Text del 2002
Ja fa alguns anys que un dels màxims exponents de l’art català, Joan Miró, ens va deixar. El seu llegat, pe-rò, roman en les nostres vides, gràcies, entre altres coses, a la Fundació que ell mateix va crear amb el seu nom. Ara la directora de l’entitat és Rosa Maria Malet Ybern, una professional que es dedica a la vida i obra d’aquest pintor des de fa més d’un quart de segle.
“El naixement de la Fundació va coincidir amb l’any en què vaig acabar la carrera d’Història de l’Art”, recorda. A través de Maria Carme Farré, aleshores conservadora en cap del Museu d’Art de Catalunya, es va incorporar a l’entitat, aleshores acabada de crear, com a “ajudanta de conservador a l’arxiu de gravats i dibuixos.” La seva trajectòria en aquesta Fundació, per tant, “va començar per la base.” En aquell moment la plantilla de la institució estava constituïda per només nou persones, i aquest grup tan reduït va haver d’assumir la magna labor de posar-la en marxa.
Avui la Fundació s’ha convertit en tot un símbol de la capital catalana, un lloc de visita obligat per a espanyols i estrangers. Els motius són molts, i és de destacar: “La personalitat de Miró, indiscutiblement un dels millors representants del nostre país; a més a més, cal tenir en compte que estem situats en un edifici excepcional, dissenyat per Josep Lluís Sert.”
L’entitat que dirigeix la senyora Malet és una autèntica passarel·la de l’art contemporani: “No només disposem d’una collecció permanent d’obres mironianes, sinó que també organitzem exposicions temporals.” Al llarg dels mesos d’estiu, la Fundació organitza “cicles de música” i, durant l’hivern, “cicles de teatre i sessions de música contemporània per als més petits.” Entre altres activitats, s’hi projecten pel·lícules i s’hi convoquen conferències que normalment apleguen un bon nombre de públic.
Tampoc no podem ometre els múltiples serveis que ofereix la institució: “Els visitants poden adquirir un record a la botiga, quedar-se a dinar al nostre restaurant i passar una estona a la biblioteca.” Aquesta especialista en art vol subratllar “l’alegria que impregna el museu, tant pel que fa al continent com al contingut. El contacte amb l’exterior –amb el verd de les plantes i el blau del cel– és continu.”
No podia ser d’una altra manera, perquè “l’obra de Miró no ha estat mai dissociada de la realitat, del seu entorn, de la terra i dels astres; no podem parlar mai d’abstracció. Mitjançant la seva pintura, pretenia fer arribar al públic el que transmeten els poetes amb la seva poesia.”
Amb aquest objectiu, va voler “explorar les possibilitats que li oferien totes les tècniques, des de l’escultura en bronze fins al dibuix en un paper rebregat.” Sens dubte, “l’atzar i el factor sorpresa” juguen un paper determinant en l’obra d’aquest català. Rosa Maria Malet va tenir la sort de conèixer l’artista: “Vaig passar una temporada a casa seva, a Mallorca, inventariant l’obra gràfica que volia llegar als seus descendents. Va ser una experiència molt enriquidora, un descobriment extraordinari.”
El defineix com “una persona que parlava poc, però molt expressiva, capaç de transmetre, a través de les seves obres, transcendència i tensió a parts iguals.” I continua: “Era molt amable i respectuós amb la gent amb qui treballava. Els qui tenen més qualitat humana són els qui es comporten amb més naturalitat. Aquest era el cas de Joan Miró.”
Una de les premisses de què aquest artista universal va partir a l’hora d’inaugurar la Fundació és que “no volia que es convertís en un museu en el sentit tradicional del terme. La seva voluntat fou que es convertís en un centre dinàmic, que oferís als artistes joves unes possibilitats de les quals ell no havia gaudit.”
Mercès a aquesta idea innovadora, que Miró havia après d’altres països, la Fundació disposa d’una sala destinada a la divulgació de l’obra de les noves generacions. El dinamisme perseguit per l’artista és també un fet, ja que “el material que no pertany a l’exposició permanent l’utilitzem per organitzar mostres itinerants arreu del món.” Per dur a terme tota aquesta feina calen moltes mans, concretament les de les 45 persones que integren la Fundació en aquests moments i que treballen perquè tot surti segons els objectius previstos.
A més de tots els que hi treballen actualment, la Fundació ha d’agrair tot el que han fet persones com Pilar Juncosa i Joan Prats, la dona i l’amic del mestre que van donar importants col·leccions de pintures a l’entitat: “Aquests quadres, pertanyents a diferents èpoques, són cabdals per explicar la trajectòria del pintor. Afortunadament, els hereus de Miró, propietaris de les obres, han volgut que aquestes romanguessin a la Fundació. La seva filla, Maria Dolors Miró, juntament amb els seus fills han dipositat i encara dipositen pintures a l’entitat. Hi tenim una relació molt estreta.”
Un cop recollides les obres, cal vetllar per la seva conservació. En aquest sentit, la directora de la Fundació Joan Miró subratlla el fet que “molts artistes contemporanis empren mitjans poc convencionals que no se sap com reaccionaran al llarg del temps. A Miró, per exemple, el seu tarannà curiós el duia a fer servir materials insòlits en moltes de les seves creacions. Això vol dir que nosaltres hem d’estudiar molt bé quines característiques tenen i com podem fer que no es degradin i mantinguin un bon estat de conservació.”
La Fundació també ha de “vetllar pel bon nom i ús de l’obra de l’autor que la va inspirar. Juntament amb la família Miró, hem hagut d’intervenir en alguns plets generats pel plagi, cosa que ens fa estar a l’aguait de les possibles falsificacions.” El Patronat, integrat per personalitats destacades del món de la cultura és, en darrer terme, l’encarregat que “el propòsit original de Joan Miró en el moment de crear la institució es faci realitat.”
