Text del 2002
Desitgem que les noves generacions puguin continuar amb la importantíssima tradició vidriera de Catalunya.
La utilització del vidre és tan antiga com la nostra civilització. Aquest material es fa servir des d’èpoques primerenques per a la confecció d’objectes de joieria i també per a l’elaboració d’utensilis per a la llar. La manipulació i construcció de peces de vidre ha estat fins a dates recents un procés manual. La industrialització, però, n’ha mecanitzat la manipulació i ha imposat la fabricació en cadena amb aquesta matèria primera. Hi ha, no obstant això, tallers i empreses que han optat per l’art i l’elaboració manual. Un d’aquests és la cooperativa de Cristalerías San Miguel, dedicada a la fabricació artesanal de productes de cristall, mitjançant la tècnica del bufat. La cooperativa va néixer l´any 1957: “El seu origen va ser la fàbrica de cristall Lligé, que havia estat creada al segle xix i que tingué la seva seu a Barcelona, concretament al carrer Manso, fins a l’any 1956, en què es traslladà a Badalona. Aquest trasllat va coincidir amb una crisi del sector que també repercutí en l’empresa, de forma que, finalment, l’any 1957 els treballadors es van haver de fer càrrec de l’empresa –i els seus deutes– sota la forma jurídica de la cooperativa. Eren aleshores 233 treballadors.”
Actualment el nombre s’ha reduït fins als 61. Aquesta reducció s’explica si tenim en compte els canvis socials i tecnològics que han provocat que la demanda d’aquests productes sigui cada cop més específica: “Vaixelles i serveis de taula, productes de la llar –accessoris per a banys, objectes de regal, etc.–, envasos per al sector vinícola –decantadors, envasos específics per a productes de luxe, etc.– i disseny, com per exemple la reconstrucció en vidre de les xemeneies de la Pedrera.”
També cal destacar el fet que les noves generacions opten cada cop més per professions amb un vessant més tecnològic i menys artesanal. És per això que estan col·laborant amb l’Ajuntament de Badalona per formar nous vidriers: “Desitgem que les noves generacions puguin continuar amb la importantíssima tradició vidriera de Catalunya. Per aquest motiu, hem pensat que els nous aprenents es podrien formar de manera pràctica en les nostres noves instal·lacions observant la feina dels mestres vidriers, tal com ho van fer les generacions anteriors.”
La dedicació al vidre comporta un element artístic innegable –sobretot en el cas de les peces que es fabriquen sense motlle–, però també una tècnica i un aprenentatge que només s’adquireixen amb el pas dels temps: “Es calcula que fan falta uns quinze anys per tal que un vidrier esdevingui un mestre.”
Fixem-nos que aquesta nomenclatura ja ens informa de l’element artesà que té aquesta dedicació i de la seva història, perquè rep la mateixa denominació que el grau més elevat de la jerarquia dels gremis medievals que definien i regulaven els diferents oficis. La cooperativa Cristalerías San Miguel ha optat clarament per la qualitat; per aquesta raó, només elabora productes a partir del cristall, un tipus de vidre amb més quantitat de plom i considerat de més qualitat: “El vidre tendeix sempre a tenir una tonalitat verdosa. Nosaltres, per tal d’aconseguir una total transparència, fem servir productes específics, com per exemple afinants que complementen les matèries primeres, que normalment provenen d’altres països. Això fa que els nostres productes siguin en tot moment de primera qualitat. De fet, la fórmula del vidre o del cristall no és única, sinó que hi ha multitud de variants.”
La gran diferència entre la producció artesanal i la producció en sèrie és que “en el nostre cas, el disseny té un pes molt important. Abans d’engegar qualsevol projecte concret es planteja al mestre vidrier perquè determini si és executable o si s’ha de modificar per poder ser materialitzat. La gran diferència amb les empreses que produeixen en sèrie és que aquelles necessiten una producció molt gran d’un mateix producte perquè sigui rendible, mentre que nosaltres podem fabricar, si és necessari, un únic objecte. És més, en el cas dels objectes únicament bufats i que no s’elaboren amb motlles, estem parlant de peces úniques i, per tant, veritablement i in discutiblement artístiques.”
El fet que els consumidors no valorem aquest factor artístic es deu a la falta de cultura en aquest àmbit. Per això, la cooperativa Cristalerías San Miguel ha signat un conveni de col·laboració amb el Museu de Badalona per dur a terme visites guiades que permetin la difusió d’aquest ofici i dels avantatges i del vessant artístic dels productes elaborats amb aquesta tècnica. El procés que se segueix per a l’elaboració d’una peça és el següent: “La construcció dels gresols –on es col·loca la massa química perquè es fongui–, construïts manualment segons les necessitats concretes de l’article; la posterior fosa de les matèries primeres; el bufat, procés durant el qual es treu amb una canya el material necessari per a la construcció de l’article; l’emmotllat, per tal de donar-li la forma adequada; la cuita i els acabats finals, que són duts a terme pel mestre.”
La seva gran capacitat de feina fa possible que puguin assolir comandes superiors a les 2.000 peces diàries: “Evidentment, el nombre d’unitats produïdes es relaciona amb el tipus d’article que fabriquem. A més a més, les nostres ganes de tirar endavant el negoci i de superar-nos dia a dia fan que puguem rendir per sobre de les nostres aparents possibilitats físiques.”
El nivell d’exigència de la seva feina és tan elevat que obliga que els diferents artesans de la fàbrica estiguin especialitzats en la construcció –o en una de les seves fases– d’un producte determinat: “Treballem en cadena; cada tasca desenvolupada s’anomena plaça, de manera que hi ha plaça de copes, de gots, etc. Després, de forma paral·lela, existeixen les places especials i les grans places, només dutes a terme pels grans mestres, que s’encarreguen de feines molt concretes d’especial dificultat, tasques més artístiques o que definiran el resultat final del producte.”
Un exemple de l’enorme treball que comporta crear qualsevol peça és saber que una gerra de sangria implica “el treball de dotze operaris, des del primer, el patronaire, que agafa el primer bocí de vidre per fer-ne el primer patró per tal que el bufador pugui fer el cos de la gerra, fins al refinador, que és l’encarregat d’obrir la gerra, posar-hi l’ansa i donar-hi els retocs finals.”