència, aconsegueix millorar les habilitats comunicatives de les persones que ho necessiten. No se li pot negar a ningú el dret a la comunicació, sigui quina sigui la seva edat i situació personal, però cal fer-ho des del realisme i el sentit pràctic. El Col·legi garanteix la qualitat i prestigi de la professió.
