Text del 2006
Personalment, sempre m’ha agradat la meva professió, he estat, sóc i em sento infermera.
“La professió infermera no ha tingut fins ara la possibilitat de realitzar el doctorat, i això suposa dificultats a l’hora de fer recerca dins la pròpia disciplina i no facilita el desenvolupament professional. Aquest handicap està en vies de solució amb el desenvolupament de la llicenciatura o grau i del doctorat. Per tant, tindrem doctores en infermeria, cosa que ens permetrà investigar adequadament i amb garanties, com ho fan altres professions.” Aquesta opinió la subscriu la senyora Mariona Creus i Virgili, premi de l’Associació Catalana d’Infermeria, degana del Consell de Col·legis de Diplomats d’Infermeria de Catalunya i, des de l’any 2002, presidenta del Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona.
La senyora Creus puntualitza que les infermeres no podran avançar si no disposen d’un temps per fer recerca dins del seu àmbit de treball. “Durant l’horari laboral és molt difícil fer-ne, les dotacions són escasses i a més comença a haver-hi manca d’infermeres, no hi ha temps ni facilitats per fer investigació. La recerca infermera és important, i, per tal que sigui efectiva, s’hauria d’incloure com a objectiu del centre de treball.”
Sobre la naturalesa de la recerca que s’hauria de fer, ens explica: “Nosaltres portem a terme una activitat professional i, si no l’analitzem i esbrinem quines són les necessitats de la població a la qual ens dirigim, no podrem avançar ni millorar. Quan fem una actuació, hem de ser capaços d’analitzar-la i de contrastar-la, per poder progressar.”
A més, el Col·legi Oficial d’infermeria de Barcelona promou estudis sociològics i de recerca per conèixer millor la realitat del sector. “Estudiem quina és la demanda i l’oferta i com se senten els professionals que hi treballen.”
Quan la possibilitat de doctorar-se en Infermeria és a punt de fer-se realitat, a la pràctica ja hi ha grups a molts llocs que fan recerca d’una manera activa. “El Col·legi Oficial d’Infermeria de Barcelona ha posat en marxa l’Àrea de Recerca, que té com a funcions principals l’anàlisi de la situació de la professió, l’ajut, l’ensenyament i el suport als professionals dins l’àmbit de la investigació i que treballa per promoure aquestes doctores.”
La senyora Mariona Creus no prové d’una família vinculada a l’entorn de la infermeria o la medicina. “Als anys 60, vaig decantar-me pel terreny sanitari, perquè m’atreia el fet de desenvolupar una carrera que oferís servei a les persones.”
Dedicada a la infermeria des dels 21 anys, la seva trajectòria professional li ha proporcionat una experiència diversa i enriquidora. “He exercit la infermeria, al mateix temps que he format una família. Personalment, sempre m’ha agradat la meva professió, he estat, sóc i em sento infermera.”
La trajectòria de la senyora Creus ha estat tot un periple en el qual ha pogut alternar una època d’assistència amb un temps de docència i molts anys de gestió. “Durant 16 anys he estat directora d’infermeria de l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron. Després d’uns anys com a infermera assistencial, vaig exercir la docència a l’Escola Epione. Més tard em van encarregar la direcció de l’Hospital de Martorell durant dos anys, vaig treballar al Departament de Planificació de la Conselleria de Sanitat, durant els primers moments de la seva creació, i posteriorment he treballat a l’Institut d’Estudis de la Salut.”
En Infermeria hi havia fins ara dues especialitats reconegudes: salut mental i llevadora. Tanmateix, n’hi ha més d’aprovades, però que encara no han estat desenvolupades. “La llevadora és una infermera especialitzada que ha estudiat cinc anys, és a dir, els tres d’infermeria i dos més de llevadora. Ara es plantegen cinc especialitats noves, una de les quals és la geriatria, que ha sorgit com a resposta a les necessitats d’una societat que envelleix. Segons un estudi sociològic que ha realitzat el Col·legi de Barcelona, les infermeres que exerceixen en l’àmbit sociosanitari, treballant a geriatria, se senten més contentes i reconegudes en la seva feina que la resta quan, curiosament, són les pitjor remunerades i contractades de totes.”
Tot i que hi ha una diferència substancial entre les infermeres que treballen al sector de l’assistència pública i les que ho fan al de la privada, s’observa una tendència creixent cap a l’estandardització. “Vivim en un país en el qual el fet de treballar en el sector públic és més valorat o més còmode que fer-ho en el sector privat. Els grans hospitals públics, especialment els que pertanyen a l’Institut Català de la Salut, són els centres menys deficitaris en infermeres, perquè ofereixen millors condicions laborals. Això fa que hi hagi un traspàs de professionals del sector sanitari privat cap al públic. Malgrat la situació de desigualtat en ambdós sectors, les condicions sociolaborals s’equiparen progressivament.”
La infermeria representa el col·lectiu sanitari més nombrós de l’Estat espanyol. “Som més de 40.000 infermeres a Catalunya i 250.000 a Espanya. Malgrat que estem arreu i treballem les 24 hores del dia, els 365 dies l’any, sovint, a l’hora del reconeixement, sembla que siguem invisibles.”
No és possible ser bona infermera sense oferir un bon tracte al malalt, però solament amb l’amabilitat no és suficient. “No pots relacionar-te amb un pacient sense tenir una actitud amable, però també has de saber com has d’actuar. Quan el malalt pateix una angoixa o un dolor, l’has de saber copsar, no tan sols per allò que diu, sinó també per la manera d’expressar-ho. Una bona infermera sap en tot moment com ha de manejar les emocions, com ha d’acompanyar un malalt i com ha d’enfrontar-se a les situacions de l’entorn familiar.”
El treball de les infermeres té dues vessants. “En la seva tasca hi ha una part d’actuació autònoma i una altra de col·laboració amb altres professionals. Les funcions de cada un dels actors implicats estan ben definides. L’ocupació del metge se centra en el diagnòstic i el tractament que ha de seguir el pacient. La de la infermera és la de tenir-ne cura, és a dir, ajudar o suplir la persona per tal que pugui mantenir o recuperar la seva autonomia.”
Per això, la fórmula idònia és el treball en equip. “Dins del camp de la salut, el que funciona és un equip en el qual s’integren els metges, les infermeres, els psicòlegs, els fisioterapeutes, els assistents socials, els farmacèutics i fins i tot els informàtics, els radiofísics, etc. Un bon exemple d’aquesta forma de treballar és el Programa d’assistència Domiciliària –PADES-, el qual agrupa, entre d’altres professionals, infermers que es dediquen a les cures pal·liatives de malalts al final de la seva vida.”
Antigament, qui escollia la professió d’infermera, deia que s’havia de tenir vocació Amb el transcurs dels anys, aquest concepte ha canviat i ara es parla d’humanisme, solidaritat i desig de servei als altres. “És una de les professions que requereixen més dedicació i esperit de sacrifici. Vivim contínuament amb el dolor, sentim el deteriorament de la gent i la tristesa. És evident que si no ens agradés i no valoréssim el reconeixement de les persones que atenem, no ens hi dedicaríem.”
