Text del 2001.
“De llei, n’hi ha una; d’interpretacions, moltes, tantes com persones”
Un nom, una empresa. Aquest és el cas de Montserrat Taxonera Planellas, graduada social, que regenta la seva assessoria a la ciutat de Girona. L’any que va escollir per fundar-la va ser el dels Jocs Olímpics. Amb anterioritat va preparar-se a fons a les aules de la universitat. Ni de lluny, però, es va plantejar els anys d’estudiant com una obligació, sinó més aviat com “un hobby.” I és que, fins aleshores, havia treballat per compte aliè, concretament “com a administrativa d’assegurances.”
El gust pels “temes laborals i altres circumstàncies em van dur a plantejar-me un nou repte en la meva vida professional.” No va ser una decisió fàcil: “Feia 23 anys que treballava per a aquella firma d’assegurances i tenia un bon sou.”
Un cop presa la decisió d’abandonar el ram de les assegurances, i amb la carrera acabada, va tenir l’oportunitat de formar part d’un despatx d’advocats que, amb la seva incorporació, va ampliar l’àrea jurídica amb un assessorament laboral integral, és a dir, de gestió i tràmit. Potser és per això que “malgrat el que s’acostuma a dir, jo m’avinc bé amb els advocats.”
Confessa que el trànsit de la teoria a la pràctica no va ser fàcil: “Surts molt verd de la universitat. Al principi, per poder engegar al més aviat possible i amb la il·lusió de veure complert el que se m’encomanava, vaig arribar a treballar fins a 15 hores diàries. Ara bé, els meus anys d’experiència em van permetre assolir una eficaç metodologia de treball.”
Se’n va sortir amb poc temps: “Amb un mes, ja havia enllestit tota la recopilació de documentació i es van elaborar les nòmines d’una vintena d’empreses, així com la resta de tràmits laborals corresponents.”
La Montserrat recorda un dels casos a què es va haver d’enfrontar, quan feia molt pocs mesos que treballava al despatx: “El tancament d’una firma gironina, d’uns setanta treballadors, que es va produir en plenes vacances, quan al despatx només hi érem la secretària i jo.”
Les circumstàncies no li eren precisament favorables: “Posar-te al davant d’un col·lectiu de treballadors enfurismats, perquè després d’un mes de vacances es troben la porta de l’empresa tancada, no és la manera més fàcil de començar en el complex món juridicolaboral. Però vaig agafar el toro per les banyes i vaig tirar el cas endavant.” Acabades les tasques de gestió i tramitació, gràcies a l’advocat laboralista del despatx, va poder participar en la tramitació jurídica de molts casos.
“No m’havia plantejat mai treballar pel meu compte, van ser els companys els qui em van persuadir.” Ben aviat es va presentar l’oportunitat d’assolir noves fites. Un dels professionals del despatx, especialitzat en matèries fiscals i comptables, va decidir muntar un gabinet d’assessorament integral independent, i ella s’hi va afegir. Al cap de dos anys, va decidir que havia arribat el moment d’emprendre la seva pròpia aventura empresarial, partint d’una experiència i un tarannà propis. Sense saber-ho, però, tenia un as a la màniga, la fidelitat d’alguns clients: “Encara en conservo dels que em van conèixer als despatxos anteriors. Aquesta fidelitat i estima és probablement el que m’estimula per seguir endavant amb el negoci.”
Els altres motius de satisfacció d’aquesta emprenedora són ben senzills: “La sensació de la feina ben feta.”
Resideix i treballa a Girona, però entre els seus clients n’hi ha d’altres províncies. Assegura que “en una feina com la meva, les noves tecnologies de comunicació resulten imprescindibles, no tan sols per tenir accés a la informació que constantment es publica sobre el món laboral, sinó també per mantenir un contacte estret amb les firmes que assessoro. De tota manera, mai no permetré que l’ordinador substitueixi l’en-caixada de mans. Quasi tots els meus clients són amics. M’expliquen coses que no tenen res a veure amb la meva comesa, i jo m’alegro i m’entristeixo amb ells. La feina és la meva prioritat.”
La Montserrat té molt assumit que, “de llei, n’hi ha una; d’interpretacions, moltes, tantes com persones.” Tanmateix, sembla que les circumstàncies no li donen la raó: “Les noves generacions caminen cap a la deshumanització més absoluta de la feina. Em preocupa que la nostra tasca es limiti a obrir la porta del despatx, liquidar els assumptes pendents i marxar cap a casa.”
Les noves tecnologies han creat un nou escenari on es desenvolupa l’assessorament: “Hi ha assessors que si poden resoldre els tràmits via informàtica –Internet– no els importa prescindir d’una visita personal al client. Així guanyen temps per absorbir més feina i per a la seva vida personal. Avui poca gent està disposada a renunciar al seu temps lliure per la feina.”
Independentment d’aquesta polèmica, val a dir que aquesta emprenedora no entén la figura del graduat social com la d’un “presentador de documents. La nostra tasca va més enllà. Consisteix, en definitiva, a defensar aferrissadament la causa del client, sempre que sigui defensable. La nostra obligació és vetllar i lluitar pels seus interessos.”
En aquest sentit, subratlla que “no sempre has d’estar a favor de l’Administració. L’ideal és que uns i altres col·laborem: entre tots hem de contribuir perquè el sistema funcioni. Arribat el cas, si puc ajudar el funcionari, l’ajudo, i em sento reconfortada si necessito que ell faci el mateix per mi i ho fa.”
Assessora “tant empresaris com treballadors, pertanyents a firmes petites.” Col·laborar amb les dues faccions del món empresarial, lluny d’obstaculitzar la necessària objectivitat de la seva tasca, li proporciona “una visió més àmplia” de la problemàtica d’uns i altres: “Un bon graduat social sap les necessitats i pensaments de l’empresari i dels treballadors, i això ajuda a l’hora de buscar solucions al conflicte. El que cal tenir molt clar és que es tracta de persones, matèria viva amb uns sentiments i una manera de fer. El públic ha d’entendre que nosaltres no anem contra ningú.”
És interessant la valoració que una professional amb tanta experiència pugui fer sobre el teixit empresarial català: “Tenim molta fusta d’empresari. L’actual realitat, tan canviant, resulta molt enrevessada per als de tota la vida, però no per als emergents.”
La constant aparició de noves lleis no facilita en absolut ni la tasca de l’empresari ni la de l’assessor que l’ha de posar en pràctica. Un altre problema és la manca de recursos per fer front a les novetats que s’esdevenen en el terreny laboral: “Avui mateix, a l’OTG no he pogut tramitar un contracte com de costum perquè els seus ordinadors encara no estan preparats per treballar amb les modalitats de contracte que van apa-rèixer fa un mes. ¿Serà que, quan es legisla i entra en vigor una llei, no es considera el que comporta la seva aplicació?”
Montserrat Taxonera transmet vitalitat. Segur que a més d’un li resulta di-fícil seguir el seu ritme. És una dona que s’ha sabut adaptar sàviament a les novetats esdevingudes en el món laboral tot conservant el bo i millor d’una bona assessora: el tracte proper.
