Text del 2002
Les persones amb capacitat intel·lectual límit són les grans desubicades i ignorades per la societat.
L’Associació Catalana d’Integració i Desenvolupament Humà (ACIDH) va néixer el 1994 per generar i dur a terme un projecte integral i integrador adreçat a persones amb una intel·ligència límit. En aquest projecte s’obre un ventall de serveis i de suport al discapacitat concebuts fruit d’un procés d’investigació i de treball d’un equip de professionals que van confiar en la iniciativa de Montserrat Baró i Sans, actualment presidenta de la Fundació. La projecció d’ACIDH als darrers anys ha estat espectacular. El 1998 es va crear la Fundació Privada Tutelar ACIDH “amb la finalitat de donar respostes a les moltes necessitats detectades en el si del col·lectiu de persones amb intel·ligència límit en els àmbits formatiu, de la investigació i en el jurídic.”
La Fundació Privada Tutelar ACIDH té per objectiu la tutela de les persones que pateixen un tipus de discapacitat força desconeguda per la societat: la intel·ligència límit. “La Fundació també recolza els serveis que ofereix l’ACIDH, així com el finançament de plans d’investigació que afavoreixin aquest col·lectiu, i l’organització de cursos, seminaris i jornades per a professionals en els diferents àmbits d’influència respecte les persones amb intel·ligència límit. I és que el tema de les tuteles és força preocupant. Molts pares i familiars de nois amb l’esmentada discapacitació es plantegen el seu futur quan ells no hi siguin. Comptem amb un servei jurídic que s’encarrega de l’assumpció de tuteles.”
Les persones amb intel·ligència límit no disposen d’un reconeixement legal que acrediti una disminució psíquica, però tampoc tenen les habilitats cognitives i personals de les persones del seu entorn. “La intel·ligència límit no implica tenir un retard mental sinó unes mancances específiques que no els permeten poder accedir al mateix que la resta de la població. Són vàlids per a moltes coses i es poden desenvolupar molt bé a la vida però necessiten un tipus d’ensenyament adaptat i suport a l’hora d’inserir-se al mercat laboral. Les persones amb capacitat intel·lectual límit són les grans desubicades i ignorades per la societat.”
No es pot fer un diagnòstic precoç d’aquesta problemàtica que acostuma a aflorar amb la maduració de la persona. “Normalment quan arriben a l’educació secundària són incapaços de seguir el ritme acadèmic i s’acaba detectant una realitat sovint difícil d’entendre tant per a les famílies com per als adolescents. Aquestes persones, primer dins de l’escola, han hagut de patir, s’han sentit diferents, i quan se’ls etiqueta com a persones amb intel·ligència límit encara s’accentua més aquest sentiment diferencial. És freqüent que apareguin problemes de trastorns de conducta, emocionals i de personalitat. Ells no volen ser qualificats de disminuïts i nosaltres tampoc no volem que se’ls etiqueti així. El nostre objectiu és ajudar-los a entendre que han de trobar la seva pròpia felicitat, hi tenen dret.”
Montserrat Baró és llicenciada en psicologia i la seva trajectòria professional ha estat molt vinculada al camp de l’assistència social. “Mentre estava treballant en una fundació tutelar vaig anar investigant una problemàtica que em va semblar molt desatesa socialment, la de les persones amb intel·ligència límit i el seu paper a la vida. Així, l’associació neix fruit de la voluntat d’un grup de pares amb fills discapacitats, professionals, educadors, voluntaris i empreses compromeses a voler oferir una atenció a persones amb poques oportunitats d’integrar-se socialment i laboralment. Vam començar a donar resposta quant a formació creant una escola d’adults per a persones més grans de 16 anys perquè crèiem que els nois tenien cobertes les seves necessitats educatives a l’escola primària. Després hem comprovat que no és així. Amb el Departament de Benestar Social introduírem els cursos Graduï’s, ara pot, per ajudar els nois a treure’s el graduat escolar. De mica en mica vam anar detectant moltes altres necessitats.”
Primer va ser l’escola, després el club de lleure i ben aviat es creà la llar-residència de l’ACIDH, que cobria el dret bàsic a l’habitatge per a persones provinents d’entorns familiars desestructurats. “Aleshores vam veure la necessitat de disposar d’un servei d’atenció psicològica per a les persones que ho requerissin i creàrem el Centre de Diagnosi i Tractament Psicològic. El 1997 ens vam traslladar a un edifici en ple cor del barri barceloní de Gràcia de 1.800 m2, adequat per establir-hi l’escola de formació d’adults. Ens va donar la possibilitat d’expandir-nos i créixer amb més rapidesa. En aquest punt se’ns plantejà la necessitat de crear la Fundació Privada Tutelar ACIDH. L’Associació es responsabilitzaria dels serveis (àrea educacional, laboral i residencial) i la Fundació de les tuteles, de l’àrea d’investigació i de l’àrea clínica. La Fundació fa de paraigua de l’Associació des del punt de vista dels recursos, preocupant-se d’aquest tipus de necessitats.”
En aquesta tasca hi té un paper rellevant el gerent de l’ACIDH, Joan Bagué, qui expressa que “des de l’àmbit judicial se’ns assignen tuteles. Per assumir una tutela, prèviament el jutge ha de declarar la persona incapacitada. La paraula incapacitació és totalment inadequada i fa referència a una normativa del segle XIX. Aquest procés representa, de fet, una protecció per a l’individu.” I és que la persona que entra a l’ACIDH pot començar una nova vida. “L’associació li ofereix una atenció integral que inclogui tots els nivells i àmbits al llarg de la seva vida.”
Encara que no estiguin en les seves residències, la Fundació vetlla pels seus tutelats: “Tenim com a principal missió vetllar per la persona tutelada, quan la família no ho pot fer. Això comporta les mateixes responsabilitats que tenen els pares enfront d’un fill menor d’edat. Treballem en col·laboració amb les altres entitats que ofereixen serveis a persones del nostre col·lectiu, així com en federacions de fundacions en l’àmbit estatal.”
Cal vetllar per la integritat de totes les persones, “però especialment d’aquelles que per elles mateixes no poden respondre de la seva capacitat d´autonomia.” I Montserrat Baró afegeix: “A Catalunya s’ha creat la Coordinadora d’Entitats Tutelars en la qual hi som presents. Creiem que cada vegada seran més necessàries les fundacions tutelars en una societat com la nostra, en què la família passa per una crisi de valors.”
Per assolir els seus objectius, compten amb col·laboracions imprescindibles: “Volem expressar el nostre reconeixement a tots aquells qui des de la seva generositat han acceptat ser patrons de la Fundació i que tan brillantment realitzen la seva tasca. Agraïment que fem extensiu especialment als membres de junta, ja que sense la seva participació no seria posible realitzar aquesta labor, i també als tècnics que cada dia treballen amb il·lusió, fent possible un món millor.”
