Texto del 2002
El benestar de les famílies amb un o més membres pertanyents a la tercera edat o amb algun disminuït és la prioritat de la mataronina fundació Suport, de la qual en són responsables el Dr. Jordi Barbosa Colomé i Montserrat Blanchart Triola, president i secretària de l’entitat, respectivament, que al costat de quatre persones més formen el Patronat fundador.
L’embrió d’aquesta entitat, constituïda per 15 persones, va ser una cooperativa, de la qual formaven part els nostres protagonistes, ja amb aquestes mateixes inquietuds. Fundada a finals de la dècada dels 80, pretenia fer alguna cosa “pels avis, que necessitaven millorar la seva qualitat de vida, intervenir a la societat, en lloc d’estar-se tancats a casa. No era suficient que els apugessin les pensions, calia alguna cosa més.”
Aquesta realitat la va detectar la senyora Blanchart, que en aquella època treballava com a assistenta social a l’ajuntament de Mataró i estava en contacte amb múltiples casals de la tercera edat: “Aquest sector de la societat, en molts casos marginat, marcat per uns fets històrics molt concrets, necessitava sortir i explicar els seus somnis i aspiracions.” Aquells homes i dones reivindicaven el seu dret a “viure un tipus de vida que la guerra els havia robat.”
La primera iniciativa dels artífexs de la cooperativa va consistir a organitzar “estades en un hotel del Berguedà. D’aquesta manera, sortien de la marginació i participaven en activitats culturals en el marc d’un centre d’esplai.”
Aquesta primera experiència, a la qual es van sumar molts casals, va ser d’allò més positiva: “Els jubilats abandonaven el seu estat depressiu i d’aïllament i tenien l’oportunitat de comunicar-se amb ciutadans d’altres procedències que es trobaven en la mateixa situació.”
Posteriorment, el doctor Barbosa, metge geriatra d’una residència mataronina que ja havia col·laborat amb la cooperativa, va tenir la pensada d’organitzar aquestes mateixes activitats a la capital del Maresme: “D’aquesta manera, estalviàvem costos i no havíem de desplaçar els avis. Com que l’estructura de la cooperativa no ens permetia assolir totes aquestes fites, l’any 1995 vam passar a convertir-nos en fundació.” Montserrat destaca el fet que “no volíem constituir-nos en una entitat de tipus mercantil. La nostra intenció era prestar una ajuda a la societat.”
La idoneïtat del servei prestat per la Fundació Suport és indiscutible, tenint en compte que les llars catalanes ja no són com les de fa tres dècades: “Actualment el més habitual és que els dos membres de la parella treballin. D’altra banda, l’esperança de vida s’ha allargat bastant: les persones envelleixen lentament, gairebé sense adonar-se’n, contrauen malalties cròniques i/o deterioraments que requereixen llargs tractaments en el propi domicili o en un centre on puguin cuidar-los.”
Només cal sortir a passejar per adonar-se que cada cop hi ha més gent gran. Davant aquesta situació, les actituds poden ser moltes: “Hi ha famílies que pretenen alliberar-se de la responsabilitat que suposa tenir una persona gran a casa; d’altres volen atendre els avis, però en molts casos no poden. Hi ha avis que decideixen anar a viure en una residència; d’altres, reaccionen molt negativament quan se’ls proposa abandonar la llar dels fills per ingressar en un centre geriàtric.”
La Fundació Suport no només aporta “un servei assistencial i cultural” al centre que gestiona, sinó que també treballa amb “especialistes en psicologia, fisioteràpia, logopèdia i animadors socioculturals.”
Disposen “d’equips pluridisciplinars” que posen a disposició d’una dotzena de residències de la tercera edat del Maresme i del Vallès, amb les quals mantenen convenis: “Els nostres professionals desenvolupen un treball per hores en diversos centres.”
Montserrat Blanchart subratlla que “la legislació obliga els centres a oferir molts d’aquests serveis, però els de dimensions més reduïdes tenen moltes dificultats per assolir-ho.” D’aquí que la Fundació col·labori habitualment amb residències més modestes, que són, d’altra banda, les que obsequien els usuaris amb “una atmosfera més familiar.”
La Fundació Suport té en funcionament “un programa d’animació sociocultural, un de fisioteràpia i un de treball social. Tenim en preparació el de psicologia. Hem hagut d’ampliar els serveis i multiplicar el personal.”
Qualsevol acció desenvolupada per l’entitat és fruit d’una llarga reflexió de l’equip directiu, constituït per la senyora Blanchart, un psicopedagog, un fisioterapeuta i un treballador social. “Cada setmana ens reunim amb tots els professionals que tenim repartits per revisar les actuacions presents i elaborar-ne de futures”, ens comenten.
Tot fent camí al llarg d’aquests anys, els membres d’aquesta institució catalana han sabut detectar noves necessitats: “Fa uns anys, vam descobrir que els disminuïts físics necessitaven una atenció especial que aleshores era insuficient.”
Sempre partint d’una incansable lluita contra la marginació, van decidir ampliar el seu radi d’acció: “Com en el cas de la tercera edat, volíem que aquest sector de la població enriquís la seva vida mitjançant l’intercanvi amb altres persones.”
Es tracta de ciutadans de mobilitat molt reduïda, que la Fundació trasllada a un casal mataroní: “Allà un equip de voluntaris els imparteix classes i fan tallers de diverses disciplines.”
El doctor Barbosa considera molt positiu el fet que avui dia sigui cada cop més habitual veure els disminuïts pels carrers de les ciutats. L’entitat que representa vol contribuir que aquesta imatge es mantingui: “Ens interessa organitzar activitats que obliguin els qui pateixen minusvalideses a sortir de casa per realitzar-les.”
A la Fundació es mostren satisfets de tenir “un voluntariat compromès.” Ells mateixos imparteixen “cursets d’iniciació al voluntariat i altres d’específics per a la gent que ja treballa amb nosaltres.”
La tasca dels voluntaris consisteix a “intervenir com a suport de l’activitat professional. Adquireixen un compromís amb la societat per regalar-li part del seu temps. A canvi, reben la satisfacció d’haver-se donat als altres.”
